En el món educatiu existeixen uns quants debats sense sentit, perquè el dilema que es planteja o bé no està ben fonamentat o bé estableix una oposició entre dues concepcions que poden ser complementàries. Parlem, per exemple, del debat sobre si l’escola educa o instrueix. O si l’escola activa desmereix la memòria. O si es pot educar sense tenir presents les emocions. O si defensar que l’escola ha de ser una institució adreçada a la felicitat és incompatible amb l’exigència amb la feina que s’hi fa. O si manifestar desacords amb les proves d’avaluació de les competències bàsiques comporta un rebuig a tota mena d’avaluació externa.
Sospitem que aquest tipus de debats tenen més a veure amb el xarampió mediàtic que patim que amb la realitat quotidiana dels centres. Això sí, cadascun dóna carnassa a les tertúlies i a tots els que, enduts per la seva benevolència, ens venen programes per cultivar les emocions, per enfortir la memòria o per trobar la felicitat amb els exercicis de matemàtiques.
Doncs bé, ara tenim sobre la taula un altre d’aquests debats de què parlàvem: ¿optem per un currículum competencial o optem per un currículum de continguts? Hi ha qui el planteja i, de passada, aprofita l’ocasió per recordar-nos que és un perill adoptar discursos pedagògics que menystinguin la transmissió de coneixements. Ens preguntem: qui els fa, aquests discursos? Tot el que podem detectar són tocs d’alerta als professors perquè repensin quin és el seu paper en el procés d’apropiació dels continguts per part dels alumnes. Nosaltres mateixos hem defensat en moltes ocasions que el veritable repte dels docents no és transmetre un pensament ja pensat, sinó construir un pensament que pensi. D’aquesta, i d’altres afirmacions semblants, ningú no en pot extreure que es banalitzin els continguts. Per tant, es tracta d’un debat sense fonaments.
A més -i aquesta és la segona prova del cotó fluix-, qualsevol persona que s’hagi endinsat una mica en la literatura sobre la necessitat de fomentar un currículum competencial sap que hi ha un anar i venir entre competències i continguts. A l’anada s’aclareix que els continguts no es legitimen si no se’n fa un ús. A la tornada s’evidencia que difícilment podem remetre’ns a la competència si no hi ha uns sabers que puguin posar-se en joc.
