Quan no tens ningú a qui trucar

Brussel·les“¿I així no teniu ningú a qui trucar perquè vingui a buscar el nen si teniu una urgència?” La noia d’administració de l’escola bressol ens mirava amb els ulls oberts de bat a bat mentre nosaltres, atabalats, omplint la muntanya de formularis d’inscripció, ens intentàvem convèncer que no estàvem tan sols com els seus ulls tristos explicaven. “Un avi?” No. “Un germà”. No. “Un veí”. No. Tots dos feia més de 10 anys que havíem aterrat a Brussel·les i teníem una xarxa sòlida d’amics, coneguts i saludats. Però ningú a qui deixaríem el nostre (primer) fill de vuit mesos: les amigues amb fills, ja en tenien prou amb el que tenien; les que no tenien fills, no haurien sabut com posar-s’hi; i els companys de feina eren desconeguts per al nostre fill.

Els avantatges de criar en un país que no és el teu són fàcils d’imaginar. Més enllà dels evidents –com tenir fills poliglots capaços de pronunciar paraules que a tu se’t resisteixen–, un dels meus preferits és veure’ls créixer en un ambient internacional en què no hi ha una única manera de ser o de fer, no és allò que tothom a la classe és del Barça i un és de l’Espanyol. Els millors amics de classe del meu fill gran són un italià, un holandès i un francès –com en els acudits aquells dolents– i cadascú parla una llengua diferent a casa, celebra unes tradicions diferents, anima un equip de futbol diferent… No hi ha una norma, n’hi ha infinites, i penso (espero) que això els farà ser adults oberts i flexibles.

Però els reptes que afrontes també són infinits: des de parir en una llengua que no t’és pròpia fins a escollir escola en un sistema que no coneixes (i no entens), passant per buscar maneres perquè els teus fills celebrin Sant Jordi amb la mateixa alegria que tu, tot i no haver trepitjat mai el passeig de Gràcia ple de llibres i roses. Però el principal repte és, sens dubte, viure sense família a prop.

Amb el temps, t’acostumes a conviure amb aquell nus que se’t fa a l’estómac cada vegada que una amiga de Barcelona t’explica que els dimecres els pares d’ella van a buscar el nen a música, i que els dijous els pares d’ell porten la nena a natació –així ells poden allargar a la feina o anar a fer una birra junts–. O quan veus un post a Instagram dels teus amics en un concert, sabent que això implica haver deixat les criatures a dormir a casa els avis.

De mares d'escola a cosines

I amb el temps aprens, també, a crear xarxa, i que les mares de l’escola es converteixin en cosines, i les veïnes, en germanes. Sí, en femení, perquè encara som les dones les que fem tribu. I és la mare d’un amic de la classe la que es queda el fill gran a dormir a casa quan et poses de part. I és la veïna del quart la que el va a recollir quan la cangur està malalta i vosaltres teniu reunions d’aquelles que no et pots saltar. I és l’amiga la que el vigila al parc mentre tu et connectes a una trucada Zoom, empenyent el cotxet perquè el petit s’adormi.

L’equilibri és molt prim però les relacions que s’hi teixeixen, molt fortes. A vegades tinc la sensació que les amigues que fas quan vius fora són com aquelles que feies a les colònies d’estiu, que et coneixies de feia poc però havies creat un lligam únic. I l’últim dia de colònies te’n tornaves a casa amb l’agenda plena de nous números de telèfon. Ara, per sort, també tenim el WhatsApp ple de noms a qui trucar.