ESTHER ESCOLÁN

El difícil diàleg amb un adolescent

La inseguretat porta mentides i mitges veritats

El difícil diàleg amb un adolescent La inseguretat porta mentides  i mitges veritats / FOTO: DAVID BORRAT Zoom

Ladolescència és l’etapa en què es completa el procés d’identificació de les criatures, quan prenen consciència de la pròpia individualitat i diferència respecte als altres. Hi ha canvis d’interessos, de necessitats i de relacions amb l’entorn, essencialment amb els pares. “Els adolescents comencen a amagar el que senten i es manifesten de manera crítica, reclamen més distància i independència en una època marcada, a més, per les pors i inseguretats de l’adolescent, d’una banda, i les dels pares, de l’altra”, apunta la psicòloga clínica i terapeuta familiar Teresa Planella. És un període, per tant, de divergències i tensions que en alguns casos pot portar a conductes com les mentides.

“Quan un adolescent creu que els seus actes no estan en consonància amb els valors familiars, vol evitar un càstig i, sobretot, ser jutjat, pot recórrer a la mentida”, afirma Planella. Pel que fa a les mentides més comunes entre els adolescents, els psiquiatres infantils i juvenils Jordi Sasot i Carles Patris afirmen que solen ser “les que estan relacionades amb el consum de drogues com l’alcohol, el tabac i el cànnabis, així com també amb els conflictes a l’escola, com el bullying, i les relacions personals”. Tenir parella, el sexe o les males notes són temes en què els adolescents també poden obviar part de la realitat.

Acceptació social

Durant el camí cap a la vida adulta, als adolescents els serà més fàcil confiar en els seus iguals: amics que a priori no els jutjaran perquè estan en el mateix moment vital i amb qui comparteixen dubtes, temors i problemes. Una situació que pares i mares no s’han de prendre com un atac o una falta de consideració, ja que, si miren enrere, segurament es reconeixeran a ells mateixos en les excuses, mentides i mitges veritats dels seus fills i filles.

De fet, mentir és un comportament natural que apareix a partir dels dos anys i que està íntimament lligat a factors com la privacitat, la por, la frustració, evitar decebre els pares, etc. “Des de ben petits ens adonem que no sempre ens és beneficiós dir tota la veritat, que la sinceritat no sempre és possible ni convenient perquè pot portar inconvenients per a un mateix o per al nostre interlocutor”, subratlla Teresa Planella. La terapeuta familiar afegeix que les mentides més contraproduents “són les que diem per no responsabilitzar-nos de les conseqüències dels nostres actes, per por a enfrontar-nos a situacions problemàtiques o a aquelles en què poden sortir perjudicades terceres persones”. També poden falsejar-se emocions i sentiments que porten a interpretacions errònies de la realitat o a autoenganyar-nos, “tot i que les situacions més freqüents entre els adolescents són les mitges veritats, les que amaguen o neguen una part de la realitat”, apunta Planella.

Parlar-hi des de petits

La veritat i la mentida tenen a veure amb la responsabilitat i la maduresa a l’hora d’enfrontar les dificultats i la coherència que cada persona mostra entre el que pensa, el que fa i el que vol, per la qual cosa, en opinió de Planella, “un marc de confiança entre pares i fills facilitarà el diàleg i la comunicació, cosa que pot disminuir la necessitat de mentir dels adolescents, tot i que no ho garanteix del tot”. Jordi Sasot i Carles Patris incideixen a fer especial èmfasi en “l’honestedat, el respecte a la privacitat, la calma, la seguretat, la tranquil·litat i a generar confiança” des d’un bon principi. Els pares i mares han de ser veritables models a seguir: “Si les criatures veuen que els seus pares menteixen, entendran que és una conducta permesa i que no passa res si ells també ho fan”, afegeixen Sasot i Patris, que recomanen que “pares i mares haurien d’aprendre també a respectar els moments d’intimitat dels seus fills i no caure en el parany d’un control excessiu de què fan i amb qui van, unes actituds que solen conduir a la mentida”.

En aquesta situació està el Jorge Gutiérrez amb la seva filla Alba, de 17 anys. Tant ell com la seva dona, la Cristina, van voler crear un marc de diàleg, confiança i sinceritat a casa que fes que tant l’Alba com la Mar -l’altra filla de la parella- poguessin compartir amb ells els seus sentiments, pensaments, pors i inquietuds. “L’Alba és una noia molt oberta i parla de tots els temes a casa; aquest curs ha canviat d’escola i ho ha aprofitat per explicar-nos les seves impressions, com eren els seus nous companys i professors, etc.”, explica el seu pare, que reconeix que a casa parlen “absolutament de tot amb total naturalitat i no hi ha cap tema tabú”.

Conflictes clàssics

L’Alba, per la seva banda, afirma que no li costa confiar en els seus pares: “Quan es tracta de temes que em preocupen, em sento millor quan els hi explico i em donen la seva opinió i consells”. De tota manera, reconeix: “Els temes més íntims els acostumo a parlar amb els meus amics”. I els seus pares ho respecten.

Un dels moments que més maldecaps genera entre els pares és quan els fills comencen a sortir a les nits. “Les sortides, les nits, les festes, els horaris o els nous amics generen molts conflictes, i més quan els adults els vivim amb angoixa pel risc que comporten: accidents, alcohol, drogues, sexe, etc.”, explica Teresa Planella. En aquest sentit, el Jorge explica que una de les mitges veritats en què van enxampar l’Alba va ser quan “per arribar més tard a casa va adduir que la resta de la colla tenia permís per fer-ho”. Una coartada que només va funcionar un cop, ja que després, parlant amb la resta de pares, el Jorge i la Cristina van descobrir que era mentida i que tots utilitzaven el mateix argument per arribar de festa més tard.

El Jorge no recorda, no obstant, cap mentida grossa de la seva filla: “I si ens ha mentit, ha tingut la sort que no l’hem enxampada!” afegeix, tot i que de seguida li ve al cap una altra mitja veritat que l’Alba va dir-los no fa gaire. Quan la seva mare va trucar-li perquè l’acompanyés a comprar, l’Alba va dir que no podia perquè estava preparant un treball de l’institut a casa d’una amiga. Al cap d’una estona, i quan la Cristina tornava de la feina, va veure aparèixer la seva filla en direcció contrària d’on viu l’amiga en qüestió. “Sa mare va preguntar-li directament on havia estat, i ella va acabar reconeixent que en realitat havia passat la tarda amb un amic especial ”, explica el Jorge. Aquestes situacions no van més enllà d’una xerrada posterior entre pares i filla “per fer-li entendre que amb mentides només s’enganya a ella mateixa”, explica el Jorge.

I quan ens menteixen?

Què cal fer si ens menteixen? “En primer lloc, cal confrontar-ho i centrar-se en la conducta que ha fet que l’adolescent menteixi”, afirmen rotundament Jordi Sasot i Carles Patris. Un cop esbrinats els motius que l’han portat a mentir, cal parlar i dialogar amb ell sobre quines conseqüències poden tenir les mentides, i cal que s’adoni de quins desavantatges comporten. “Cal escoltar en tot moment el nostre fill, ajudar-lo a entendre com ha d’esmenar les seves accions i com demanar perdó si és oportú”, afegeixen Sasot i Patris. Tots dos apunten que “caldrà calibrar la situació i ser conseqüents, perquè el càstig, si n’hi ha, ha de ser coherent a la gravetat del fet”.

Respecte a comentar-ho a l’escola o gestionar-ho a nivell familiar, tot dependrà molt del tipus de conducta a què ens enfrontem. “En general és sempre molt millor resoldre els conflictes domèstics a casa i amb els de casa” conclouen Sasot i Patris.