"Els fills t'endrecen la vida"

Tinc la teoria que tots els nens petits són extremadament intel·ligents. Recordo que el meu primer contacte traumàtic amb les tècniques educatives va ser al zoo. Jo no devia tenir més de tres o quatre anys i vaig veure un pare que assenyalava una girafa i deia al seu fill: "Mira, un guau-guau ". Allò em va quedar gravat, em va marcar molt. Per què aquell home s'esforçava a destruir la ment d'una criatura?

Potser era un dadaista.

De vegades veus un pare i et cau l'ànima als peus, i penses: "Aquest subjecte ha de ser incapaç d'educar una criatura". Però també sospito que, més o menys, les criatures es poden arribar a educar a elles mateixes.

També ho he pensat.

Potser aquella criatura, amb aquell pare, tindrà alguna carència, però en general, d'una manera o una altra, aconseguirà tirar endavant. Crec que els nens són llestos, tenen poder.

Què feu tu i el gran?

Encara no ha après a jugar sol. D'entrada suposava que el nen sabria jugar tot sol amb un cotxe, però no. Li has d'explicar com es fa. Cal explicar-li que pot construir un castell i després destruir-lo estimbant-hi el cotxe. Això li obre un món.

És bonic destruir coses.

També li agrada mirar dibuixos, però només si els hi vaig explicant. No m'agrada que s'estigui sol davant la tele, tot i que no sé ben bé què li convé a la seva edat. Jo als sis anys ja vaig veure RoboCop .

¿Se t'ha estovat el sentit de l'humor?

Crec que no, que puc continuar fent bromes macabres. Jo he estat un gran consumidor de vídeos gores i ara sí que em fan una mica més de cosa, però també m'he endurit perquè el segon va néixer amb una cardiopatia. És una cosa terrible quan te la diuen i que sembla més estranya del que realment és.

Què és?

Es diu TGA, transposició de grans artèries. Quan va néixer es va quedar de color lila perquè la sang no feia el circuit que tocava. Al cap de vint dies el van haver d'operar a cor obert per posar-li les artèries al lloc que tocava. Ha sigut la pitjor experiència de la meva vida. Va ser molt dur per a tothom. Ara estem amb visites de metges però bé. Va néixer el 2 de febrer i la primera setmana va ser terrible. Crec que la meva dona i jo ho hem paït bé. Potser d'aquí un any ens ensorrarem. Ja ho veurem.

Això va devia afectar el gran.

Sí, perquè vam haver de venir a Barcelona per instal·lar-nos temporalment en una altra casa, i no li va agradar gens. Estava molt enfadat. Ens feia el buit. Ens feia xantatge. No menjava. Va fer una vaga de fam perquè li féssim cas.

¿Va ser més fàcil tenir el primer fill?

Els primers mesos pensava: em tornaré boig, no resistiré vint-i-quatre hores al dia amb aquesta criatura. Em semblava una cosa molt feixuga, però va passar ràpid. És curiós. Aquells dies s'estiraven i es fonien els uns amb els altres. Però, de sobte, els dies van ser mesos i ja havia passat un any i començava a caminar. Ara et passa que et fixes en un fill i l'altre, mentrestant, ha fet un salt intel·lectual que et deixa desconcertat.

Algun consell?

Que un nen necessita rutina. Si li crees una rutina, funciona com un robot. Però a mi m'ha costat crear aquesta rutina perquè sempre he dut una vida una mica desordenada. De fet, els fills t'endrecen la vida. Crec que els primers tres anys són els més durs. A partir d'aquí tot millora i em sembla que ara ve una època molt divertida. No me la vull perdre. Mira, l'altre dia el gran no em deixava pensar, no podia treballar i m'estava atabalant amb preguntes insensates. Però, de sobte, surt per la televisió el nou papa i el nen em pregunta: "Què fa aquest senyor vestit de ninot de neu?"