Deures per obligació o per entendre la vida?

Ni dilluns ni dimarts ni dimecres fa deures el Ton Albà (8 anys, 3r de primària). En té els dijous, i té temps d’entregar-los fins dilluns. “Acostumen a ser fitxes de medi, castellà, català i mates”, diu amb el patinet als peus i relaxat. L’entrevista se li fa en dijous justament, el dia que li acaben de donar la carpeta amb totes les fitxes. “Primer bereno i parlo amb tu, després, quan arribem a casa, jugaré una estona amb el meu germà Guifré, i després tocarà començar a fer els deures”.

En Ton és ordenat i meticulós, però també “mandrós amb els deures”, diu la mare, la Montsant Ciurana. Com que els pares el coneixen bé, han establert que a les tardes hi hagi estones de rutines acadèmiques perquè el dia que entri la carpeta a casa no sigui un drama. “La rutina -detalla la Montsant- vol dir que escoltem cançons dels Beatles en anglès per entendre’n la lletra o llegim junts el seu llibre preferit, que ara mateix és El petit drac Coco (La Galera)”. Tot plegat, mitja hora, perquè tampoc no hi ha més temps a les tardes, entre el berenar, arribar a casa, preparar el sopar i anar d’hora a dormir.

En Ton ha escoltat atent el que ha dit la mare, perquè d’atenció en presta molta a tot el seu entorn. “A casa tinc un museu de fòssils i minerals, amb una boca de tauró inclosa que m’han regalat”, explica. De gran, diu que voldrà tenir quatre oficis alhora: massagista, cuidador d’animals, pagès amb granja i conservador de museus. És clar que el món l’apassiona. Els deures, no tant. “Passo moltes hores a classe perquè després a casa hagi de continuar”, diu. I la Montsant afegeix: “No és que no li agradi fer-ne, sinó que disfruta fent altres activitats, també acadèmiques i de descobertes, que no siguin fer fitxes. Sort que va a una escola que això és just el que m’han recomanat que faci els altres dies de la setmana que no té deures; si no, no sé què passaria”.

Doncs, segurament, el que passaria és que els deures potser acabarien “sent una font d’angoixes diverses”, com el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes escriu en el llibre Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre, publicat a Eumo Editorial. Una font d’angoixes perquè la criatura haurà d’esgarrapar temps al temps per enllestir extraescolars, arribar a casa i fer-los, empènyer les rutines casolanes del vespre i anar a dormir a una hora que no faci que s’enganxin els llençols l’endemà. “Tampoc no és el mateix ajudar un fill dòcil de vuit anys a enganxar fotos en un dossier que suggerir a un encantador fill adolescent que es posi a estudiar el sistema d’equacions. [...] L’especial dimensió del conflicte dels deures a secundària té molt a veure amb la confrontació que es produeix en una escola d’esquena als seus adolescents”, escriu Funes.

Estrès i insatisfacció

Per la seva banda, el catedràtic de pedagogia de la Universitat de Barcelona Francesc Imbernon comenta que un estudi fet a Anglaterra va demostrar que els deures provocaven estrès, insatisfacció i ressentiment contra l’escola. “Tampoc no hi ha cap estudi que hagi demostrat mai que els deures augmentin el rendiment escolar de l’alumne, malgrat que n’hi ha un que sí que indica que el que creix mínimament és el desenvolupament de la criatura”, apunta.

Imbernon, que té tots els estudis i les dades al cap sobre els deures, continua detallant que des del 1997 a l’estat espanyol els deures a casa han augmentat un 40%. Per què? “Doncs perquè estan molt arrelats culturalment, perquè l’escola que no en posa pensa que els pares creuran que no és una bona escola”.

L’opinió del catedràtic de la UB és que a educació infantil no n’hi hauria d’haver mai. A primària, entre els 8 i els 10 anys, podria haver-n’hi, però de temàtica diferent de la que es treballa a classe, i que comportessin quinze minuts diaris. I dels 10 als 13 anys, el mateix, però ja podria ser mitja hora diària. A secundària seria el moment de començar-ne a tenir.

El cas és que “els pares no poden convertir-se en mestres de repàs perquè la criatura està fent a casa el que no ha pogut o no ha sabut fer a classe”. Els deures motivadors són que els que complementen les tasques que es fan a classe, no els repetitius, com poden ser els resums o els exercicis. A França, “el debat va ser tan viu, perquè hi havia tantes tensions-negociacions familiars, que es van prohibir a primària”.

Així doncs, Imbernon sosté que si “els mestres de primària han de posar deures, han de ser d’una temàtica diferent de la que es fa a classe”, que ajudin pares i fills a compartir activitats, que els facin conviure. Quins deures poden ser? “Doncs llegir poemes, dibuixar, escriure, buscar material a internet per preparar un tema que es tractarà a classe en un futur, llegir llibres, escoltar música”. Tot plegat són tasques que pares i fills poden fer junts, i que es poden convertir en preparació del que es farà a classe.

Font de desigualtats?

El catedràtic insisteix en les seves opinions, perquè hi ha estudis que han subratllat que “els deures provoquen desigualtats, perquè no tots els pares tenen la mateixa formació cultural que els permeti ajudar els fills en segons quines tasques”. De manera que “certament, el rendiment acadèmic dels infants augmenta quan els deures es fan a casa amb uns pares amb formació alta”.

Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, assenyala els punts positius i els negatius de fer deures. Pel que fa als negatius: 1) Envaeixen el temps familiar i converteixen els pares en policies vigilants. 2) Substitueixen altres oportunitats per aprendre, i que són rellevants a la vida. En les estones d’avorriment a casa, les criatures descobreixen què els agrada i què no, i a partir d’aquí comença l’aprenentatge autònom, que passa per llegir, fer activitats individuals o inventar-se jocs. “Els deures rutinaris impedeixen el creixement de l’aprenentatge autònom”, afirma Palacín. 3) La gran majoria de deures són de poc valor afegit, perquè repeteixen les rutines fetes a l’escola, així que no aporten valor diferencial.

Pel que fa a la part positiva, Palacín assenyala dos aspectes, tot i recordar que els deures “obeeixen a una creença i una tradició molt arrelada entre escola i família, malgrat que sabem des de fa anys que no hi ha correlació entre els deures i el rendiment escolar”. 1) Uns deures justos, ocasionals i no diaris afavoreixen l’organització dels alumnes quan arribin a casa i busquin el seu racó per treballar i mesurar el temps. És a dir, són una oportunitat per aprendre la responsabilitat autònoma. 2) Els deures amb valor afegit (no els que continuen fent els exercicis començats a classe) connecten l’escola amb la vida. Si a classe han treballat les professions, uns deures podrien ser entrevistar, per exemple, l’àvia i el pare i preguntar-los per les seves primeres feines per, després, comparar-les per escrit. O buscar llibres a casa que haguessin agradat als pares per compartir-los a classe. O fer-los anar a la biblioteca per buscar llibres d’alguna temàtica que s’estigui estudiant a l’aula.