De 30 minuts a 24 hores: així canvia la vida dels nadons prematurs amb el mètode cangur
L'evolució dels prematurs ingressats millora des que les famílies accedeixen a les UCI neonatals sense restriccions horàries
BarcelonaPer al doctor Félix Castillo, cap de neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, una de les fites més recents de les unitats de neonatologia és la inclusió de les famílies dels nadons prematurs en les seves cures. "Fa 30 anys –recorda– la família d’un nadó ingressat només accedia 30 minuts al dia a veure el seu fill... i ni el tocava!" Ara, celebra, poden ser a la unitat de cures intensives neonatals (UCIN) de l’hospital les 24 hores del dia, sense restriccions horàries, la qual cosa també ha comportat que tots els professionals que hi treballen s'hagin hagut d’acostumar a la seva presència, a tractar amb ells i a escoltar-los.
El mètode cangur, imprescindible
La persona que millor reconeix un nadó en néixer és la mare. Reconeix el seu batec, l’olor i la veu, i això el tranquil·litza i estabilitza de forma notable. Així ho van evidenciar ara fa 12 anys Castillo i la psicòloga Montse Prats en la tesi doctoral d’aquesta segona Enfortir el vincle mare-fill en unitats neonatals: paràmetres per a la seva evolució. La unitat de neonatologia del Vall d’Hebron va servir com a escenari clau per monitoritzar els nadons prematurs mentre practicaven el mètode cangur o pell amb pell i provar com un gran percentatge mostrava millores significatives quant a les freqüències cardíaca i respiratòria i la saturació d’oxigen. I no només això, apunta Prats, ja que, en absència de les mares, els nadons mostren símptomes d’ansietat per separació i una major incidència de bradicàrdies (alentiment del ritme cardíac) i bradipnees (alentiment de la respiració). De la mateixa manera, assenyala Castillo, quan els nadons mostren taquicàrdia, s’aposta per esperar l’arribada de les mares i no per apujar la sedació a la primera de canvi. "És més, si cal, en absència de la mare, som el mateix personal sanitari qui posa en pràctica el mètode", apunta Castillo.
Es tracta d’una pràctica que es potencia en qualsevol situació, un cop el nadó deixa d’estar crític. De fet, el poden practicar tant les mares com els pares i la resta de família propera, germans grans inclosos. A aquests últims, se’ls imparteix un taller on se’ls anticipa què es trobaran quan entrin a veure el seu germà, "perquè a priori pensen que el petit es morirà o que no existeix", explica Castillo. Es familiaritzen amb el nino que tenen de prematur, els tubs, les sondes, etc. Després, als que tenen més de 4 anys, se’ls insta a practicar el mètode cangur amb els seus germans petits. "El primer dia entren acompanyats d’una infermera de la unitat, que els ensenya a fer-ho, i després ja entren amb el seu pare o mare, a les hores que tenim designades perquè els infants i adolescents entrin a l’UCIN", assenyala Castillo.
Extubacions més exitoses
A l'UCIN de l’hospital, el mètode cangur es potencia en tota mena de pacients: intubats, amb ventilació mecànica, que s’hagin de sotmetre a processos dolorosos... De fet, el del Vall d’Hebron és l’únic servei de neonatologia que extuba els nadons mentre fan el pell amb pell amb la mare. L’índex de pacients als quals s'ha de reintubar s’ha reduït des que s’extuba mentre es fa el mètode cangur.
Entre altres beneficis de la pràctica també hi ha una major saturació de l’hemoglobina i un desenvolupament motor més ràpid. "Aquestes evidències durant la manipulació i cures dels nadons serveixen, d'altra banda, perquè les famílies entenguin, sostinguin i continguin molt millor un període en el qual els seus fills prematurs precisen cures altament especialitzades, així com a comprendre per què s’intenten reduir elements estressors per als petits com poden ser la llum o el soroll", destaca Prats.
L’estat emocional de la mare
La tesi de Prats també va evidenciar com els patrons a l’hora de fer el pell amb pell eren diferents. "Alguns factors que ho promovien eren culturals, en tant que una cosa que en aquell moment era exòtica per a les mares i les famílies nacionals es vivia amb molta normalitat a les famílies internacionals, a excepció de les asiàtiques", apunta Prats. Una altra línia de la recerca que tant Prats com Castillo esperen demostrar a mitjà termini és com els estressors ambientals influeixen en la qualitat del mètode. "No només importa el què, sinó el com es practica", apunten tots dos. El pròxim pas, per tant, serà monitoritzar nadons i mares alhora, per comprovar si hi ha una relació lineal entre les freqüències cardíaca i respiratòria i la saturació d’oxigen dels uns i les altres. "Tot indica que així serà", avança Prats.
Serà especialment interessant corroborar-ho en els casos en què les mares experimenten por i ansietat –durant la tesi van veure que la patien sobretot les que havien tingut el seu primer fill, després de pèrdues gestacionals o perinatals, i les més joves– i en els que se senten desbordades –que passava habitualment quan les mares ja tenien fills més grans–. "A totes elles calia contenir-les i acompanyar-les per afavorir el vincle amb els seus fills prematurs", recorda Prats. Sobretot, incideix, en aquells casos en què, a causa del grau de patiment, es produïen comportaments invasors i de sobreprotecció cap a l’infant o, just el contrari, de total desconnexió. Aquest és precisament un dels objectius del model de cures centrades en el desenvolupament de l’infant i la implicació de la família que es du a terme en l'UCIN del Vall d’Hebron, on tots els professionals estan rebent formació per tal de conèixer a fons el model. "Tenir cura del cuidador és bàsic, perquè si no es té cura del cuidador, ell no cuida", conclou Castillo.