Criatures 19/11/2013

"Gaudeix dels nens!"

5 min

Hi ha moltes coses que em fan por en aquesta vida: la mort, el film “la matança de Texas”, la música “reggeaton” , un massatge prostàtic (res a veure amb aquells que acaben en “happy end”), i d’altres coses i inquietuds que pateixo any rere any. No obstant, una de les pors que cada cop agafen més força junt amb la hipoteca, les rebaqueries i el ministre Wert, és quan m’haig de quedar sol amb els meus dos fills. Sí, el papà que en ocasions se sent com Darth Vader , no només és una farsa...també és un poruc. Molt blog, molta criança natural, molt omplir-se la boca de dir allò que “adoro els meus fills”…però arriba el moment de quedar-se sol amb la canalla, i a un servidor li donen ganes d’escapolir-se a qualsevol destí paradisíac (amb la camisa hawaiana de rigor) on cap dels meus dos fills em pugui trobar mai més. Al cap i a la fi, sempre he sigut un poruc de tota la vida, i és que encara em venen esglais en recordar aquella sensació a l’escola quan havia d’exposar algun tema, treball o simplement llegir en veu alta. Per no parlar de quan em creuava pel carrer (avui en dia em passa el mateix) amb alguna persona amb arracada a l’orella o cabell llarg, i ja em pensava que em trauria la navalla i m’arrencaria els ronyons per a vendre’ls al mercat negre, o quan havia de demanar-li per sortir a la noia dels meus somnis, o ja posats com oblidar quan jugava a bàsquet a l’escola i sortia al “5 inicial”, resant el que sabia (o sigui, res) per jugar “els minuts de les escombraries”, i així tenir menys pressió. Els meus moments sol amb el Martí i el Mario, comencen just en el moment d’anar a buscar el Martí al col·legi. Aquí ja començo a patir de valent, ja que el petit Mario sempre s’adorm 5 minuts abans que surti el Martí (llei de Murphy) i és clar, entre la “veu de pitu” del seu germà Marti (sí, s’ha empassat un altaveu com la seva tieta Gemma), els crits de la canalla, i aquest iman que té el petit Mario per als nens, que tots li volen donar petons i el veneren a l’estil “Deu de tribu indígena”, és gairebé impossible que si arriba adormit, no es desperti. Un altre moment que m’esgarrifa, és quan deixo el Mario a la manteta d’activitats, i llavors al Martí li falta temps per saltar per sobre del Mario rotllo “foguera de nit de Sant Joan” mentre son pare descongela la llet de la mama atacat dels nervis. Si a la mítica manteta d’activitats hi estan tots dos, és molt probable que la cosa acabi com aquells combats entre Hulk Hogan (sí, ara es diu Hollywood Hogan, sense comentaris) i “L’últim guerrer” del programa “Pressing Catch” (no us feu els suecs, que sabeu de què us parlo) , amb la diferència, que en aquest cas, els dos lluitadors serien el Martí, mentre el Mario seria l’àrbitre que sempre rebia en intentar separar-los. També sóc conscient que just el moment que el Mario hagi de fer la migdiada de la tarda, el Martí em comentarà amb un somriure d’orella a orella que té gana, té pipi, em preguntarà quan fan els dibuixos o em preguntarà per quinzena vegada quan vindrà la mama, llavors son germà que és fan número 1 del Martí, obrirà els ulls com a plats, i dormirà la migdiada qui jo em sé. També podem baixar al parc, el Martí amb la bici, el Mario a la motxilla “boba” amb mi... i a veure-les venir. Però si el Martí comença a jugar al seu joc predilecte (i que em posa malalt) de trepitjar totes les tapes del clavegueram i protestar com si li anés la vida quan es deixa alguna sense tocar amb els seus menuts peus, s’emprenyarà com una mona, el Mario es despertarà si està adormit i jo em preguntaré per què diantre he tingut fills, podent haver-me comprat un hàmster...per exemple, que donen menys feina, i a més són molt simpàtics. Per altra banda, si baixem amb la bici i algun nen del parc vol una volta i el Martí diu que no, em costarà Deu i ajuda exercir de Ghandi i posar pau. Si està cansat i es tira a terra desplomat com si s’hagués tirat a la piscina com el jugador de futbol Di Maria (no, el Neymar això no ho fa), llavors cridaré “ajuda” desesperat, trucaré a la meva dona, que deixi la feina i que vingui a salvar-me...i ja reduirem despeses menjant “arròs de gos” i bevent cola del “Dia”. Per no parlar de quan el Mario està plorant com un descosit i el papà no dona amb el botó adequat, els nervis s’apoderen d’ell i llavors el Martí li diu amb un to ben calmat: “És que el Mario vol que estigui la mama”. I el papa respon per a sí mateix i en veu baixa: “I jo fill...i jo!”. Podria utilitzar el “comodí del públic” i trucar a la família, i que em donessin un cop de mà, el problema és que hi ha molts números que es presenti l'arbre genealògic sencer amb moltes ganes d'agafar al Mario (jo el primer), i llavors ens posarem tots plegats a jugar amb ell com aquell fantàstic joc dels “80” anomenat “la bola loca”, és a dir, ara agafo jo al petit, ara te’l passo a tu, ara a l’altre i així una bona estona, llavors el més normal és que el Mario s’atabali i de retruc...m'atabali a mi. A més, si truco a la família perque m’ajudi, els meus amics imaginaris (què us penseu, que d’això només en tenen els nens?) m’increparan, em xiularan, em faran una mocadorada a l’estil “Luis Figo al Camp Nou” i de pas, em recordaràn que sóc un covard...que me’ls conec. I a l’hora de fer el sopar? Buf, si pel papà escalfar unes miserables salsitxes de Frankfurt del “Bon Area” és igual de complicat que trobar el “Sant Grial”, imagineu-vos amb el Martí i el Mario rondant per casa, un plorant com si l’hagués abandonat a un camp de concentració quan el deixo uns segons a la manteta per a poder fer el sopar, i l’altre que es dedicarà a intentar calmar a son germà amb tota la bona intenció del món, però causant l’efecte contrari, i jo que miraré el rellotge cada 10 segons per a veure quan vindrà la mama i per ja posats, fer-li “la ola” quan obri la porta de casa. Així que sí, les pel·lícules de David Lynch em fan por, que torni el grup “Queen” als escenaris amb un “poca pena” substituint al Freddie Mercury em fa por, la pinya a les pizzes em fa molta, molta ,molta por (qui s’ha inventat això hauria de morir cremat a la foguera), els palets de cranc em fan por, aquella professora d’EGB que em va ridiculitzar en públic ensenyant la portada del meu treball de la revolució industrial (vaig dibuixar un obrer somrient, que ara que hi penso s’assemblava al “Bob, el manetes”), encara em fa por i també em treu la son…I sí, quedar-me sol amb els meus dos fills em fa por. I un d’aquells dies que m’havia de quedar sol amb ells dos, estava tan cagat, que fruit de la desesperació, li vaig preguntar a la meva dona: “Ostres, i aquesta tarda que em quedo sol amb ells…què puc fer?”. Llavors la meva dona em va respondre: “Gaudeix dels nens!”. Escac i mat, tocat i enfonsat, “Game Over”, touché”... Sí, ben mirat prefereixo haver tingut fills i estar gaudint d’ells (sí, crec que ho faig) que pel contrari no haver tingut fills i haver-me comprat un hàmster...a més ara que hi penso, a l’estiu els hàmsters fan molta pudor...buf, i us imagineu un blog parlant només de hàmsters? “Aquesta nit el meu hàmster ha donat 17 voltes a la roda i no m’ha deixat dormir”, “El meu hàmster m’ha mossegat” o “El meu hàmster sobreviu als Petite Suisse”. Passo...em quedo amb els nens.

stats