Cesare Pavese
"Els llocs de la infància tornen a la memòria de cadascú consagrats; en aquests llocs hi van passar coses que els han fet únics i els destaquen de la resta del món amb aquest segell mític", va escriure Cesare Pavese al seu dietari publicat amb el títol de L'ofici de viure . Els llocs de la infància del poeta italià eren els turons i les vinyes de Santo Stefano Belbo, al Piamont, on passava els llargs estius amb els pares i la germana, la Maria, sis anys més gran.
El matrimoni, format per Eugenio Pavese, procurador del tribunal de Torí, i la Consolina, havia tingut -abans del naixement de Cesare- tres fills més, que no havien aconseguit sobreviure. Quan el futur escriptor tenia sis anys al seu pare li van diagnosticar un tumor cerebral. La mort del pare ja va ser, com és evident, un fet tràgic que va alterar la seva infantesa, però va haver-hi, a més a més, una escena que el petit Cesare va viure i que no va aconseguir esborrar mai més de la seva memòria. El seu pare agonitzava a casa, al seu llit, i quan va veure que el final s'aproximava, va demanar a la seva esposa que anés a buscar una dona, una veïna, a la qual va confessar haver estimat. Volia acomiadar-se del seu amor clandestí però la seva dona l'hi va negar aquest últim desig. El fill de la parella va ser testimoni de la petició i de la negativa i va quedar marcat per aquest últim diàleg terrible entre el seu pare i la seva mare.
El pare de Pavese va morir el 1914, el mateix any que començava la Primera Guerra Mundial. Semblava que el món serè i innocent de la infància a les vinyes s'esfumava. La seva mare, la Consolina, era una dona de caràcter dominant i esquerpa, que es va proposar educar-lo en una rígida disciplina i sense gaires mostres d'afecte. Per acabar-ho d'arrodonir, i com que la mort del pare havia deixat la família en una situació econòmica delicada, la mare va decidir vendre la finca del Piamont, el seu lloc d'infància.
Cesare és un adolescent solitari, asmàtic i miop, amb moltes dificultats per relacionar-se i fer nous amics. El seu caràcter melancònic es va accentuar quan un dels seus amics es va suïcidar. Els seus anys de creixement coincideixen amb un període terriblement agitat a Itàlia. Quan Mussolini aconsegueix el poder, Pavese té catorze anys. Torí, la ciutat on viu, és un centre de vagues i aldarulls, encapçalats per Antonio Gramsci. Precisament un amic de Gramsci, Augusto Monti, és professor de Pavese a la secundària i exerceix sobre ell una influència decisiva. A l'institut i a la universitat fa amistat amb els futurs intel·lectuals Einaudi i Ginzburg, però el seu caràcter tendeix cada vegada més a la tristesa. S'autodefineix com un mestre en l'art de no gaudir. Quan, amb 42 anys, es va suïcidar, molts dels seus amics van reconèixer que Cesare els havia parlat diverses vegades d'aquesta possibilitat. Ho va fer amb barbitúrics en un hotel. Va escriure al seu quadern : "Perdono a tothom i demano perdó a tothom. No murmureu gaire". La seva obra és plena de records intactes dels seus primers anys entre les vinyes del Piamont. Ho va deixar escrit : "No es recorden els dies, es recorden els moments".
