Comiats

La vida social dels tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) és exuberant i abundosa. Sovint són convidats a cases alienes i ells mateixos conviden amics seus a la nostra llar familiar en un nombre petit, o, els més grans, fins i tot en colles (sí, sóc una covarda miserable i amb el petit no goso obrir la porta a més de 3 o 4 nens). En general tot va molt bé. Però amb el petit (i el mateix passava amb els seus germans a la seva edat) tinc comprovat que hi ha un moment crític: el comiat.

El timbre

Vénen, tiren les motxilles a terra, els commino amablement a deixar-les en un lloc més civilitzat i ells ho fan; berenen, es tiren ells mateixos de cap a qualsevol pantalla i, quan els commino, amablement però una mica menys, a estar-s’hi poca estona, ells em fan cas igualment; juguen al que sigui, abaixo la guàrdia, consulto l’ordinador mentre els dic que jo la pantalla l’he obert per feina (ehem) i ells estan tan capficats jugant que no m’ho retreuen, i passa el temps i de sobte sona el timbre de casa: ja els vénen a recollir.

A partir d’aquest moment si el menor d’edat aliè que ja no tindré a càrrec no es resisteix a marxar tot és fabulós. El progenitor del MEC amic, llavors, fins i tot passa per alt que el seu fill vagi moll de cap a peus, i accepta gustós l’explicació que m’he despistat una estoneta i s’han ruixat amb la mànega de regar les plantes, vés a saber per què, i em riu la gràcia quan li dic que, mira, potser jugaven a antidisturbis dissolent una manifestació, he, he, he. Perquè és tan pesat i llauna allò que passa quan els MEC es resisteixen a marxar de la casa on han estat convidats que tot el que faciliti la desocupació és benvingut.

‘Desokupacions’

Per contra, si l’element fa el sord, comença a córrer per casa com un runner de més de quaranta anys qualsevol o s’amaga al cossi de la roba bruta, amb el perill que comporta la gracieta d’intoxicar-se amb certs mitjons, o pronuncia la refotuda frase “Una miqueta més”, o l’encara més refotuda frase “¿Em puc quedar a dormir?”, allò comença a prendre tot l’aire d’una desokupació gens pacífica. Perquè passa que tinc el greu defecte de fer plans, i que necessito que la casa sigui desocupada per poder-los dur a terme. O, senzillament, que m’incomoda la situació de tenir allà el pobre progenitor del MEC aliè, que no s’ha tret la jaqueta per deixar clar, com a bona persona que és, que tan sols ve a recollir el nen, allà dret com un estaquirot, esperant que el seu MEC es digni a fer cas. Sí, és un moment delicat, perquè el progenitor et pot donar conversa, perquè és amable, i llavors els MEC ho aprofiten per axicletar la cita. O bé el progenitor és una persona pietosa o bé té pressa, i s’implica de forma activa i comença a perseguir el nen i/o a renyar-lo d’una forma subtil o no.

Renyar o alliçonar o exhortar els MEC en presència forana mai ve de gust. Però en moments com aquests és imperatiu. Llavors, jo acostumo a donar suport i xiuxiuejo a l’orella del nen que si vol tornar cal que marxi tal com havia promès, i procuro fer-ho amb un ronc corleonesc, que imposi. O sóc jo a qui han de donar suport perquè és el meu MEC qui és en una altra casa i es nega a sortir-ne. Per sort tot s’oblida, però confesso que quan ha costat, no sé per què, el MEC resistent triga a tornar a venir per casa, i si es dóna el cas que és el meu MEC el que s’ha resistit a marxar, costa que torni a visitar una casa aliena. Per què deu ser?