Montsant Figuerola tenia 13 anys quan va anar a una discoteca de Cambrils a escoltar un concert. Tocaven els Lax'n'Busto i no s'ho volia perdre, però, ai!, tenia 13 anys. Primer pas: demanar permís als pares. I el segon: la condició. Hi aniràs però el pare t'anirà a recollir.
Així va començar el periple dels concerts de la filla adolescent i del pare pacient que la recollia al final del concert. "Vaig anar de concerts uns quants anys, sempre amb la colla d'amigues, que ens havíem convertit en fans dels Lax'n'Busto i d'Els Pets", explica la Montsant. El pare, el Carles, recorda la primera nit que es va presentar a la porta de la discoteca de Cambrils per recollir la Montsant, la seva filla gran, i les amigues. "Quan hi vaig arribar, vaig preguntar als altres pares si faltava gaire perquè s'acabés el concert".
La resposta que va rebre no l'ha oblidada mai: "Tu ets nou, oi?" Li van respondre d'aquesta manera perquè els altres pares ja es coneixien entre ells, habituals a les portes dels concerts. Doncs, sí, aquell dia el Carles era nou, però al segon concert, que va fer de sala d'espera, per dir-ho d'alguna manera, ja els saludava. "Acostumàvem a ser els mateixos, i sempre ens anàvem trobant", comenta el Carles.
"Puc explicar la geografia catalana per les seves sales de concerts i pels bars que estan oberts de nit", continua el pare. "Hi havia hagut concerts que m'havia emportat el fill petit, que continuava dormint al cotxe". Mentrestant, el Carles anava comptant els minuts que quedaven perquè s'acabés el concert i també, esclar, taral·lejant les cançons, que ja se sabia de memòria.
Ara intervé la Montsant. "Jo patia quan el concert s'allargava, perquè sabia que el meu pare, i de vegades el meu germà petit, m'estaven esperant a fora al cotxe". Però era un patiment que no ofegava: "El plaer d'estar escoltant el meu grup preferit el superava". A més, quan acabava el concert, ara intervé el pare, el Carles, "la Montsant sempre anava a saludar els cantants, i se'n sortia". De manera que a l'hora de concert calia sumar-hi l'estona que la filla i les amigues s'estarien saludant els seus ídols.
"He de dir [ara parla el pare] que era el moment en què el rock català començava, i a mi ja m'agradava que la Montsant es mogués en aquest ambient".
Ara bé, hi havia nits que no havia rigut gens. "La nit del concert d'Els Pets a Arbeca em pensava que em sortien arrels a la porta del concert". Aquella nit, com totes les de concert, el Carles havia anat a buscar la filla i les seves amigues a les 3 de la matinada, l'hora que acabaven els concerts normalment. "Em planto a la porta i demano als altres pares quant falta perquè acabi tot plegat". I llavors li diuen: "Tot just comença ara; fins ara han estat tocant els teloners, i ara comencen Els Pets". Eren des de les 9 de la nit a dins. Hi havia boira. El germà de la Montsant era dins del cotxe dormint. Uf! Quanta paciència mastegada.
Amb els anys, el Carles ho recorda amb un somriure. La Montsant també. "Sempre vaig preferir recollir-la jo amb el meu cotxe que no pas que tornés amb no sé qui. Ho recomano també als altres pares". Ara bé, el Carles també afegeix: "Els Pets m'haurien de dedicar una cançó". Tantes hores a les portes de tants camps de futbol i poliesportius. Tantes nits d'estiu i d'hivern. "Però és que el destí ha volgut que el meu fill de 7 anys vagi a la mateixa classe que el fill del Lluís". I ara el súmmum és que el bateria del grup, Joan Reig, s'ha comprat un pis damunt de casa seva. El rock català el persegueix.
Cantants de concert
La cantant Beth Rodergas tenia 12 anys quan va anar al seu primer concert amb la seva mare i el seu germà. Van anar junts a veure Sau a la plaça Mil Centenari de Manresa. Va ser un dia de sort, perquè fins i tot va poder saludar l'estimat Carles Sabaté després del concert. "Després vaig estar uns quants dies en un nuvolet", de tan bé que s'ho va passar. De fet, de tant anar a concerts de Sau, va arribar a aconseguir que Sabaté li signés uns texans.
Si hagués estat per ella, hauria anat a un concert abans dels 12. "Quan en tenia 10 va venir a Manresa Mecano, que també m'agradaven, i la meva mare i el meu germà van anar a veure'ls sense avisar-me!"
El cantant Gerard Quintana recorda perfectament el dia que va anar al seu primer concert. "Tenia 12 o 13 anys, i vaig aconseguir que la meva mare em fes una nota per sortir abans de classe i que, a més, m'acompanyés a veure Jesus Christ Superstar ". Amb la colla de l'institut, van començar a sortir els dissabtes als concerts de festa major. Era un ritual de cap de setmana. Ara bé, el primer concert a què va anar pel seu compte, sol, va ser el de Paco Ibáñez, al Teatre Municipal de Girona. "Em vaig passar tota l'estona amb la pell de gallina". Hi havia anat sol.
I de Paco Ibáñez a la Monumental, per veure Jethro Tull i Camel, amb una colla d'amics de l'escola, amb 17 anys, tot just arribats a Barcelona. "A mig concert vam haver d'acompanyar un company a prendre l'aire després que es desmaiés. Era el més baixet i ja sabem què passa quan la multitud empeny i t'enganxa al davant".
Joan Enric Barceló, d'Els Amics de les Arts, va anar al seu primer concert amb la mare. Tenia 12 anys, i van anar al camp de futbol de Riudarenes, on havien col·locat diversos escenaris. Quan acabava un concert, en començava un altre a l'escenari del costat. "Recordo que ens havíem emportat uns prismàtics, i que així els anàvem seguint". Ja amb els amics, a Vidreres, el seu poble natal, va anar a veure els Zitzània i els Suigeneris. Tenia 15 anys, i va negociar l'hora de tornada a casa, la 1 de la matinada. "Com que era al mateix poble, era més fàcil".
I el primer concert de Lluís Gavaldà va ser a la festa major de Constantí, a la pista d'estiu. "Queda molt poc rocker, però la gent de poble ens vam desvirgar musicalment a les festes majors, envoltats de tietes i cosins una mica massa beguts, demanant de ballar i entomant les primeres negatives de les nenes que ens agradaven".
I el primer concert de veritat va ser el de Tony Ronald, quan tenia (creu) 8 anys. "Em van impactar les pintes. El cantant portava un mono vermell llampant, cenyidíssim, amb pantaló acampanat, sense samarreta, els cabells llargs i unes botes negres de plataforma descomunals. Em vaig passar tot el concert davant l'escenari sense ni ballar ni cantar. Res, immòbil, absolutament fascinat".
