Criatures 15/02/2013

"Un xollo"

3 min

-

Les meves lactàncies són molt semblants a la que avui ens explica la Júlia, i tot i que al bloc hi ha vivències de lactàncies molt complicades, dures i plenes de patiment.... Normalitzar la lactància vol dir llegir vivènices com la d'avui. Gràcies per recordar-nos que la lactància pot ser tranquil·la i bonica.

-

M'he animat a escriure el meu testimoni perquè a vegades sembla que la lactància sigui un camí difícil i ple d'entrebancs, que totes les mareslactants passen per mil i un problemes i que aconseguir 6 mesos de LME iun any de lactància sigui una fita gairebé impossible.

És cert que hi ha mares amb mastitis, infeccions, clivelles... mares quelluiten molt per aconseguir instaurar una lactància materna funcional iplaent per elles i per les seves criatures, des d'aquí la meva admiraciómés gran. Però volia deixar el meu testimoni per animar a lesembarassades o futures mares. Les lactàncies "sense problemes" tambéexisteixen, però se'n parla menys perquè precisament al no tenir-ne noens cal recórrer al suport de les assessores etc.

El meu fill va néixer després d'un llarg part que va començar a casaperò que finalment va acabar a l'hospital. D'allà me'n vaig endur el kit: d'epidural+episiotomia+oxitocinasintètica+espàtules+separació mare-nadó.

Quan al cap d'una mitja hora o una mica més d'haver parit per fi vaig poder agafar el meu fill jo estava cansadíssima (física i emocionalment)i molt desorientada. Em mirava el meu fill i el veia com un estrany.No recordo gaire d'aquelles primeres hores, però sí que recordo que sino arriba a venir una llevadora a veure'm i a animar-me a posar-me'l alpit crec que ni me n'hauria recordat.

Aquella primera nit i durant el dia següent vaig anar-me'l posant al pita estones. Em semblava que els meus mugrons eren molt grans per la sevapetitat boqueta, però mica en mica es va començar a agafar. Primer nomésa un pit i finalment als dos. Just el dia que vaig sortir de l'hospital,a les 48 o 50 hores d'haver parit, em va pujar la llet. I el meu fill varecuperar el pes de néixer, i diria que va augmentar una mica més, enaquells dies a l'hospital.

A partir d'aquell dia, em vaig anar posant el meu fill al pit sovint. Enpart perquè sabia que el pit era a demanda i no hi havia horaris. Enpart perquè de seguida vaig veure que era la solució màgica pels plors,la gana, la son i per tot! Quin xollo!!

També des del primer dia va dormir al llit amb nosaltres i des delmoment que vaig aprendre a donar-li dels dos pits sense haver-lo depassar per sobre meu i moure'l de costat, vaig dormir prou bé totes lesnits, tot i que es despertava i s'ha estat despertant fins més enllàdels dos anys, bastantes vegades cada nit.

Vaig notar la crisis dels 15 dies, però va passar ràpid. La dels 3 mesos crec que no. I mai vaig tenir cap clivella, infecció o mastitis. Com amolt una petita obstrucció que va marxar gairebé sola.

Per mi donar el pit al meu fill ha sigut la millor decisió que he pogutprendre mai. A part de tots els temes de salut, que no cal recordar, nohaver-me de preocupar d'on anàvem, de si tindria gana o no, de si haviade portar menjar per si de cas, de poder donar-li de menjar en qualsevollloc i en qualsevol moment... Ostres com et facilita la vida!! Quan vanarribar els sis mesos i vam començar a introduir els sòlids ho vaigtrobar una llauna! Amb lo còmode que era fins ara! Tot i això vamfer una introducció molt paulatina i ell va seguir mamant molt fins l'any.

Ara ja té 32 mesos i ell tot sol mica en mica s'ha anat regulant. Un diaem vaig adonar que havia deixat de mamar de dia (excepte per fer lamigdiada quan jo hi sóc i moments o dies puntuals com quan està malalt oes fa mal etc). També les nits han canviat. Mica en mica va passar dedespertar-se moltes vegades a fer-ho només dues. I un dia va fer una nitsencera!! Ara mateix dorm tot seguit fins les 6h aproximadament ques'enganxa al pit non-stop fins l'hora de llevar-nos.

Els dies o les estones que no hi sóc, no mama i cap problema. Si l'ha deposar a dormir son pare li explica un conte, li fa carícies... is'adorm. Ara, si hi sóc jo, no perdona la teta sota cap concepte!

Si li preguntes fins quan farà teta diu "tota la vida" però jo sé queaquesta etapa està començant a arribar a la seva fi. No dic que esdeslleti en un mes, ni segurament en sis, però veig que cada vegada mama menys. El dia que s'adormi sense pit serà la prova definitiva!

I aquesta és de moment la nostra lactància. Sobretot plaent, amb algunmoment de saturació per part meva, no ho negaré, però bonica itranquil·la sobretot.

stats