Som la llet

Alba Padró i Arocas

Un nas lleig, en una màquina perfecta

-Ha finalitzat el tercer curs on-line de la formació de FEDALMA per assessores de lactància. El treball que em va presentar la Mª José López Romero i les seves reflexions han donat peu a aquesta entrada d'avui.

-

La meva àvia era una dona que havia patit la guerra i havia viscut una postguerra i vull pensar que això l'havia marcat profundament. Una dona a la que li costava expressar les seves emocions, una dona que a més era mestre de l'antiga escola, una dona dura i que si et tenia de dir el que fos t'ho deia i punt. I ho feia encara que fossis una nena de vuit anys i fossis la seva neta.

A la meva àvia el meu nas no li agradava i es va encarregar de fer-m'ho saber. Ara sé que ho feia i ho deia sense saber el que jo sentia, que rere les seves paraules no hi havia intenció de ferir-me però em va convèncer que el meu nas era massa ample, massa gran i que era una llàstima que tingués aquell nas, perquè sense ell (o amb un altre) jo hauria estat més maca.

I amb el temps t'adones que a les dones, des de petites, ens alliçonen de la mateixa manera i el nostre cos sempre és posat en dubte o simplement ningú ens el descobreix.

No tinc ni idea de quanta gent en aquest món té problemes amb algun dels seus òrgans i li falla un ronyó, o el fetge o el cor. Però el que sé és que a cap nena li diuen que potser el seu ronyó de gran no funcionarà o que el seu cor necessitarà una vàlvula, o que li caldrà un traspalament de fetge!

Tots els que naixem sans creixem amb la convicció i la seguretat que tots els nostres òrgans funcionen i que són capaços de fer la seva feina sense que nosaltres tinguem de patir per res.

Per contra i d'alguna manera persistent a les dones ens alliçonen en la convicció de que el nostre cos potser és deficient, que potser no serem capaces de pariro d'alletar, que potser el nostre cos no podrà fer el que toca. I a la vegada ens ensenyen a resignar-nos a aquest fet, aacceptar-ho i a no dubtar de la nostra suposada incapacitat. Aprenem així a deixar els nostres cossos en mans dels "professionals" i aconfiar-los a ells la nostra sort, nosaltres som unes inútils i ells ho saben tot!I és curiós perquè mai no he sentit a cap home dubtar de la seva capacitat reproductiva, als nens no hi ha ningú que els digui: "Fecundar? Ja veurem si podràs fecundar la teva dona!"

Però les dones se'ns diu:

-

"Parir? Ja veurem si pots parir, tens la pelvis estreta!""Alletar és molt maco però ja veurem si tens sort i pots!"

Els condicionants en fan creure que no serem capaces, que el nostre cos fallarà en quelcom que, si ho pensem detingudament, és bàsic i fisiològic. De la mateixa manera que el nostre cor batega i els nostres pulmons respiren solets el nostre cos sap parir i alletar! Perquè no dubtem del nostre fetge però si dubtem dels nostres pits? Per què pensem que un dels òrgans més meravellosos que posseïm no sabrà fer la seva feina?

I per altre part a l'escola ells llibre de natus de la meva època i els medi de les meves filles es parla del sistema reproductor; el més bàsic el nom del les parts del sistema reproductor i poc més, però en cap cas s'explica com funciona el pit ni perquè serveix!

L'explicació màxima que es dóna és: del pit en surt llet per alimentar al nadó... I això ésmés que insuficient! El desconeixement profund i general de la fisiologia femenina és terrible perquè no ens permet gaudir de les capacitats dels nostre cos, és com tenir el millor aparell tecnològic del mercat, gratuïtament, i no tenir-ne el llibre d'instruccions!

Si totes les dones sabéssim com de màgica és la glàndula mamaria estic segura que les coses serien molt diferents. Per Nassos!

El meu nas segueix sense agradar-me i em recordo de la meva àvia cada vegada que em miro al mirall però sé que he pogut gaudir del meu cos imperfecte: que el meu cos pot gestar, que el meu cos pot parir i que el meu cos pot alimentar, i m'encarregaré personalment de recordar-ho a les meves filles perquè elles no siguin enganyades i que sàpiguen que el cos de las dones és meravellós, una màquina perfecta que a vegades ens presenten massa tard!