Mentre que hi ha països en què infants i joves no poden accedir a a l’educació, n’hi ha d’altres que es plantegen el paper que ha de tenir l’escola, que es repensa amb noves formes i sobretot considerant que l’alumne és el motor de l’aprenentatge.
A Nova York, la Blue School és un referent per la manera com educa: els alumnes es formulen les preguntes sobre què volen aprendre, i a partir d’aquí comença la recerca. A Barcelona, l’Escola Virolai també ho fa. Entrem a les aules de primària un matí amb la directora, Coral Regí. Els alumnes estan treballant un projecte interdisciplinari, que han decidit fer a partir del que ells volien saber. Quan l’acabin, l’exposaran davant d’altres alumnes.
En una altra aula, professors i alumnes parlen de l’error. L’escola hi ha dedicat una setmana temàtica, i a primària els mestres s’ho fan venir bé per fer-los veure que l’error és una oportunitat per analitzar en què han fallat, i, per tant, per aprendre’n.
Coral Regí recorda que va ser el 2004 quan l’Escola Virolai va decidir replantejar-se la metodologia d’aprenentatge. “Va ser un canvi després de moltes dinàmiques de claustres en què ho vam parlar detalladament; també havíem visitat altres escoles que ja ho havien posat en marxa, com la Verdaguer i els Quatre Cantons, i vam viatjar per conèixer què feien en altres escoles del món”. Així doncs, el Virolai va beure de diverses fonts per traçar un nou camí, pel qual ara fan via i en el qual camina com a protagonista l’alumne.
“L’alumnat es fa les preguntes sobre què volen saber, i a partir d’aquí comença la recerca, que després compartiran amb la resta, amb tot l’esforç que implica comunicar”. Dit amb altres paraules, “l’objectiu és educar per al món on viuen, que sàpiguen fer servir totes les eines que tinguin a l’abast per continuar aprenent i que ho facin amb il·lusió”, assenyala Regí. És així com l’alumne és conscient que està aprenent, i que tot allò que fa té relació amb la vida real. Mentrestant, encara avui, hi ha països en què els infants no poden accedir a les escoles.
Reptes d’avui
De fet, l’educació viu el 2015 un doble repte. D’una banda, “tendir cap a una escola que doti els infants de competències per a la vida en l’era d’internet i, per tant, superar l’antiga escola transmissora de coneixements acadèmics”. De l’altra, “aconseguir que tots els infants del món accedeixin a l’educació, en un món on encara és un luxe per a amplíssimes capes de la població”, declara Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya, que alhora cita el nou informe de la Unesco, Repensar l’educació ( www.unescocat.org/fitxer/3686/ repensareducacio.pdf ).
Un món de doble via
Per entendre el doble debat que es planteja ja en ple segle XXI pel que fa al món educatiu, un exemple que planteja Eduard Vallory des del Centre Unesco: “Mentre Finlàndia ha superat el model d’escola transmissora de coneixements, les escoles de l’est asiàtic han intensificat les jornades lectives amb moltes més hores”. De manera que els “infants de Corea, Hong Kong, la Xina o Singapur fan més del doble d’hores de treball escolar presencial que els europeus, en una cursa absurda per un suposat èxit”, continua indicant. Així, Vallory sosté, taxatiu, que l’increment d’hores “ni millora estratègies d’aprenentatge obsoletes ni desenvolupa competències no cognitives i, a més, perjudica el vessant emocional”. Malgrat això, afegeix, l’est asiàtic està donant un valor social “molt més gran a l’educació que el que donem a Europa”, i això seria un punt positiu.
‘PISA-dependència’
L’informe de la Unesco indica la urgència de replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge. És llavors, diu, “quan es desenvolupen estratègies d’aprenentatge avançades per adaptar-se a un entorn de creixement exponencial del coneixement”. Si no es planteja aquest debat, “la societat es torna PISA-dependent, i, en comptes d’entendre els resultats dels tests com a indicadors comparatius de competències bàsiques, es llegeixen erròniament com a rànquings de notes”. Per consegüent, es posa tot l’èmfasi a variar els resultats tres anys després, “sacrificant les necessàries polítiques educatives a llarg termini per fer accions a curt termini”.
A les escoles catalanes “hi ha els ingredients de les escoles més avançades del món”, sosté Vallory, que ho argumenta amb exemples concrets: l’Escola Lumiar, de São Paulo, funciona amb grups multiedat i mitjançant treball globalitzat, com l’Escola Ítaca de Manresa. La Blue School de Nova York dóna molta importància a la creació de coneixement a través de fer-se preguntes, com ho fan les escoles Encants o Virolai. I cap de les escoles que els governs polonès i sud-coreà prenen d’exemples de models innovadors tenien pràctiques avançades com el treball per projectes a secundària de Les Vinyes o de Sadako o com el treball d’emocions i d’autoregulació de Congrés-Indians. Ara cal pensar com generalitzar-ho.
Què cal millorar de l’educació?
Per Valtencir Mendes
- L’equitat i la qualitat dels sistemes educatius. Per exemple, a Catalunya no ens podem permetre un nivell d’abandonament escolar del 24%.
- Als països de l’OCDE el 20% dels estudiants no tenen les competències bàsiques necessàries per funcionar en les societats actuals.
- Si vénen de sectors socials desafavorits tenen el doble de possibilitats d’abandonar els estudis o tenir un baix rendiment.
- Falta d’inclusió i falta de justícia social són els ingredients principals del fracàs escolar i l’abandonament prematur. Mitjana OCDE: 20%; objectiu Europa 2020: 10%
