"Els costarà ser humils"

"Els costarà ser humils" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

L'home vol ser un lleó, un caçador, anar a la seva. Però quan té fills sap que ha de tornar al corral. A la pel·li els nens signifiquen per als homes aquesta obligació de tornar a casa, una obligació acceptada però que els recorda que ja no són lliures. Hi ha un vincle amb el western , començant pel títol: Una pistola en cada mano. I és que, quan érem petits, jugàvem a pistolers, que sempre són forts i independents. I van i vénen quan volen.

¿Ja comença a ser així, el teu fill?

Ara va a l'institut i la seva vida ha canviat. Va i ve tot sol, fa la seva i aquí ja passen coses. Em fa feliç veure com va conquerint aquesta llibertat. Els homes som com John Wayne dalt del cavall, i veure com un fill ja cavalca ens omple d'orgull. "Vinga, posa't el barret".

En això ens assemblem. Què ens diferencia?

M'encurioseix tot això dels mòbils. ¿On els durà aquesta manera nova de relacionar-se? Recordo com funcionàvem nosaltres i veig que ara una part important de la seva vida és virtual. I això et fa ser una altra persona.

Vols dir?

T'atreveixes a fer coses que no gosaries fer presencialment. Quan nosaltres teníem la seva edat, les coses les havies de dir a la cara. Si t'agradava una noia, t'hi anaves acostant a poc a poc. Trobar aquell moment era molt difícil. Ens estàvem dies i dies buscant la manera de fer-ho, observant-la, i sabíem que sempre seia amb les amigues en aquell racó del pati. Això era duríssim. Ara tenen la BlackBerry, entren al Facebook, deixen un comentari en una foto i ja hi han establert un vincle.

Cert.

Ara surten i es van enviant missatges per dir-se on són i què estan fent en cada moment. I pot passar que hagin estat tota la tarda amunt i avall sense acabar-se de trobar, però han estat tota l'estona dient-se coses. És molt curiós.

No has fet cap pel·lícula sobre els fills.

Suposo que serien un tema si hagués patit problemes greus. Però no és el cas. La meva experiència de pare és una història d'amor, simple i fantàstica, i ja està. No és cap conflicte i quan vols explicar una història necessites una ferida.

Qui és el teu punt feble?

L'autoritat és el gran taló d'Aquil·les de la nostra generació. És el punt feble. És molt difícil passar de l'abraçada i de fer el ruc saltant al sofà a renyar-los i exercir l'autoritat. Costa fer les dues coses alhora. I a més, també t'has de posar d'acord amb la parella, i això complica encara més el fet de ser coherent. Abans el pare marcava unes normes i punt. Ara tot és més caòtic. I tampoc no pot castigar contínuament perquè l'entorn ja no és aquest. I si castigues et miren malament. Castigar no està de moda, no queda bé. És una mica absurd tot plegat.

¿Com influirà això en la manera de ser dels fills?

Em sembla que els faltarà humilitat.

No esperava aquesta resposta.

Nosaltres vam aprendre a acceptar que hi havia algú que estava per sobre nostre, algú que manava. I això, de fet, ens relaxava, perquè la humilitat relaxa. Fa que et sentis protegit. Ara hi ha més estrès. Hi ha més ansietat perquè ningú no té el poder d'imposar unes regles estrictes. No sabem ben bé quin és el nostre paper i això genera ansietat. És una malaltia que compartim pares i fills.

I, en conseqüència...

Als nostres fills els costarà més que a nosaltres establir una disciplina, acceptar una autoritat. Els costarà més ser humils. Jo ho ve vist a casa, algun cop que ha calgut enfadar-se per algun tema gruixut. Un cop passats els retrets i les llàgrimes, el nen queda més tranquil. I és que la humilitat és bona, la humilitat cura. La gent humil és més sana.