Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Parir a casa no és com un episodi de "Dexter"

Zoom

Quan em parlaven del tema, a la meva ment pertorbada apareixien aquelles escenes de la sèrie " Dexter ", en què l'assassí més “molón” de la TV, es carregava a gent dolenta, empaperant les parets de plàstic, plenes de fotos de les víctimes de la seva pròpia víctima i inundant l'escena de sang, molta sang.

Sí, per a mi fa uns anys parir a casa, era això, o almenys això era el que visualitzava, plàstics plens de sang, patiment, sang ... ah...i sang. I és que la meva total ignorància vers quelcom tan natural, feia que tingués aquests pensaments delirants, i llavors, la gent en parlar del tema, en exposar les raons del per què parir a casa, en assegurar-me que era quelcom segur, quelcom natural, quelcom legal, una elecció més, una opció més, opció que, per cert cobria la Seguretat Social en altres països, en els quals el part natural era el més normal del món, jo exposava el meu discurs de memòria, aquell en el qual argumentava que és clar, en ple segle XXI era un pas enrere, que em semblava un capritx de hippies, què collons, no calia!, que hi havia més seguretat als hospitals i què passava si la meva Play Station 3 es tacava de sang, de líquid amniòtic o de qualsevol altre estrany flux.

Llavors va néixer el meu primer fill Martí, i va anar tot bé i precisament a això m'agafava quan la meva dona m’exposava el seu descontent amb el tracte, amb el part, amb tot en general: “El nen està bé, i això és el més important, no ? ", li deia jo . Però amb els dies, les setmanes, els mesos, ho vaig començar a veure tot diferent...molt diferent. Vaig començar a llegir, vaig començar a informar-me, a llegir cròniques de parts més pròpies de qualsevol sèrie o pel·lícula de terror. Llavors vaig saber què era la "violència obstètrica ", la importància de l'empatia cap a la mare...l'essencial que era el respecte cap a ella...dimonis! . I llavors quan ja no em semblava que parir a casa fos com en un episodi de “Dexter”, va néixer el Mario, el meu segon fill. En un part on en l’ "expulsiu " hi vaig comptar fins a 7 persones, en un part en el qual gairebé es van indignar quan els hi vaig dir que em feia il·lusió tallar el cordó umbilical, en un part on li van trencar la bossa a la meva dona (que ho sé jo), en un part on el "pla de part " el van utilitzar per netejar-se el cul (dic jo) i en un part en el qual la meva dona encara té malsons i jo em cago en tota aquesta gent, i de vegades penso que potser el mateix Dexter els hi hauria de donar algun ensurt a totes aquestes persones que ens van respectar tan i tan poc, la veritat .

Sí, i el Martí està bé, sí, i el Mario està bé, però ni el primer part és el que volíem, ni el segon molt menys. I sí, és clar que hi ha professionals “como la copa de un pino”, i sí, al cap i a la fi, tot dependrà del lloc , de l’equip mèdic, d'un munt de coses, i per descomptat dels pares, del que vulguin, del que sentin, del que s'hagin informat.

La meva amiga Cris, blogger de Mareta Meva, tros de persona, d'amiga, i de mare, va tenir dos parts. El primer no va anar molt bé (aquí us deixo la crònica), i el segon molt millor (aquí us deixo una altra crònica), però el que ella sempre havia volgut, el que sempre havia desitjat....era parir a casa. Tant és el seu amor, el seu desig, el seu somni de parir al seu petit Joan a la seva llar, al seu niu, envoltada de la seva família, de la seva tribu, dels seus, i allunyada de llocs freds amb gent desconeguda, que ha creat una iniciativa preciosa, humil, bonica i miraculosa, com tot el que toca, com a bona " fada del gin tonic " que és .

I és que com parir a casa no és barat, ha creat el Partkami , que és una iniciativa en la qual mitjançant donacions i sortejos, poder aconseguir els diners per parir a casa, és a dir, poder aconseguir el seu somni . En aquests enllaços, us ho explica ella molt millor.

El Partkami no és només la creació d'una amiga, no és només el voler complir el somni d'una mare, és un crit al món d’ algú que vol que el seu tercer part, sigui el més proper possible al que ella vulgui, sent i desitja. Amb respecte, amb amor, amb empatia...repeteixo, amb empatia ... Per això us convido a que li feu un cop d'ull, i que encara que penseu com jo fa anys que parir a casa és una bogeria, un capritx de hippies o que és com en un episodi de “Dexter ", entreu al Mareta Meva, entreu al Partkami , i mireu el que Cris ens explica, i veureu com tot el que diu, és el més natural del món...com parir a casa. I és que només pel que la Cris ha patit en la vida i només per com ha estat de generosa i com ho és amb tothom, es mereix tenir el millor part del món, o millor dit, el part que ella vol, desitja i somia, i es mereix que l'ajudem entre tots una miqueta.

Perquè cada persona té una idea, una visió i un desig, de com serà el seu part. Cada mare és un món, cada pare és un món, i cada part és un món, i la majoria de les opcions són respectades, ben vistes, acceptades per la societat, per tant, parir a casa, hauria de ser una opció igual de vàlida, respectada i ben vista per tots com qualsevol altra, perquè sabeu una cosa? Per omplir un menjador de sang , ja està Dexter Morgan.

Zoom