Criatures 15/12/2014

“per això no pateixis mama” (mastitis granulomatosa)

20 min

-

Abans de res li vull donar les gràcies a la Maria de tot cor, gràcies per la seva valentia, per la seva generositat i per permetre'mcompartiramb vosaltresla seva dura vivència. Avui la Maria us explicarà com va patir una mastitis molt complicada (de la que us donaré més informació la propera setmana). El text és llarg i la Maria l'ha diferenciat amb colors per si voleu anar al gra i llegir només una part concreta: lactància (lila) part (negreta)

"Aquesta primavera que comença m'ha agafat fent el curs d'assessora de lactància que cada dos anys fa Fedecata a Barcelona. L'estiu de l'any passat, vaig poder ajudar a una coneguda que m'havia trobat al carrer amb el seu bebè de 5 dies i em vaig il·luminar, en el sentit de que fer-ho m'havia fet sentir tan feliç, i vaig adornar-me que havia de fer alguna cosa amb allò.

Així que el mes següent em començava a Nodrir com a observadora. El mateix setembre vaig assistir, amb les noies del grup, al Congrés de Fedalma a Barcelona, i em vaig inscriure al curs de Fedecata que començava el febrer de l'any següent, aquest 2014.

L'últim dissabte que vam tenir curs, ara fa 15 dies, va ser molt significatiu per mi: l'Imma Marcos parlava de les situacions de la mare durant la lactància, i és clar: de les mastitis!

Al parlar dels símptomes, i comentant que la mastitis aguda SEMPRE produïa febre, vaig tenir la necessitat de parlar-hi, perquè la mastitis que vaig tenir ara fa 8 anys i que em va fer abandonar la lactància havia de ser “aguda”, i en cap moment m'havia provocat febre!

Així que a la mitja part, vaig anar a parlar amb ella, que estava amb l'Alba Padró, l'Eulàlia Torras, l'Àngela i la Deborah, totes del grup Alba. Quan els vaig dir que jo no havia tingut febre em van dir: “però quins símptomes tenies?

Els vaig comentar que tenia els mugrons molt oberts, que eren tota una crosta i seguidament, després de la pujada de la llet, el mugró del pit dret es va obturar i es va començar a inflamar, vaig acabar tenint el pit ple d'abscessos, alguns d'ells supuraven...En aquest punt, crec que van ser l'Alba i l'Imma que van saltar dient: “és la mastitis granulomatosa!!!!” i mirant-me a mi van afegir: “Ens pensàvem que no existia, perquè no n'haviem vist mai cap cas!!!!.Tens fotos?”.

Em van ensenyar un llibre que es va editar l'any passat titulat: “Mastitis: El lado oscuro de la lactancia” de Juan Miguel Rodríguez i Leónides Fernández, on hi havia unes fotos d'aquesta mastitis, vaig pensar que sí, que podia ser el que em va passar a mi, el que ens va passar al Quim, al Joan i mi fa 8 anys.

Jo ja havia esborrat les imatges del meu ordinador, però com que les vaig fer, devia ser per alguna cosa, i resulta que buscant, buscant, al final, ma mare en tenia unes còpies al seu ordinador d'una vegada que li vaig passar una carpeta molt gran de fotos.

Així que avui, 15 dies més tard les hi he ensenyat a l'Alba Padró, i m'ha dit: “Sí. Jo crec que és una mastitis Granulomatosa.

També he parlat amb l'Àngela i la Deborah una bona estona, els he pogut explicar una mica com va anar i m'he compromès a escriure la meva experiència i enviar-los les fotos via digital, així que aquí, dinant a la mitja part del curs d'avui, començo a escriure.

Però primer vull agrair a l'Alba, la Imma i cia, el fet d'haver descobert el què realment em va passar. Porto 8 anys sentint-me culpable, i saber que encara que vaig moure cel i terra, encara que vaig trucar a moltes portes, és normal no haver trobat qui em pogués ajudar a salvar la meva lactància, això em dóna pau, una mica d'alleugeriment a l'ànima. Hem de tenir en compte que els primers estudis seriosos sobre bactèries que poden provocar les mastitis van començar el 2006 i es van publicar el 2009, el Quim ja tenia 4 anys!

Així que si encara a hores d'ara no se sap quin tractament pot donar-se en cas del bacteri que jo vaig tenir... Gràcies també per oferir-me la possibilitat d'escriure-ho, sempre he pensat que fer-ho m'ajudaria a païr-ho però no havia trobat el moment encara, per mandra, por o tristesa.

Som-hi:

El del Quim va ser un embaràs desitjat, em vaig quedar prenyada de seguida, i l'embaràs va ser preciós, no em vaig trobar mai malament, estava radiant, pletòrica, això sí: tenia un conflicte emocional amb ma mare, però me'l treballava amb una psicòloga reichiana i vaig poder-ho plorar i explicar-l'hi al meu fill...També vaig tenir un petit còlic de ronyó durant el primer trimestre, que després, a la visita de l'osteòpata vaig descobrir que entre altres factors, havia pogut ser el causant de la cesària, perquè degut al còlic se m'havia contracturat el múscul psoas, i la contractura feia que jo tingués l'úter desplaçat cap a l'esquerra, per això, tot i estar dilatada de 10 cm, el cap del Quim no avançava pel canal de part.

Deia doncs que l'embaràs el recordo plàcid, estava contenta, connectada amb l'alegria de ser mare, gaudint de sentir el meu fill a dins la panxa i apassionant-me amb cada aconteixement, cada prova, cada eco...Jo volia un part natural i vaig anar a una casa de naixements per a fer la preparació i parir.

Les contraccions van començar el migdia de dimecres 26 d'octubre del 2005, estàvem dinant al Vermell i les vaig sentir per primer cop. El mateix vespre ja les tenia cada 10 minuts, el Joan va anar a dormir al llit, però jo necessitava aixecar-me a cada contracció i em vaig passar la nit al sofà. Quan me'n venia una, m'aixecava i procurava repenjar tot el meu pes en algun suport mantenint-me dreta, les contraccions eren lumbars i era la única manera de suportar-ho, estirada feien molt mal.

El dia següent, dijous, van afluixar una mica, però semblava que el procés continuava i a la tarda vam anar cap a la casa de naixements. Allà em van dir que ja estava de part, però que la cosa anava lenta i que em podia quedar si volia, o que podia tornar a casa. Vam decidir que ens quedàvem i ens hi vam instal·lar.

La nit de dijous a divendres va ser igual que la primera, cada deu minuts dreta, passar la contracció i procurar dormir els deu minuts següents.

Divendres vam sortir a passejar pels voltants de la casa, cada cop que em venia una contracció jo m'agafava al Joan i deixava anar el pes cap avall, intentava afluixar i feia sospirs com els que havia après a la preparació, deixant anar la veu, obrint la boca i convidant a obrir-se el coll de l'úter.

El Joan m'acompanyava en cada contracció, també a dins la banyera, tots dos despullats...tinc a la ment imatges precioses d'aquests moments, les nostres cares tenien la mateixa expressió, ell va mimetitzar-se amb mi, era dolorós però molt dolç i molt respectat.

La ginecòloga i la llevadora amb prou feina apareixien, just per fer alguna escolta a la meva panxa i gairebé res més...

Però és clar, jo anava ben xutada d'hormones i el Joan no, així que el pobre estava esgotat de sostenir-me en cada contracció, i vam trucar a la Judit, la meva cunyada, que va arribar cap a les 8 o les 9 del vespre (crec!).

Recordo que era a la banyera, el Joan descansava i la Judit m'animava a cantar, en una mena de cant que em sortia mentre em movia dins la banyera de 4 potes, ajudant-me amb el pes de la gravetat a rel.laxar les lumbars, gronxant-me amb l'aigua tèbia. Tinc molt bon record d'aquestes hores, o vaja, d'aquests dies!

Arribat a aquest moment, jo estava molt “anada”, les hormones i el cansament feien que estigués molt poc comunicativa, però veia que passava alguna cosa, el part s'estava allargant massa, i les acompanyants tenien por de que estigués massa esgotada quan arribés l'expulsiu.

Cap a la matinada de dissabte la cosa es va estancar, jo estava molt dilatada i la ginecòloga va decidir trencar-me la bossa per veure si s'accelerava el procés, i allà ajupida aguantant-me amb el Joan i la llevadora me la va trencar, el líquid era ben clar, en va sortir molt.

Però semblava que tot es començava a complicar. La gine em va fer un tacte molt respectuós i em va demanar que comencés a empènyer suaument, que estava dilatada del tot.

Vaig començar a fer-ho, però al fer-me un altre tacte em va dir que no, que parés, que hi havia alguna cosa estranya, semblava que encara quedava una mica de “rebava” i no estava prou dilatada.

En aquest punt em vaig atabalar molt, estava molt cansada, i ja tenia ganes d'empènyer, però ara em deien que no ho podia fer!!! Ja havia començat a fer-ho i el cos m'ho continuava demanant!!

Em vaig posar nerviosa, les cames em feien figa, allà mateix, la gine, em va escoltar el Quim i va dir al Joan que preparés el cotxe que marxàvem a l'hospital. De cop tothom va començar a córrer al meu voltant, em van mig vestir com van poder i em van posar al cotxe, la gine va agafar instrumental per si paria pel camí. Jo estava tremolant a tope, sé que asseguda al cotxe, feia bots involuntaris i tot, em tremolava tot el cos!

Vam arribar a l'hospital, a urgències la ginecòloga que m'havia acompanyat durant el procés va agafar una cadira de rodes d'una revolada i m'hi va fer seure, li va dir al Joan que ens anés obrint portes i que no fes cas de ningú, que els papers ja els ompliríem després.

Després de tres dies de calma, de llums suaus i de respecte absolut, em vaig trobar corrent en una cadira de rodes pels passadissos de l'hospital amb gent revolant pel meu voltant amb cara de preocupació (de fet no m'estranya, devia fer una fila! Amb els cabells ben despentinats i molls, pàl·lida i amb cara d'anada!), al cap d'un moment estava en una sala de parts envoltada per 8 o 10 persones que corrien amunt i avall.

Em van fer estirar a la llitera, jo, que havia passat totes, i absolutament totes les contraccions dreta, no m'ho podia creure! No me'n sabia avenir!! Mentre una infermera em deia que fes el favor d'estar-me quieta que m'havien de col·locar una via, i en plena contracció, el ginecòleg em feia un tacte!!!

Per favor!!!!!! Entenc la urgència (després he sabut que hi va haver un naixement que va acabar molt malament venint de la casa de naixements uns mesos abans), però senyors, no dono l'abast, em fa mal tot i no puc estar-me quieta en plena contracció!!!!!!! Que no ho entenen senyores i senyors??????

Jo mirava la gine i el Joan, que havien pogut entrar però havien d'esperar separats de mi, i els demanava amb la mirada què coi m'estava passant!!!??? Ells em miraven amb cara d'impotència... Se'ls veia preocupats i tristos de no poder-me ajudar més... havien quedat en un segon o tercer pla.

Hi va haver un moment que el gine es va atabalar molt perquè no podia fer la prova del ph al cap del Quim, estava tan nerviós que no encertava a posar-la bé... De cop va dir no sé què de les aigües brutes i de que hi havia bradicàrdies i no sé a qui (a mi no) li va dir que allò havia de ser cesària.

Van fer fora al Joan que no crec ni que tingués temps de fer-me un petó i se'm van endur al quiròfan del costat, la gine de la casa de naixements es va colar sigil·losament (com que duia bata i sabia moure's per l'entorn hospitalari), es va posar davant meu i em va dir: “ara has d'estar molt quieta perquè et posaran l'epidural, repenja el cap a la meva espatlla”. Això vaig fer mentre pregava perquè no em vingués cap contracció durant la punxada que em feia l'anestesista a la columna vertebral.

També em va dir, “no pateixis que el teu fill està bé, el ritme cardíac pot variar molt i el del teu fill no és dolent tota l'estona, està bé, tranquil·la”.

Al cap d'un moment feien fora la gine de la casa de naixements i jo em quedava sola en aquell quiròfan, estirada a la llitera amb un llençol verd davant de la cara que m'impedia veure res del que passés dels meus pits en avall, tampoc notava res, només que el meu cos es movia, que em remenaven. Tenia els braços oberts, com un sant crist, i em moria de fred, tremolava molt, i plorava sense consol.

De seguida vaig sentir el plor del Quim i per això seguint el seu plor, vaig saber que se l'enduien a una petita cambra adjacent, vaig pensar que li feien totes les proves que solen fer, però el sentia! Ningú em va dir si estava bé o no, però el sentia! El seu plor era com de queixa, no semblava desesperat, més aviat desconcertat... Pobre no devia entendre res!!! No sé quants minuts van passar, potser 2 o 3, i llavors el vaig poder veure, vaig veure la seva carona preciosa, efectivament, feia cara de no estar entenent res, de buscar, de buscar-me... la resta del seu cosset estava embolicat en un llençol blau, la persona que el duia me'l va acostar i tota plena de llàgrimes el vaig poder ensumar un moment, donar-li la benvinguda i fer-li un petó emocionat, però res més, un segon!!

Al rellotge hi posava les 8 i 13 minuts del matí, 29 d'octubre de 2005.

Va venir la ginecòloga i agafant-me el braç em va dir: “va dona, no has de plorar, l'important és que el nen està bé”... Uff, estava tan humiliada, frustrada, i trista allà sola, estirada, immòbil mentre s'acabaven d'endur el Quim i el que jo m'havia imaginat com un part respectat i dolç acabava en una cesària d'urgència i gens respectada, que no vaig poder ni contestar!

Sé que vaig pensar: si, és veritat, l'important és que el Quim estigui bé, però jo estic destrossada i trista, i vull estar amb ell! Està bé, però ens necessitem! I ell no hi és, i a mi m'estan cosint aquí, ben sola, terriblement sola! No sabia ni on s'havien endut el Quim!! No sabia si estava amb el seu pare! Tampoc vaig preguntar-ho a ningú. Ningú, a part de la ginecòloga aquella, s'havia adreçat a mi per res, feien la seva feina i punt, em cosien, parlant entre ells, no sé ni què deien.

Quan van acabar de cosir-me em van retirar del quiròfan amb la llitera, i em van deixar en una mena de passadís. No sé quanta estona va passar, però com que jo sabia que el protocol eren dues hores de separació després d'una cesària, em va semblar una estona molt curta (potser 10 minuts), i sorpresa!: ja apareixia el Joan amb el Quim en braços. Havia hagut de lluitar, però em portava el Quim!!!!!!!!!!

Per sort, el Joan coneixia la infermera que s'havia endut al Quim i li va demanar/exigir que per favor no el posés a la incubadora (encara no sé perquè coi li anava a posar!, el Quim havia pesat 2890, tampoc era tan petit!).

Ella, devia veure el Joan tan segur d'ell mateix, tan “empoderat”, que li va fer cas, el Joan li va demanar que vestís al Quim, que ell no s'hi veia amb cor i així va ser, el va vestir i li va donar. M'imagino que el Joan estava tan potent, tan connectat al Quim que ningú li va poder dir res! Es va presentar al passadís on estava jo i me'l va posar a sobre.

El Quim venia xuclant-se la mà, estava súper estimulat després d'un part tan llarg, inclús s'havia fet un xuclet a la mà de tanta força amb que succionava, així que al veure'l tan desesperat, el primer que vaig fer va ser posar-me'l al pit, estirada a la llitera i amb mig cos adormit encara.

Els meus mugrons estaven súper tendres perquè durat l'embaràs jo m'havia estat hidratant panxa, pits (i mugrons!!!!! gran error!!!!!) amb crema de rosa mosqueta, així que els tenia molt tendres, ell succionava amb molta força i m'imagino que amb una mala posició, pel què ara sé...

La classe de lactància a la preparació pel part la feien el dijous, i jo ja estava de part des de dimecres... Tampoc sé si el Quim tenia frenet (fa 8 anys ni se'n parlava, ara me'l miro i diria que en té un de ben bo!).La primera nit se la va passar al pit, i en 48 hores jo tenia els mugrons oberts com dues flors, amb una bona crosta a cadascun.

Amb la pujada de la llet i la crosta, el pit esquerra es buidava prou bé, tot i que amb mugroneres, que cada vegada s'omplien de sang i llet barrejades, però es buidava. El pit dret va ser diferent des del principi, es va com obturar, aquell mugró no rajava i el pit cada vegada era més gros.

Recordo que el primer dia, ja a planta, va passar una infermera, es va mirar el Quim i va dir: “ah, ja s'ha agafat? Molt bé.”, i va marxar; un segon se'l va mirar!.A la casa de naixements ens van trucar i ens van dir que si volíem demanéssim l'alta voluntària per tornar amb elles i així ho vam fer, de manera que al dia següent vam marxar de l'hospital.

Jo anava amb el cap cot i fent passets molt petits, la cicatriu de la cesària tibava molt. Veia moooolt llarg el camí fins el cotxe i vaig demanar una cadira de rodes. La infermera de pediatria que ens va portar l'alta per signar ens va dir que no, que el metge havia dit que havia de caminar i que si demanàvem l'alta voluntària era perquè em trobava bé!!! La tia! Quina mala llet!

La mateixa infermera, el dia abans em va demanar si volia prendre calmants, “però clar, segur que no els vols, com que no us voleu prendre res”! (referint-se a les que volem fer un part natural, sense epidural).Val a dir que en aquella època les relacions hospital-casa de naixements eren molt dolentes, fins i tot he sentit a dir que a les que veníem d'allà ens anomenaven “talibanes”, en fi... Jo això no ho sé... però em sembla que aquesta dona no tenia cap dret a tractar-me així...

Així doncs, la meva lactància va començar després d'un llaaaarg part respectat que va acabar amb cesària d'urgència molt poc respectada, i una tornada a la casa de parts.

En aquestes circumstàncies jo estava esgotada, frustrada, humiliada, ferida per dins i per fora, el Quim feia molt bé la seva feina, però aquells mugrons no es curaven, i el pit dret cada cop més gros i endurit.

M'hi vaig posar argila, escalfor, intentava buidar-lo com fos, seguia les recomanacions de tothom, visites, llevadores, ginecòloga... Fins i tot m'hi vaig posar arrel en pols de fenogreco, que una noia que estava parint allà em va dir que a ella li havia anat molt bé, però res, allò seguia igual, i jo seguia escoltant a tothom i posant-m'hi potingues de tota mena, però no m'escoltava a mi ni al meu fill... Estava trinxada, deprimida...

Després d'una setmana vam marxar cap a casa, em deien la ginecòloga i la llevadora que allò era una inflamació, que no calia antibiòtic perquè no tenia febre, que prengués antiinflamatoris i que anés procurant buidar-me'l.

Però fent de tot, i prenent antiinflamatoris allò continuava igual o pitjor...

Ja feia un parell de dies que érem a casa, i vaig trucar a la llevadora de la casa de naixements demanant-li si us plau, que em digués quin antibiòtic em podia prendre perquè allò no baixava de cap manera. Em va dir quin es receptava normalment (Orbenin: Cloxacilina), i me'l vaig començar a prendre, però res, al cap de dos dies el pit estava igual, ja no sortia gens de llet d'allà, el Quim el rebutjava, jo intentava que mamés però ell plorava i no el volia de cap manera, s'alimentava només de l'altre.

Vam decidir anar a la casa de naixements quan portava dos dies amb antibiòtic i no em feia res. Era cap de setmana i hi feien un taller, hi havia molta gent. Em van fer passar a la saleta on feien les consultes habitualment i al mirar-s'ho em van recomanar que anés a urgències.Vaig entendre que elles ja no podien fer res per mi.

Cap a urgències doncs, on em va atendre una ginecòloga i em va dir que continués amb l'antibiòtic, que era normal que encara no hagués fet efecte, podia trigar tres dies.També vaig entendre que aquí no m'ajudarien, vés a saber a qui em trobaria si l'endemà tornava dient que l'antibiòtic encara no em feia efecte, i vés a saber què em diria...

Amb el Joan doncs, vam decidir anar a algun lloc amb continuïtat, i com que llavors no coneixíem Nodrir (que per cert, tot just començava), vam anar al ginecòleg privat que més confiança ens mereixia de Manresa, sabíem que era el més respectuós i a més, la meva tieta hi treballava. L'endemà, dilluns, ens va atendre.El pobre ginecòleg no sabia què fer amb aquell pit, d'entrada em va multiplicar la dosis d'antibiòtic per 4 i em va fer una eco, on va veure que tenia el pit ple d’abscessos, em va demanar que tornés l'endemà, que necessitava assessorar-se amb els companys de gabinet, i que trucaria a un col·lega expert amb el tema.

Quan vaig tornar em va dir que havíem d'intervenir el pit, que no sabia massa com fer-ho, hi havia dues opcions: una era fer un tall a la base del pit i que anés drenant la pus, i l'altra era fer una punció al lloc dels abscessos. Va decidir començar provant amb la punció i ja veuríem.

Vam començar el procés el mateix dia, i hi vaig estar anant cada setmana durant un mes, cada vegada em feia una o dues puncions ajudant-se amb l'ecògraf per detectar els abscessos. Les puncions eren amb una agulla molt gruixuda perquè el líquid a extreure era molt espès.

Mentrestant el Quim mamava del pit esquerre, encara amb clivella i amb mugronera. El pobre tenia estones de neguit, però amb tot el que li passava a la seva mare i la gana que devia passar, encara estava prou tranquil, ara entenc que el pobre devia cuidar-me, procurava no molestar perquè jo em pogués curar...

El Joan i un parell d'amigues van provar de treure alguna cosa del pit, intentaven mamar, però aquell mugró semblava de suro, no hi arribava ni la sang ni la llet, al final li va caure la crosta i va quedar com invertit cap endins, de la tibantor que feia la inflamació.

Jo estava molt deprimida, molt angoixada, era incapaç de fer o decidir, em deien que havia de descansar per curar-me i procurava que vingués gent a veure'm, que passegessin el Quim per poder descansar, però no podia dormir.

Necessitava estar amb gent perquè tenia por, demanava a amigues que em vinguessin a veure, estava ben desconnectada, em feia pànic que es despertés i volgués mamar, i alhora em sentia tan culpable de sentir aquest rebuig cap a ell...

Ell, que l'únic que esperava després de néixer era estar amb mi, sentir-se cuidat, sostingut... Recordo que ma mare em va dir: “l'únic que et pot ajudar és estar amb el teu fill, deixa de tenir gent a casa, comença a connectar-te amb ell, us heu de conèixer!”. Tenia raó, però jo estava tan anul·lada...

Quan ja portàvem 7 puncions, totes al costat dret del pit, les ferides de les agulles no cicatritzaven, al contrari, s'anaven obrint i supuraven. També es van obrir espontàniament dos abscessos més a la part esquerra i a la base del pit.

No va caldre punxar més, perquè les ferides de les agulles es van acabar ajuntant en una de sola, així que quedava una mena de cràter d'uns cinc centímetres que no parava de supurar. Encara no sé si el líquid espès i verdós que en sortia era pus, diria que no perquè mai vaig tenir febre, i perquè m'han dit que la pus fa pudor, i allò no en feia. Crec que devia ser llet coagulada.

En aquest moment, quan ja feia un mes que havia nascut el Quim, vaig anar a veure una de les dones de la comunitat on vivia ma mare, i on ens havíem instal·lat (el Joan ja feia 15 dies que treballava i després de la setmana a la casa de naixements, vam estar una setmana a casa, però quan el Joan tornava a la feina ens vam instal·lar a casa de la meva mare). Aquesta dona, molt propera i estimada, es va mirar la ferida, em va mirar i em va dir: “perquè no deixes de fer-te això?

En aquest punt vaig entendre que em calia abandonar la lactància, i mentre ho escric encara ploro... Necessitava que algú m'ajudés a decidir, tothom em respectava, però jo estava encallada, i aquelles paraules em van fer obrir els ulls... Necessitava recuperar-me, perquè així no podia estar pel Quim, estava trinxada emocionalment...

Algú em va dir que es podia alletar una criatura només amb un pit, però jo sentia que quan el Quim mamava del pit esquerre, el dret, d'alguna manera es devia activar, o no, no ho sé, peròaquell pit dret no es curava, no parava de supurar, i a més, el mugró del pit esquerre també em feia molt mal i tampoc es curava la ferida, així que finalment vaig decidir anar a veure el Pere, el ginecòleg que m'havia fet les puncions i li vaig dir que ja no podia més, que com ho havia de fer per deixar-ho estar.

Vaig notar que ell s'alleugeria, tot i que mai em va dir que ho deixés, no em va recomanar mai abandonar la lactància, però vaig entendre que em donava suport en aquesta decisió.

Em va receptar les pastilles per deixar de fer llet. Vam anar a la farmàcia a buscar-les, comprar bibes i llet de fórmula.

Abans de prendre'm les pastilles li vaig donar el pit al Quim per últim cop, sense mugronera, i plorant de tristesa...

Ens estàvem acomiadant de la nostra lactància, ja no podria ser, no podíem aguantar més aquella situació: El Quim passava gana i jo estava trasbalsada.. El primer bibe que es va prendre el Quim li rajava per les comissures i les galtes, el pobre no donava l'abast, es va quedar tan tip que va dormir 5 hores seguides, quin empatx!!!Durant dos dies em vaig prendre les pastilles, la llet brollava pel meu pit sa, llet inútil, llet llençada, amb la medicació ja no era bona pel Quim. Però almenys no vaig haver-me'l de buidar... Quan la llet va desaparèixer les ferides es van començar a tancar, i al cap de poc ja havien cicatritzat.

Algú també em va parlar de que al cap d'un temps podria tornar-ho a provar, quan el pit estigués curat del tot, podria relactar, però no m'hi vaig veure amb cor, prou feina tenia a tornar a ser jo, a recuperar-me. Em van quedar molts “potsers” al calaix, i ara que sé tantes coses... “Potser si hagués sabut, potser si hagués fet...”. Però va ser com va ser.

Reflexionant-ho, crec que vaig arribar a aquest extrem perquè havia de demostrar que jo volia alletar el Quim, que jo volia donar el pit al meu fill, el part no havia pogut ser, però la lactància havia de ser possible!

El meu entorn, totes les meves amigues, eren pro-lactància materna, alletaven els seus fills fins els 3 anys o més, jo no podia presentar-me a una trobada amb el bibe a la mà!

Al principi va ser dur, sempre que treia el bibe em justificava, encara que ningú em digués ni piu. Recordo una vegada, que en una trobada amb molta gent, l'home d'una coneguda em va etzibar: “les mastitis es curen”, jo li vaig dir, “ho sé, però jo no ho vaig poder aguantar”.

Ara sé que la meva mastitis no tenia cura, que el maleït és molt poc freqüent i està poc estudiat, i que possiblement ni té tractament, i menys llavors, que no es feien ni analítiques de llet!

Tota aquesta culpa, que m'he anat treballant, i que encara em cou, pot alleugerir-se una mica més perquè he sabut que els primers estudis seriosos de mastitis i el seu tractament van començar el 2006 i es van publicar el 2009 (el Quim ja tenia 4 anys), i que per molts “potsers” que hagués provat i per moltes portes que hagués trucat, segurament ningú m'hagués pogut ajudar.

I sé que la culpa no serveix per res, i que és molt mala companya, però encara, després de 8 anys em fa molta pena pensar-hi, pensar que no vaig poder-lo acollir amb calma i serenor, m'entristeix molt, perquè sé com en són d'importants els primers mesos de vida i el vincle amb la mare.

Em queda pensar que l'embaràs va ser molt bonic i que es devia sentir molt ben rebut a casa.

Sort que malgrat tot, ell sabia que jo l'estimava amb tot el cor, malgrat estar absent i perdudíssima.

Sort que el Quim i la Berta tenen un pare que sap fer de pare i mare, i que el va acollir amb un pur instint animal, fins i tot maternal.

Sort que ell el va sostenir mentre jo m'ubicava com a mare, mentre jo em llepava la ferida.

Sort que tinc un company súper connectat amb la vida, i que va ser allà, cuidant el nostre petit i preciós nadó, fent el vincle per tots dos.

Veient-ho ara, penso que hauria d'haver parat abans, que la frase que algú em va dir “val més un bibe amb amor que donar el pit així”, hauria d'haver-me arribat abans al conscient, que al final va ser bibe igual i jo vaig trigar massa a recuperar-me.

Amb la meva segona filla, la Berta, he pogut viure un part natural i respectat (al mateix hospital i després de 6anys, gràcies a un canvi important en l'equip de llevadores). També hem gaudit d'una lactància prolongada, i he vist el què ens vam perdre amb el Quim, de la manera que s’estableix el vincle és tan diferent!!!!!!!Tinc pendent parlar amb la ginecòloga de la casa de naixements, sé que va patir-hi, i sé ara, que no hi podia fer gran cosa!

En la meva primera experiència vaig trigar 2 anys ben bons a recuperar-me del tot, a tornar a estar empoderada i forta, quina depressió!

Però aquesta segona experiència m'ha ajudat a sentir-me poderosa com a mare i a reviure-ho tot d'una altra manera, a integrar-ho, a poder recuperar el Quim nadó i acceptar la situació.

De vegades algú m'ha dit que no hi he de donar tanta importància, que els bibes serveixen per això, i sé que em volien ajudar, però a mi em sap greu que m'ho diguin, perquè no saben si jo hi dono importància o no, no saben que per a mi és un sentiment de pèrdua, la pèrdua d'aquell primer vincle amb el meu fill. Jo l'estimava, i tant que l'estimava, però no era aquella lleona que m'havia imaginat, era una nena espantada, incapaç d'assumir tot el que em passava, incapaç de fer de mare...

També he de dir que em molesten les expressions que de tant en tant sento en dones que s'abanderen amb frases com “voler és poder”, entenc que a elles a base de lluitar molt els va sortir bé, i que se senten potents, orgulloses i empoderades per això, però n'hi ha que no podem, per molt que vulguem, i malgrat tot, encara ho dic amb la boca petita, que no vaig poder...

Potser no vaig poder perquè havia d'entendre que de vegades per molt que ho desitgis no pots, i que tirar la tovallola a temps pot ser una bona decisió, segur que si m'hagués anat bé, jo també aniria amb la bandera ara. Potser si hagués tirat la tovallola a temps hagués pogut re-lactar al cap d'uns mesos perquè no hauria tocat tant fons...

Amb això no dic que hi ha moltes lactàncies que amb l'ajuda de persones expertes es poden tirar endavant eh! Per això estic aquí, per empatitzar amb dones que ho estan passant malament, dones que pateixen, em reconforta molt ajudar-les i sé que dient- “voler és poder”, de vegades l'únic que aconsegueixo és fer-les sentir més culpables.

En fi, això és un altre debat!

Com es pot veure doncs, ara ja entenc perquè l'estiu passat em va fer tan feliç ajudar a una mama de 5 dies, i perquè vaig acabar vinculant-me al món de la lactància...

El que remou cura, el que remou ajuda a créixer i a superar obstacles, el que emociona i apassiona és perquè toca endins, endins...

Ara tinc ganes d'anar a veure a les acompanyants (ginecòloga, llevadores) de la casa de naixements, i al ginecòleg que em va curar (i que mai em va cobrar un duro!), per explicar-los què era exactament el que em va passar, ells també van patir i s'ho mereixen".

I acabo amb aquesta anècdota:

Una vegada, veient alletar la meva segona filla, li explicava al Quim que em sabia molt greu haver estat malalta i no haver-li pogut donar el pit, i ell, amb només sis anyets em va dir: “per això no pateixis mama”.

stats