El paradís de la conciliació laboral

Brussel·lesEn Diego Velázquez és periodista i, igual que la seva dona, treballa fins cap a les cinc o les sis de la tarda. Aquests horaris estan dins de la normalitat dels estàndards de Bèlgica i, per tant, cap dels dos pleguen excepcionalment d'hora. Tot i això, els diferents casals públics bé de preu que ofereix el sistema educatiu belga faciliten que puguin gaudir d'una prou bona conciliació laboral. "En aquest sentit, no ens podem queixar gens ni mica", admet Velázquez, que és d'origen luxemburguès però fa gairebé deu anys que viu a Brussel·les.

Concretament, els seus fills, que tenen un i tres anys i estan escolaritzats a l'escola pública flamenca, comencen entre les 8 h i les 8.30 h i acaben al voltant de les 15.30 h, menys el dimecres, que acaben una mica abans, entre les 12 i les 13 h. Ara bé, el mateix sistema educatiu belga els ofereix diferents casals i esplais de tardes a un molt bon preu que se solen allargar fins cap a les 17.30 h. Els nanos també es poden apuntar a aquesta mena d'extraescolars quan són vacances.

60 euros mensuals

Els espais i les diferents activitats costen com a màxim 60 euros mensuals, i hi ha exempcions i reduccions de preu per a famílies amb pocs recursos. A més, els pares poden triar a quins centres volen portar els seus fills i quines activitats prefereixen que facin. "És molt variat, hi ha llocs que només els vigilen o senzillament els ajuden a fer els deures, però n'hi ha de molt divertits i interessants, en què poden fer teatre o, entre altres activitats, circ", detalla Velázquez.

En aquest sentit, tal com explica Laura García —madrilenya que porta més de 15 anys a Brussel·les—, els preus varien molt. "A l'octubre vaig pagar només quatre euros per una setmana de plaines, que són com una mena de parcs infantils sense cap programa específic. I 20 euros per una setmana de tallers, que ja és un projecte més treballat i amb diferents activitats", afegeix García.

Ara bé, tot i que hi ha places garantides per a tothom, Velázquez explica que les activitats més entretingudes tenen molta demanda i les places s'acaben de pressa. També hi ha, esclar, els típics problemes de logística: el casal al qual vol anar la mainada a vegades està lluny de casa o de la seva escola, i els pares no els poden portar d'un lloc a l'altre. Per això, apunta Velázquez, s'han de fer equilibris i hi ha famílies que al final han d'optar per les activitats que els són més pràctiques per qüestions merament organitzatives.

Tanmateix, també hi ha pares que opten per altres alternatives als casals. "Depèn del centre on vagis i dels monitors, però a vegades no fan res gaire estimulant i quan eren petits em semblava que ja passaven prou hores a l'escola", explica Runa Monstad, que té un fill de 10 anys i una filla de 16 que estudiaven en una escola francòfona i ara van a un institut internacional privat. Així doncs, Monstad, que és la directora de l'oficina de la regió noruega de Stavanger a Brussel·les i té més o menys els mateixos horaris que Velázquez, prefereix contractar una cangur abans que deixar-los més hores a l'institut.

Pel que fa a les escoles bressol, també hi ha una gran oferta pública i a uns preus progressius segons els ingressos de cada família. Com més es cobra, més s'ha de pagar. "La quota màxima és la que ens pertoca a nosaltres, que són uns 400 euros al mes", diu Velázquez, que també explica que en general els pares han de pagar bastant menys, i que a partir dels tres mesos ja es poden portar els fills a l'escola bressol.

Ara bé també hi ha queixes. Els pares coincideixen a criticar que les baixes parentals són massa curtes i no contribueixen en cap cas a la conciliació laboral. "Són només d'uns quatre mesos i tan sols cobres uns 700 euros, encara que el teu sou sigui molt més alt", critica Velázquez.

Això sí, García agraeix que les mútues sanitàries, que a Bèlgica tothom ha de tenir, enviïn un cuidador perquè tingui cura del fill quan emmalalteix per un preu mòdic, uns 15 euros per 8 hores. A més, els contractes belgues preveuen que els pares puguin estalviar-se uns dies de feina a l'any per cuidar els fills. "Els dimecres, per exemple, que la mainada surt abans, molta gent plega al migdia de treballar i ningú et mira malament, és una cosa bastant generalitzada", explica García.

L'escola flamenca i la francòfona, dos mons diferents

Bèlgica i, concretament Brussel·les (l'única part oficialment bilingüe del país), és un estat molt dividit entre la regió i la comunitat francòfona i la flamenca. I això també queda palès en l'educació. Tenen horaris, vacances i sistemes diferents. A més per accedir a l'escola flamenca, els pares han de demostrar que dominen l'idioma. "Et fan un examen i tot", explica Velázquez.

L'objectiu d'aquesta mesura és garantir el dret dels ciutadans belgues a ser educats en un ambient completament flamenc i d'immersió lingüística, si bé dificulta que els francòfons hi tinguin accés. En aquest sentit, els parlants de flamenc tenen prioritat per entrar en aquestes escoles. De fet, Velázquez va apuntar el seu fill a l'educació flamenca perquè els era més fàcil aconseguir plaça i perquè el seu barri és predominantment flamenc. En canvi, Monstad va apuntar els seus fills a l'escola francòfona perquè, "tot i que té menys reputació", a la zona on viuen es parla més el francès.