LAURA PINYOL

Les criatures, motor empresarial

Coneixem inquietuds de mares que han passat d’una afició inicial a petites empreses. La canalla és un bon argument per emprendre i fer negoci

Una de les moltes lliçons que ha donat la crisi econòmica és que la feina -ni que fos amb contracte indefinit- no és per sempre i que ningú és imprescindible. La maternitat i el desenvolupament laboral són un binomi mal resolt, tant ara com abans de la crisi, com ho són les escasses setze setmanes de baixa per naixement o adopció d’un fill i la reincorporació al lloc de treball, que posen sovint moltes dones en la disjuntiva d’haver d’escollir més temps per a la criança o renunciar-hi en pro d’un creixement professional. La rigidesa dels horaris, el sentit presencial de la majoria de feines i els desplaçaments acaben de complicar aquesta etapa.

Per bé o per mal, a vegades forçades per la pèrdua de l’antic lloc de treball, hi ha moltes dones que, després de la maternitat, potser aprofitant la fiblada d’afrontar noves inquietuds vitals, trien una altra via: fer del que els agrada el millor argument per guanyar-s’hi la vida. En definitiva, un canvi d’aires que sempre implica risc, gosadia, il·lusió, molt esforç i dedicació i el convenciment que cadascú, a la seva manera, pot canviar una mica el món. Ni que sigui el seu.

Pensar i emprendre

Les ànimes de Julie&Jane, Lötiekids i Ulalatela tenen trenta-sis anys, són mares de criatures de menys de cinc anys i han dedicat els últims tres anys a donar cos, forma i empenta a la seva aventura empresarial.

Julie&Jane és la marca que Marta Ayguadé va estrenar abans de l’estiu passat. Executiva de comptes d’un banc d’imatges, amb la crisi va quedar-se “al carrer”. Acabava de tenir una nena i abans d’estar a l’atur ja tenia “el neguit de muntar alguna cosa infantil”. La seva línia de productes pivota en el teixit pissarra: un material que és flexible, pot cosir-se i s’hi pot pintar al damunt. El resultat són, per exemple, les pissarres portàtils, “fàcils de transportar”, per pintar-hi amb guixos o amb retolador de guix líquid, i les samarretes pissarres, amb alguna silueta inserida que, fins que no es renta, manté el dibuix fet pel nen i, per tant, “100% personalitzables”. Tot està pensat per “fomentar la creativitat”, i l’acceptació, ara per ara, és “molt bona”. El canal de venda és a través de botigues, fires i, sobretot, la pàgina web.

Lötiekids és la marca de roba de la dissenyadora Carol Clotet. És mare d’un nen i, abans, havia treballat molts anys en empreses de teixits relacionades amb la gran distribució de moda, mentre rumiava “muntar una empresa més petita basada en la qualitat, pensat tot a petita escala”. Després de tres anys formant l’empresa, en fa un que la roba que dissenya, inspirada en l’estil nòrdic, tant per a nens com per a nenes i peces gairebé úniques, pot trobar-se a través de la seva botiga online i en punts de venda de Barcelona, el nord d’Espanya, Londres, França, Corea i el Japó. La producció de la roba es fa a Mataró i les perspectives són anar “fent marca, creixent a poc a poc, sense arriscar massa”.

En el cas d’Ulalatela, Paula Martín de Francisco vivia a Madrid i treballava en publicitat, relacions públiques i màrqueting online, però el trasllat laboral del seu marit la va portar a Barcelona, on va tenir un fill i una filla. Sempre havia tingut “el somni de muntar una empresa” però havia de ser d’alguna cosa que l’“apassionés”. La casualitat va fer definir-la. Unes teles que van dur-li dels Estats Units li van encendre la “idea”. Va ser impossible localitzar-ne de similars i va començar a importar teixits dels EUA per dissenyar estores i coixins fets a mida, per personalitzar habitacions. En el seu cas, la pàgina web és un aparador, però la majoria de projectes acaben sorgint a través del telèfon.

Projectes que creixen

La història de Montse Giralt i Marta Navarro també va començar amb el neguit de muntar un negoci propi, marcat amb una empremta molt personal, amb peces treballades i roba de molta qualitat.

Montse Giralt és filla d’una família de botiguers vinculats al tèxtil i mare de dos fills. En començar la crisi, va veure l’oportunitat de “conèixer més el món infantil” i va crear Bean’s Barcelona -“ Bean, mongeteta, perquè és la forma que reconeixes quan veus la primera ecografia”-. El seu distintiu són els teixits de cent per cent cotó, “fets a Mataró”, dissenys de roba “molt còmoda i portable” que sigui tan “fàcil per als nens com per als pares”. “El projecte està engegat i la base de l’èxit és créixer a poc a poc, sense pretensions, però treballant molt”. Avui Bean’s Barcelona ven les seves produccions en un 70% al mercat estatal -sobretot Catalunya- i el 30% restant a Itàlia i la zona dels Emirats Àrabs. La clau de volta és haver nascut en plena crisi: “Ens dóna seguretat pensar que, si treballem com fins ara, de mica en mica, no ens estavellarem”.

Per la seva banda, Marta Navarro treballava a Inditex com a dissenyadora. La decisió amb el Miquel, el seu marit, de “tenir fills” els va obligar a fer “un canvi”. “El món dels nens em va enamorar” i l’experiència en moda infantil la va empènyer a crear Tocotó Vintage. “Tocotó era una de les primeres paraules que deia el Jan”, i així va néixer una marca de roba molt cuidada, plena de detalls i dissenys molt singulars, inspirada “a vegades en prototips antics i que fuig de les tendències”. A través de fires internacionals, la marca s’ha anat coneixent i avui del total de la producció “un 70% va a mercats de fora”.

Font d’inspiració

Si hi ha hagut un sector seriosament castigat per la crisi ha estat el de la construcció. Les dues últimes històries parlen d’arquitectes que, en vista del panorama, han optat per un gir en les seves professions.

Nuun és el nom d’un innovador projecte de mobiliari infantil que les arquitectes Núria Motjé i Bruna Vilà -trenta anys- han culminat aquest 2013. El naixement d’uns nebots bessons de la Núria els va fer adonar-se que “hi havia un nínxol de mercat” i van crear Nuun Kids Design, “mobiliari dedicat a bessons o germans d’edats molt similars” que promou “l’estalvi a llarg termini, perquè es reutilitzen els elements que el componen”. La clau del seu negoci és el “valor diferencial” que fuig de l’un sol ús amb el compromís d’afavorir “una compra responsable”. Les múltiples posicions dels seus productes i la funcionalitat permeten que els mobles creixin amb els infants.

També són arquitectes i molt joves (28 anys) Mar Desveus, Andrea Alcaraz i Mariona Blasi. Es van conèixer a la Facultat d’Arquitectura de la UPC de Sant Cugat. Després de breus experiències professionals, el 2012 es van trobar sense feina i expectatives poc encoratjadores. Es van reunir per “posar temes sobre la taula”, ens diu la Mariona, i va sorgir la idea de crear This is Karton: joguines de cartró i casetes infantils, fàcils de muntar i desmuntar, en què està permès pintar les parets! Les maquetes que feien per als projectes els van servir d’inspiració. Tant el cartró com les bosses per desar les joguines un cop desmuntades “estan fetes aquí i creiem en els valors de la creativitat, la senzillesa i el respecte pel medi ambient” que es desprenen del projecte. El resultat, de moment, una botigueta-cuina, una casa de nines i una caseta.