La canalla també s'estressa

Alguns no volen anar a l'escola o desconnecten de l'explicació del professor. D'altres tenen una caiguda sobtada en el seu rendiment acadèmic, canvien de conducta de sobte o s'inhibeixen en la relació amb els altres. Molts, simplement, diuen que tenen mal de panxa o de cap, normalment al vespre, i alguns arriben a perdre cabells. L'estrès no és només cosa d'adults. En psicologia i psiquiatria infantil, es coneix com a trastorn adaptatiu i fa que nens i adolescents desenvolupin simptomatologia ansiosa o depressiva, trastorns del son i de l'alimentació, conductes disruptives i baix rendiment acadèmic.

"Tots els pediatres d'atenció primària veiem i atenem aquesta problemàtica cada dia amb més presència a les nostres consultes", explica José Luis Bonal, pediatra i president de la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalària i Atenció Primària (Sepeap).

Però, quan comencem a parlar d'estrès? La psicòloga clínica i psicoanalista Rosa Royo, supervisora d'institucions públiques i concertades en salut mental infantojuvenil, ho detalla molt clarament: "La vida dels nens i els adolescents és plena de situacions naturals que requereixen certes dosis de por, ansietat i estrès per preparar-los per als nous reptes propis del desenvolupament". Els nens ho viuen tot per primera vegada: la separació de la mare per anar a l'escola bressol, el primer amor o l'augment de la demanda d'estudi a l'escola. "Quan aquests esdeveniments naturals són massa intensos, suposen un requeriment tan gran que interfereixen en la vida quotidiana o tenen una durada excessiva és quan desencadenen una experiència estressant més enllà de l'evolutiva", aclareix Royo.

¿Els nens d'ara estan més estressats, doncs? Investigadors de la Universitat de Màlaga van desenvolupar l'any 2010 un mètode per mesurar l'estrès infantil en els àmbits familiar, escolar i social, amb fins a 25 ítems sobre situacions diàries que retrataven alguns dels factors que influeixen en el fet de desenvolupar estrès: la preocupació per l'aparença física, l'excés d'activitats extraescolars, la separació dels pares o el fet d'estar moltes hores sols a casa. D'una mostra de 1.094 nens d'entre 8 i 14 anys, el 10% va assolir puntuacions de més de 12 -entre 0 i 20- a l'hora d'avaluar els seus estressos quotidians relacionats amb l'escola, la família o la salut.

"Aquest 10% tindria més risc de patir trastorns d'ansietat i de l'estat d'ànim, com la depressió, així com altres desordres emocionals, de l'alimentació, el son i altres disfuncions en edats primerenques", afegeix el psicòleg Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per a l'Estudi de l'Ansietat i l'Estrès (SEAS). Però si als adults els costa sovint expressar el malestar davant una situació estressant, als infants encara els és més difícil detectar que el que senten o viuen és per un problema concret.

El pediatre i paidopsiquiatre Josep Cornellà comenta que cada vegada rep més nens derivats de pediatres que detecten trastorns d'ansietat en criatures. "Acudeixen a la consulta per mals de panxa o de cap que apareixen generalment al vespre i es produeixen sense causa orgànica, perquè tornen a fer-se pipí al llit o perquè els pares pensen o els han dit que podrien tenir un TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat), però el que passa és que el nen no sap entendre el seu símptoma, busca solucions a fora i es mou quan no sap trobar el recurs davant un problema emocional", explica Cornellà, autor del llibre Parlem de l'adolescència (CCGA).

Cada cas és un món

Els quadres clínics són ben diversos. El Narcís, per exemple, tenia 14 anys quan va arribar a la consulta amb una sospita de TDAH. El seu rendiment acadèmic havia baixat lleument i tenia idees d'enorme desànim respecte a la vida, fins i tot algunes de suïcidi. A l'entrevista psicològica, el professional ja va detectar que el jove havia encetat una pubertat impetuosa, s'havia enamorat profundament d'una noia que no li corresponia i no gosava o no podia parlar-ne amb els pares ni amb els amics. Gràcies a la teràpia i a l'ús de tècniques de relaxació, ara viu molt millor el conflicte i només fan una visita cada tres setmanes. "Sovint es tracta de situacions estressants de la mateixa adolescència, però malgrat que estan connectats tot el dia al WhatsApp, al Twitter o al Facebook, no en parlen cara a cara amb ningú i queden aïllats en el seu problema", argumenta Cornellà, que es mostra enormement preocupat perquè pensa que actualment la paraula ha perdut pes en les famílies.

De la necessitat d'escoltar i conversar també en parla l'especialista en psicologia clínica del Centre de Salut Mental Infantojuvenil (CSMIJ) de l'Eixample, Sara Lera, quan se li pregunta sobre quina ha de ser l'actitud dels pares davant l'estrès o, simplement, en el dia a dia. "Quan els pares detecten que el fill deixa de fer el que li agrada o que es mostra més aïllat o irritable que de costum, en general, davant de qualsevol canvi de conducta, és molt important, primer de tot, aturar-se i esbrinar què els passa, preguntant-los i sobretot, escoltant-los, sense fer cap crítica que menystingui el problema que expliquen", aclareix Lera.

La Maria, d'11 anys, va arribar a l'ambulatori perquè la mare estava preocupada perquè havia disminuït el seu rendiment escolar, cada dia estava més irritable i susceptible i no volia anar més a l'escola. Com que el pediatre creia que podia ser un cas de depressió infantil, la va derivar al centre de salut mental. A la segona entrevista amb l'especialista, ja es va fer palès que des de segon de primària la Maria tenia problemes amb la lectura. Després de fer les proves cognitives i de fluïdesa lectora corresponents, se li va poder diagnosticar un trastorn de l'aprenentatge que li havia generat un trastorn adaptatiu amb simptomatologia ansioso-depressiva. La Maria se sentia injustament tractada per una actitud crítica de la tutora i incompresa pels pares, i tot plegat havia augmentat la seva desmotivació i angoixa.

Escoltar i analitzar

L'escolta activa, la proposta d'estratègies alternatives d'abordatge del problema i les analogies amb el que viuen els mateixos pares -sigui compartint la tristor per la pèrdua d'una persona estimada o un problema a la feina- els ajuda a desangoixar-se i a trobar solucions. "És molt important com els pares responguin davant la situació estressant, sobretot quan els nens són petits, perquè ells no saben què els està passant", explica la psicòloga clínica Rosa Royo. Per tant, a més de trobar la manera de rebaixar la inquietud amb tècniques de relaxació, Royo considera bàsic ajudar-los a identificar què els està passant, tal com es fa en teràpia psicoanalítica. Com? "Escoltant, preguntant per mitjà d'hipòtesis i posant paraules o noms al que senten, les criatures ja poden començar a dominar la situació", assegura la psicoanalista.

La gelosia pel naixement d'un germanet, les separacions dels pares amb alta conflictivitat associada o la pèrdua d'una persona estimada són algunes de les situacions que més es coneixen com a motiu d'estrès a les consultes. Però, després de dècades supervisant casos, Royo es mostra especialment preocupada per la situació actual: "Els nens estan sobreestimulats". Per què? "L'escola està excessivament focalitzada sobre el coneixement i la instrucció. Viuen una exigència de rendiment acadèmic cada vegada més precoç: als 3 o 4 anys ja se'ls exigeix estar moltes hores asseguts i començar a escriure lletres. Tenen unes agendes extraescolars excessivament plenes pel desig dels pares i de la societat de tenir nens 10 i perquè els pares també estan molt ocupats, quan la música, l'art o l'esport haurien de formar part de l'horari escolar. A més, sovint no tenen una guia de l'adult que els ajudi a entendre i a utilitzar adequadament l'emergent i necessari món de les noves tecnologies".

Davant d'aquesta sobreestimulació i hiperexigència, que no respecta el ritme natural dels nens, una possible reacció és el moviment, la inquietud, la incapacitat de mantenir l'atenció i el malestar que, tal com valora Cornellà, es pot confondre amb el TDAH. O, tot al contrari, la inhibició: nens que es retiren de la relació amb els altres o de l'aprenentatge, amb el lògic fracàs escolar.

Tots els especialistes consultats coincideixen que els nens necessiten temps per descansar, per jugar sense fites, simplement per plaer, fins i tot pel plaer de no fer res concret, i això no ho tenen fàcil en una societat sobreestimulada, en la qual molts nens fan un còmput de més de 40 hores setmanals dedicades a escola, deures i activitats extraescolars. Cornellà insisteix que el problema no és només que els pares treballin, sinó sobretot donar més protagonisme a la paraula, a la comunicació cara a cara. "Escoltar-los sense estar fent una altra cosa al mateix temps", diu Lera. "I més vitamina J", diu Cornellà. J? "El meu professor Agustí Pérez Soler, que va ser cap de pediatria a l'Hospital de Sant Pau, ens deia a la facultat que, quan una mare ens preguntés si li havia de donar vitamines al seu fill, li diguéssim que els havia de donar més vitamina J!" J de jugar.