Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Les meves "groupies" asturianes...

La meva amiga Andrea em confessa que té unes amigues a Astúries molt fans del meu blog, i que per a elles sóc un mite, un ídol. Bé, fins aquí tot genial. Llavors un servidor somriu i es fa gran i gran, i ja es veu “Pare de l’any 2014”, amb 3 o quatre copes de més i cantant el “Asturias patria querida!”. I tot gràcies sobretot als vots de la petita GRAN comunitat de “groupies” asturianes, oh yeah!

Però llavors l’Andrea em confessa quelcom que em deixa més glaçat que el cabell de la “Frozen”: “Sí, les meves amigues fins i tot em diuen que tant de bo el seu marit fos com tu, Carles”.

A veure...”para la cinta!” que deia Jose Maria Garcia fa anys a la ràdio. Us puc confessar un parell de cosetes amigues asturianes? Bé, un parell...millor dit, unes quantes? Ei, “groupies” meves, que moleu molt, que jo estic encantat amb vosaltres, que us signaria autògrafs cada dia, que sou “lo más”...però crec que heu de saber la veritat.

Preparades, llestes, ja!

Allà vaig:

Sovint em poso nerviós per tot el que fan el meus nens. Fa mesos que no li explico un conte al Martí. Quan el Mario es passa més de 5 minuts queixant-se perquè te un mal dia, li fa mal la panxa o què sé jo, em poso dels nervis i em pujo per las parets. Sovint crido. Evito anar al parc amb els meus fills. Odio fer manualitats amb la canalla, tant és així, que sempre que puc, li passo el mort a la meva dona. A vegades davant les “entranyables” rebequeries i “showtimes” de la canalla, tinc més empatia amb qualsevol nen del món que amb els meus propis fills. Quan la mare no hi és, els meus esmorzars, dinars, berenars i sopars farien estirar-se dels cabells als nutricionistes amb més prestigi de tota Catalunya. Sempre que estic sol amb els dos nens, no sé com m’ho faig, però acabem tots 3 a centres comercials i amb ingestions de sucre a nivells que de ben segur que deuen estar prohibits. Em queixo de la gent que diu que els nens no paren, però jo moltes vegades tinc la temptació de dissecar-los i enviar-los directament al “Museu blau” de Barcelona, juntament amb el Lleó flipant, o amb l’àliga que et mira amb cara de mala llet. Quan em fa mal un queixal, m’aixeco amb el peu esquerre o tinc la paranoia que per un simple constipat, la mort em ve a buscar, em poso de molt mal humor amb els nens. Fa poc li vaig regalar una bossa al Martí amb 10 (si, ho heu llegit bé) 10 llaminadures amb tota la bona intenció del món, però els resultats van ser catastròfics (recordeu l’escena de “Gremlins” al cinema?). M’atipo de xerrades del pediatre Carlos González, però després veient-me a la pràctica, sembla que m’hagi adormit a aquestes xerrades, hagi mentit vilment o hagi fet “campana” anant al bar a jugar a les cartes. A vegades, quan els nervis arriben a límits desbordants, exclamo amagat a qualsevol lloc de la casa amb els ulls injectats en sang: “A qui si li acudeix tenir fills!!!”. Sovint emigraria a Sibèria. No, no castigo, però a canvi amenaço, així que no sé que és pitjor. Utilitzo deliberadament com a comodins els canals Clan, Club Super 3 i Disney Channel. Em poso histèric quan el Martí ha de tenir l’última paraula i llavors la meva dona em diu: “No sé a qui em recorda”. Quan el Martí em ve amb jocs que literalment odio o no m’agraden, faig malabarismes perquè juguem a una altra cosa. Tinc 0 paciència, bé...0’3 millor dit. M’enorgulleixo que fem “collit” a casa, però ja fa més de mig any que dormo al llit del Martí. La meva dona SEMPRE dorm als 2 nens (a ella se li dóna millor, ho juro!). Quan estic sol amb tots dos nens, intento gaudir el màxim possible...però sí, cada 5 minuts miro el rellotge. Si hi ha gent mirant, o estic amb amics o famílies i el Martí la “lía parda”, en comptes d’actuar guiat pel que crec, actuo guiat per “el que pensaran o diran”, i llavors la cago. Quan està la mare a casa, sovint miro a un altre costat si el Mario s’ha fet caca, si aquesta caca a més és líquida, surto corrents cap al supermercat cridant: “crec que falta cafè, ara vinc!”. Esbufego massa durant el dia. Exclamo als 4 vents com sóc de feliç amb els nens, però no paro de queixar-me d’ells. Em faig el màrtir a límits decadents...ah, i a més, de vegades prefereixo actualitzar el meus dos blogs, en comptes de jugar amb els meus dos fills.

Bé, ara que ja no estic a un pedestal amigues “groupies” asturianes, us demano que ara tampoc agafeu un autocar i vingueu directament a casa meva a cremar-me a una foguera o a tallar-me els ous amb una tisores de cuina pel peix, per ser un pare tan i tan imperfecte, i el que és pitjor: per haver-me immolat com al vostre mite vivent.

El que si que puc assegurar-vos és que cada dia lluito per fer-ho molt millor, gaudir del camí, i millorar com a pare i com a persona, perquè sé perfectament que sóc capaç de fer-ho molt i molt millor (inclòs baixar sol al parc amb tots dos o fer alguna miserable manualitat).

Moltes i moltes gràcies per seguir el blog, bé, i per suposat i ho reconec, moltes i moltes gràcies per les vostres paraules. Perquè us haig de reconèixer quelcom: per una mil·lèsima de segon, bé, ho reconec, per uns segons, bé millor dit, per uns minuts...està be dimonis! per unes hores...em vareu fer sentir el millor pare de l’univers sencer...així que moltes gràcies.

Petons barcelonins del vostre pare imperfecte.

DSC_0360 Zoom

DSC_0360