Igualet que son pare

Molta gent em diu que sóc clavat al meu fill de 3 anys Martí. Buf! tindríem un problema, i és que només faltaria que el pare que té més pors internes del món junt a l’Edgar Allan Poe, tingui un fill igualet que ell. Llavors em quedo pensatiu, me’l miro atentament mentre està emprenyant a son germà, pintant a la pissarra de l’ikea “king size” que ens ocupa ¾ del menjador (padrinet pel pròxim regal pregunta abans de comprar, de bon rotllo, eh?) o veient dibuixos, i l’escanejo estil Arnold Swarzenneger a “Terminator 2” i me n’adono que no...que qui diu això una de dues: o ve directe del bar amb unes copes de més o està a escasses hores d’entrar directe al frenopàtic d”Algú va volar sobre el niu del cucut” junt amb en Jack Nicholson i els seus estimats amics. Però llavors ens posem a berenar, em poso un got de llet, agafo les galetes chips ahoy i començo a sucar-les a la llet com si acabessin de dir pel canal 3/24 que el món està a punt de ser envaït per marcians que s’alimenten de cors humans. Llavors alço la mirada...i me’l veig allà, el meu primogènit, el meu plançó gran, el meu expert i amb el títol oficial en “et trauré de polleguera en 5 segons”, menjant-se exactament les galetes sucades a la llet igual que jo...Arghh, em ve un esglai...igualet que son pare!!!!! Llavors començo a suar, el Mario em mira i riu de valent pensant-se que faig broma en veure la meva cara més pròpia d’un “prota” d’ “Scream” a punt d’anar a l’altre món.....llavors me’l miro un altre cop. A veure, físicament no ens assemblem, ell amb aquests ulls “axinats” sembla més el fill de qualsevol cambrer del restaurant xinés “Mey Mey” de sota casa que el meu propi fill, les orelles? No les té de “soplillo” com son pare, bé no només no s’assembla a mi, sinó que a l’escola evitarà moltes cabronades del seus companys (no, està clar que jo no tinc cap trauma amb les meves orelles, no!!!!) i així de retruc evitarem sessions caríssimes al psicòleg. Però un moment, aquesta expressió...aquesta cara? Em miro les fotos que tinc guardades de quan un servidor tenia 3 anys... és evident que ens assemblem...

“Bé, el físic és normal”. Penso, i me n’adono que en part millor, imagineu-vos que el meu fill s’assemblés al xurrer de davant de casa, al cambrer de la cafeteria, o aquell amic que sempre que coincideix amb la meva dona li provoca un somriure tonto i que em treu de polleguera...buff, millor que s’assembli a mi doncs. “I com a caràcter?” em pregunto, i me’l torno a mirar...llavors de sobte surt a la Tv un anunci del cinturó del nen de “Tree Fu tom” (sí, quins collons posar-li de nom així a uns dibuixos animats) i el Martí em diu decidit: “Papa el vull per reis”. És un dels seus dibuixos preferits, per tant és normal...no obstant, és acabar l’anunci i llavors anuncien una nina “Monster High”. “la vull per reis” em torna a dir. I després surt un anunci de “la noria del pin y pon”, El “Antón zampón” i “La gelateria de play doh”: “el vull”, “ el vull”, “el vull”. Llavors m’emprenyo i em penso que el meu fill té un problema no diagnosticat: tot el que li entra pels ulls, ho vol! Maleït màrqueting, heu tornat al meu fill en un...un moment, de sobte me n’adono que...ups! tot això em sona...coi si son pare és igual! Sí, i és que com oblidar el dia que al cine a les fosques vas veure l’anunci del Yomvi i no s’havia acabat que ja cridaves mentre la teva dona es volia enterrar viva de la vergonya: “El vull! El vull!”. Per no oblidar les vegades que has sortit de la “fnac” sense cap llibreta Moleskine, un bluray, ninot articulat o qualsevol altre cosa inútil o innecessària? Sí, cap ni una. Ah, i ja que estem veient que el petit Martí és un clon de son pare però d’un metre d’estatura, també cal recordar aquell anunci de “Nueva Rumasa” que deia que invertissis,que et faries ric de la nit al dia i qui no recorda a un servidor cridant com un boig: “És cavall guanyador! és cavall guanyador! hem d’invertir”. Sí, sort que la mama té dos dits de front i sort que a més no teníem un euro...sinó haguéssim tingut la mateixa sort que els fills del Ruiz Mateos. La cara em va canviar per complet...havia passat de l’esglai al neguit, mentre el petit Mario em mirava somrient i amb aquella mirada tampoc heretada meva, i que semblava que em digués: “tranquil papa”. Mentre, el Martí seguia atabalant-me amb la desena joguina per reis. Llavors vaig seguir pensant en el caràcter del Martí i si realment érem iguals: a veure ell té imaginació com son pare, sobretot quan fa una “trastada” i li preguntes qui ha sigut i et diu el seu cosí Eloi o algun amic que evidentment no estan allà. Ell es posa com una moto quan li queda un tros de tapa al iogurt...com son pare. Ell gestiona fatal la frustració, és tossut, es posa de mal humor si no li surten les coses...arghh, com son pare. I per fer la migdiada? A casa és impossible, per tant hem de sortir a passejar-lo per tot el barri, igualet que son pare, o sinó que preguntin als avis els recorreguts en cotxe per a que un servidor s’adormís...I la gelosia? Buff, qui no recorda aquella foto polaroid a la qual surt el “papà Vader” somrient amb sa germana sent un nadó? Sí, i que després no volia tornar-li el nadó als seus pares! Per no dir com li agradava fer-li la punyeta a sa germana inventant histories delirants més pròpies de la sèrie “Dallas” (mama, gràcies per deixar-me-la veure, t’ho agrairé eternament), inventant infidelitats del Ken de la Barbie amb la joveneta Chabel. Segueixo pensant... Al Martí li encanta la música, els ninots, els contes, el suc “bi fruta” tropical (sí, el suc antinatural: llet+ suc de pinya), el pa amb llet amb Nocilla, la xocolata, les porqueries industrials, els dibuixos animats, el cinema, les crispetes dolces...com son pare. Baixo el cap, el Mario em segueix mirant, aquesta vegada amb la cara com si hem digués: “Torna papa, que tinc gana i m’has de donar una galeta d’aquelles que em dones d’amagat de la mama”. Estic abatut, el Martí és igual que jo, jo sóc igual que el Martí, estem perduts... però llavors una llum ens il·lumina a tots, una llum ens indica quin és el camí, una llum ens tranquil·litza. I és que per la Tv surt un anunci d’un cotxe d’aquells que corren com cap altre, el Martí obre la boca, està abstret, al·lucinant, gaudint.... Llavors somric, m’emociono, estic tan content que agafo al Mario i el pujo estil “El Rei lleó” mentre canto la cançó del film animat. Sí, la cançó aquella que fa: “Ahhhhchuweinaoooo...unanahi unahaaaaa” O quelcom així... El Martí em mira i somriu... Al Martí li encanten les motos, els cotxes, tot el que tingui rodes i olori a benzina. També li encanten els “makis”, els “suxis”, la pastanaga, les escopinyes, els espàrrecs, la coliflor...i el Martí és valent, no li fa por res, no li costa gens fer amics, té geni, és constant, és decidit...ah, i té una estrella. No. Com son pare no. Per tant, encara hi ha esperança...segueix així fill, doncs... i ja posats, gràcies per il·luminar-me cada dia amb aquesta estrella tan maca que tens.