Posar-se en mans del logopeda

La Vanesa no va trigar a adonar-se que el seu tercer fill no feia el que li pertocava per la seva edat: “Sóc mare de dos nens més grans i veia coses rares amb el Javier, perquè no aguantava el cap o no podia estar assegut amb set mesos”. La pediatra la va enviar al fisioterapeuta perquè guanyés to muscular i ara fa un any que va al logopeda perquè pateix la síndrome de Kabuki, un desordre congènit molt inusual -amb només una desena de casos a Catalunya- que també comporta problemes en la comunicació, el llenguatge i la parla. “Em pensava que el logopeda només treballava la parla, però el Javier ha fet un gran canvi. Ara et mira quan li parles, pot estar una estona jugant i menja molt millor”. El Javier té el paladar ogival, la llengua se li avança quan menja i encara no mastega, però gràcies als exercicis que han fet amb la logopeda ara ja no té tantes dificultats a l’hora d’empassar. “La logopeda em va ensenyar quin era el moviment que havia de fer amb la cullera perquè pogués menjar triturats, i a la llarga espero que també pugui menjar sòlids”. La comunicació també ha millorat molt. “Et mira i t’ensenya amb el dit el que vol, diu algunes paraules com papa i mama i emet alguns sons”, relata la Vanesa, que no amaga que “sense l’estimulació i l’ajut dels professionals encara aniria amb cotxet, i ara camina”.

Elisabeth Dulcet, la logopeda que el tracta, no dissimula tampoc la seva satisfacció pels progressos que ha anat fent el Javier, que ara té dos anys i mig: “És impressionant l’evolució que ha fet el nen, però sobretot l’avenç que suposa que els pares s’involucrin en el tractament. Treballar aquesta connexió és vital per garantir un tractament òptim”.

Detecció precoç

Més enllà d’aquests casos, Dulcet, també directora tècnica del Col·legi de Logopedes de Catalunya, remarca: “Cada vegada hi ha més nens amb problemes de comunicació, de qualitat en l’estructura del llenguatge, la parla és més inintel·ligible, i això, si no es tracta a temps, genera trastorns de l’aprenentatge i fracàs escolar”. La logopeda, amb més de 25 anys d’experiència laboral, quantifica en un 20% els infants amb problemes de comunicació. El més comú és el que deriva d’alteracions de l’audició, sovint per culpa, simplement, dels mocs. “Els nens parlen com senten i, per tant, ho fan malament. A P-3, P-4 i P-5 molts tenen una discriminació i atenció auditiva poc treballada, i això els comporta problemes d’atenció i llenguatge a l’escola; altres dificultats són les immadureses neurològiques, normalment benignes, que generen uns desenvolupaments més tardans i que necessiten un suport per agafar el ritme de l’escola”. No cal esperar que els nens parlin per anar al logopeda: “La nostra tasca té una part molt important de prevenció i es pot fer des de l’embaràs. Els diem als futurs pares quin és el desenvolupament normal i quins són els signes d’alerta, els recomanem crear ambients comunicatius, com ara cançons o contes, els ensenyem a utilitzar les activitats de la vida diària per estimular el creixement de la comunicació, el llenguatge i la parla dels seus fills”.

L’alimentació juga, també, un paper cabdal en la parla: “La força, la direcció i la intensitat amb què mous la llengua quan menges afavoreix la correcta producció dels sons de la parla, mastegar drena l’orella i escoltar bé i moure bé els òrgans bucofonatoris és essencial a l’hora de parlar”.

Signes d’alerta

Després de remarcar que cal distingir entre una patologia i el desenvolupament normal d’un infant, Dulcet apunta que hi ha uns indicadors generals que evidencien l’existència d’una problemàtica. “És un signe d’alerta si no empassa bé o dorm intranquil en els tres primers mesos. També ho és si dels tres als nou mesos no emet sons i, cap a l’any, si deixa d’emetre’n”. A partir de l’any, la logopeda anota que vigilar la comprensió és més rellevant que l’expressió: “Si no et mira o no es gira quan li parles, si no respon al seu nom o al que li dius, o si sempre té la mateixa expressió, cal visitar un logopeda perquè d’un a dos anys el més important és que t’entengui”.

Aquestes situacions contrasten amb fets més habituals, com ara que no sàpiguen pronunciar la doble erra amb quatre o cinc anys: “És normal no dir-la bé fins als set anys, però fins aleshores és recomanable que ho treballi amb un logopeda per prevenir problemes a l’inici de la lectoescriptura o que algú se’n pugui riure”. Les famílies no tenen reticències a l’hora de portar els seus fills al logopeda: “El problema és que en funció de la zona on es viu la llista d’espera per seguir un tractament gratuït (els CDIAP atenen nens de 0 a 6 anys) és molt llarga i no tothom es pot permetre pagar un tractament”.

A la Vanesa, per exemple, només li donaven una visita al mes: “Amb aquesta freqüència el Javier no hauria progressat com ho està fent ara, que hi va dos cops per setmana”. A les escoles públiques, la falta de professionals també és una trava: “Hi ha escoles que tenen un logopeda del CREDA, però és una xifra insuficient per atendre la demanda. La part positiva és que, a diferència de la resta de l’Estat, sempre són logopedes els que tracten aquests casos, amb un nivell de professionalitat excel·lent”.

Fer de pares

Els pares també han de tenir un paper actiu a casa. Dulcet afirma que la família ho ha d’afrontar amb una actitud positiva: “En primer lloc cal canviar preocupar-se per ocupar-se de l’infant, treure’s del cap que els nens no fan les coses perquè no volen o per fer-nos enrabiar”. Alhora, cal afavorir el diàleg, que ha de ser bidireccional: “No els hem d’interrogar a la sortida de l’escola, els hem d’explicar què hem fet nosaltres perquè després ells faran el mateix. Els hem de donar models perquè els nens aprenen per imitació”. Posar-se en mans d’un logopeda tan bon punt es detecta una anomalia és essencial, “perquè trucar a la porta equivocada fa perdre un temps molt valuós per al desenvolupament del llenguatge i pot comportar el desànim de la família o, fins i tot, una mala praxi, perquè només el logopeda és l’especialista sanitari a qui cal consultar amb total garantia”.

Una detecció ràpida de la problemàtica afavoreix la seva neutralització. N’és conscient la Noèlia, que va portar la seva filla a la logopeda tan bon punt va veure que tartamudejava: “Va començar a parlar i a raonar molt ràpid, però als dos anys i mig quequejava i de seguida vam anar a una especialista”. El diagnòstic els va tranquil·litzar: “T’angoixes perquè és difícil no fer-ne cas, però ens van comentar que era una cosa evolutiva, que la Marina era molt intel·ligent i que el cap li anava més de pressa que la parla”. Ara la Marina, que ja té cinc anys, segueix anant al logopeda, però per corregir fonemes. El tartamudeig està superat: “Ja no ho té. Abans, quan s’emocionava, en arrencar quequejava, però ara ho controla”. Dulcet, que és qui ha portat el cas, destaca que “el fet d’agafar-ho a temps i establir actuacions conjuntes a la consulta i a casa ha determinat l’èxit d’aquest cas”. I conclou: “La voluntat que té la canalla supera sempre les nostres expectatives”.