Per entendre millor el relat, em cal dir-vos que vaig portar el meu segon embaràs amb un altre gine, que tenia el meu pla de part des de les 20 setmanes de gestació i que semblava que, com a mínim, el respectava. Per res del món volia repetir un part com el de la Maria
Esperava parir a partir del 4 de gener, el 24 de desembre el gine marxava a esquiar a la Cerdanya i tornava el dia 1. Per què patir? Hi havia temps de sobres.
El 28 de desembre vaig anar a monitors, la nena estava perfecte, però el sensor de les contraccions no funcionava bé. Tenia estómac una mica regirat, no tenia gana i em trobava estranya, per sopar només vaig menjar una pera i una mandarina i amb la sensació que no havia d'haver menjat res.
Vaig anar a dormir i vaig començar a somiar. Em veia en un passadís estret, ple de cadires en una banda i jo enmig caminant i subjectant-me com podia en elles, tenia mal. Em vaig despertar a les 2:30 confirmant que els dolors que somiava eren certs. Vaig engegar la tele i vaig anar apuntant les contraccions fins a les 7:30 on ja eren regulars cada 20 minuts. Per un moment em va entrar el pànic meu gine esquiant! Sabia que m'atendria un altre gine de l'equip mèdic, però no el coneixia. Sabia alguna cosa del pla de part?
Em vaig adonar que hauria de tirar endavant, la meva filla havia decidit néixeraquell 29 de desembre.
Vaig enviar a treballar al meu marit. Fins a les 10:30 no em vaig moure del llit, sabia que el millor que podia fer era caminar però no en tenia ganes i tenia la necessitat de conservar les forces. A les onze vaig trucar al gine que em va dir que anés a la clínica, les contraccions eren cada 15 minuts, a mi em semblava molt prematur, estava tranquil·la perquè en tot moment notava la nena moure's i tenia la seguretat que tot anava bé. Vaig trucar a la Imma Marcos per dir-li que estava de part, ella entusiasmada (després ha reconegut que aterrida) em va dir que fes vida normal. I jo, qeu m'ho prenc tot al peu de la lletra, vaig trucar al meu marit perquè vingués a casa a buscar-me, vam deixar les coses al cotxe i després a treball.
Havia de ferun arròs amb llamàntol que tenia encarregat, així em vaig posar a cuinar i de tant en tant anava al magatzem, on tinc l'ordinador, per retransmetre el part en directe per les amigues de Crianza Natural.
Cap a les 14:40, després de cuinar i servir dinars tan normal, ja no podia més, així que era al moment de agafar el cotxe, tenia contraccions cada 5 minuts.
Al arribar a la clínica ni una contracció, estava aterrida. Em van enviar a planta a buscar la llevadora i sorpresa era la mateixa que em va atendre en el part de la Maria. Ella no es recordava de mi.
Vam anar a la sala de dilatació on, després de fer-me un tacte em va dir que estava dilatada de 7 centímetre. No m'ho podia creure, em feia mal però tampoc ni havia per tant. Quina diferencia amb les contraccions del part de la Maria. Li vaig comentar que tenia un pla de part, en tenia una còpia allà mateix, però no volia saber res del que jo volia. És més em va dir que m'anava a posar una via immediatament. Va enviar al meu marit a fer l'ingrés i ella també va marxar. Van trigar deu minuts. I durant aquesta estona va succeir el miracle.
Va aparèixer el suplent del meu gine, es va mirar el registre i em va dir: "Quan jo estudiava a la residència tot eren parts naturals, ho farem com abans". No m'ho podia creure, em va tranquil·litzar molt i de sobte vaig confiar en ell.
La llevadora em va portar a l'habitació, de cop no es recordava de la via. Vaig començar a recordar tot el que havia après: relaxar-me, anar amb les contraccions, acompanyar-les, no negar-me a elles, parlar amb la meva nena i dir-li que podia venir que tot estava bé. Vaig tancar la persiana de l'habitació i en penombra em vaig posar a caminar amunt i avall, escoltant el meu cos i escoltant la meva filla. A les sis de la tarda la llevadora em va monitoritzar 10 minuts i em va fer un tacte, li vaig recordar que no volia que em trenqués la bossa i no em va contestar. Notava que la situació no li agradava però l'acceptava. Em vaig posar a caminar d'un costat a l'altre de l'habitació i vaig enviar al meu marit a buscar aigua, vaig tornar a centrar-me en mi, en la meva filla i les contraccions van augmentar cada 3 minuts. De cop vaig sentir un dolor molt fort que em va fer seure en una cadira baixa i vaig trencar aigües. Tot el terra era ple d'aigua. Vaig trucar a les infermeres perquè el terra era una pista de patinatge i temia caure de lloros.
Em van enviar directa a la sala de parts. Mentre baixàvem li vaig preguntar a la llevadora què faria amb la nena després del part. Em va dir que jo manava, que me la posarien a sobre i pujaria amb mi a l'habitació. Flipava.
Només arribar a la sala de parts va insistir que em pugés al poltre, jo no volia i per sort va aparèixer el gine i em va deixar asseguda en un tamboret com jo volia. El meu marit darrere em subjectava el cap i l'esquena, vam fer un parell de espoderaments però, de sobte, va recordar la col·locació de la nena a les ecos. Havia de buscar una altra posició perquè el cap de la nena havia de girar. Em va dir que cada vegada que sentís una contracció em "plegués a terra" com en gatzoneta. Ho vam fer unes 7 o 9 vegades i va funcionar, jo estava còmoda d'aquesta manera i em sentia relaxada i feliç els demanava que parlessin més, que m'expliquessin acudits.
Estava molt refredada i em costava respirar amb normalitat, entre això i l'esforç tenia la boca seca, vaig demanar aigua i res com si no em sentis ningú. De cop el gine li va deixar anar a la llevadora: "Va! Porta-li aigua si té set!!!". La cara de la llevadora era un poema, dubto que en tots els parts quehavia fet hagués donat aigua a cap partera. I jo feliç amb el meu got d'aigua fresca, que el meu marit s'encarregava de donar-me cada vegada que ho requeria.
I vaig començaramb elsespoderaments, no sé quan estona vam estar però els va estranyar que el part no avancés, em van fer un tacte i es van adonar que una part del coll de l'úter es prolapsava i no deixava baixar a la nena, així que van fer una maniobra ràpida i van sentenciar que ara sí podria sortir. Jo vaig seguir a la meva amb els espoderaments però res, i de cop l'amenaça de l'oxitocina. Jo no sé si va ser el pànic però vaig dir molt seriosa que no, que la nena sortiria sola. Vaig començar a notar un dolor molt fort a la zona rectal i la zona del clítoris i tenia molta necessitat d'empènyer, el gine va demanar un carro amb instrumental i jo dient-li que la nena sortiria que no feia falta la cap tall, li vaig sentir dir a la llevadora: "mira, sembla que cap just". Vaig sentir que em trencava i la mà dreta se'm va llançar a la zona vaginal, sortia el cap de la meva nena, va sortir com un coet! El gine la va posar sobre meu. Va néixer amb els ulls oberts mirant-me. Li vaig demanar a una de les infermeres que s'havia unit a aquell estrany part (estrany per ells)que em tragués la camisa de dormir, em va ajudar i me la vaig posar al pit es va llançar directament al mugró. No sé quan estona va passar. El gine em va ensenyar el cordó i em va dir que tallava, que ja no bategava. Mentre sortia la placenta la va agafar el papa i la llevadora que la van anar a vestir.
Em van netejar una mica i vaig reclamar la nena. La infermera que s'havia colat en el part em va dir que no pujaria amb mi, que es quedava en observació i jo dura que la nena pujava amb mi que li hopreguntés a l’altre llevadora o al gine. I efectivament va sortir la llevadora amb la nena i molt lacònica va sentenciar: "La nena se'n va amb la seva mare que és el que ha demanat" .
La llevadora infiltrada flipava, em va posar la nena a sobre i cap a l'habitació. A cada companya que trobàvem pel camí li deia: "Mira, part natural, ha estat increïble. Aquí no veiem parts d'aquests..."
A l'habitació amb l’Abril enganxada al pit va arribar el pediatre. Em vacomentar que la nena estava molt bé. Sabia el que havia demanat (la nena tota l'estona amb mi) i li semblava molt bé però necessitava algun tipus de document perquè em saltava tots els protocols. Jo tenia el pla de part a l'armari. Estava encantat, ell també estava a favor de tot el que jo demanava, em va felicitar obertament.
Vaig estar una nit i un dia ingressada, el pediatre només entrava a l'habitació mirava a la nena i deia "quin color més bonic té". No la van separar de mi per a res, ni tan sols sé quan pes va perdre. Quan ens anàvem la cap de infermeres del niu, va pujar a l'habitació per veure la nena de la 520 i demanar-me si podia fer una còpia del pla de part, li vaig regalar! Jo ja tenia el meu regal per duplicat. 5 anys i 7 dies després vaig poder tancar moltes ferides.
