Criatures 24/09/2012

SMDLM ( les dides i les donants)

10 min

- Des de avui fins el dia 30 celebrem La Setmana Mundial de la Donació de Llet Materna. Em pregunto que hauria escrit avui si no hagués viscut tot aquest intens estiu

Els he demanat que escriguin les seves raons per ser donants o dies i aquí en teniu les respostes:

Vaig tenir a la meva filla després de dues fecundacions in vitro fracassades. A la tercera van encertar, però d'alguna manera sentia que no l'havia pogut concebre jo. Després vaig tenir un part horrible que va acabar en cesària d’urgència. Un altre fracàs, no la vaig poder parir com volia, sense anestèsia. Quan vaig sortir de l'hospital amb els biberons, ja em sentia fracassada com a mare. Només podia pensar: "Quina merda de mare que sóc, ni la he concebut, ni parit, i ara no la puc ni alimentar". No li podia canviar ni els bolquers perquè em trobava fatal de l'operació. Per sort, el meu home em va obligar pràcticament a anar al grup de suport de lactància de Alba al costat de casa meva. Allà vaig plorar tot el que calia i més, i vaig aconseguir relactar en un mes i mig. Ara continuo alletant la meva filla de 10 mesos, sóc donant, sóc dida de la Laura i assessora en formació. La lactància m'ha salvat com a mare, m'ha fet recuperar la confiança com a dona, em fa sentir MARE amb majúscules. Ja se que ser mare no depèn de la teta o del biberó, però per a mi representava tant... Espero seguir molt de temps, perquè només de pensar en deslletar se m'omplen els ulls de llàgrimes. Mai hauria pensat que seria tant important per a mi alletar

C.G.

Jo no sóc gens donada a escriure i tampoc tinc un motiu clar. Simplement vaig veure la petició, jo m'estava traient llet pel petit (que deuria tenir ja 7 o 8 mesos) perquè treballotot el dia i vaig pensar que a aquella nena li feia encara més falta. Et vaig trucar i vaig començar a treure'n pels dos :)

A.S.

Des de que va néixer la meva segona filla, la Maria, que dono llet al Banc… Aprofito la superproducció que tinc, ja que també alleto al meu fill de 28 mesos… De sobte, veig una crida al Facebook: “Necessitem llet urgentment!” va escriure l’Alba…

Em feia una mica de vergonya preguntar el perquè i el per qui, però necessitava saber-ho, ja que havia de ser un cas molt especial per no poder obtenir la llet del Banc. L’Alba em va explicar la historia de la Laura i la Maria, tot just acabava de passar… Em vaig esgarrifar tant que no vaig poder contenir les llàgrimes… La Maria té un fill de l’edat del Xavi i una filleta preciosa una mica més petita que la meva nina…

Voler donar el pit i no poder fer-ho ha de ser una sensació tan frustrant que no me la puc ni imaginar, i si a sobre, estàs estirada en un llit, pendent d’operacions, sense saber què et passarà, lluitant per tirar endavant, amb la teva filleta també ingressada, enmig del caos més immens…. No, no m’ho vull ni imaginar.

No vaig dubtar ni un segon, quan vaig saber que el desig de la Maria era rebre llet materna per la Laura per damunt de tot el que estava passant, de seguida vaig anar a buscar el meu tirallets i em vaig posar mans a l'obra.

La Maria i la Laura… I el Nacho (que no ha decaigut, que ha fet de lleó protector en tot moment…que no ha dubtat en ser qui havia de ser dins de tota aquesta trama…és increïble) Sou increïbles.

C.T.

Les meves raons....Quan vaig saber el que li havia passat a la Maria estava embarassada de 8 mesos. Vaig pensar molt i molt en què deuria estar sentint la Maria, com ho podia viure. No només el dolor físic, sinó el patiment emocional que aquella separació forçosa suposava. I la Laura, tant petitona, tant depenent.....La Maria va voler que la seva filla seguís alimentada amb llet materna, i l'Alba va engegar la maquinària. Sentia admiració per totes aquestes dones que a l'instant es van mobilitzar per ser-hi presents i oferir-los la tendresa i l'escalfor de l'alletament físic. I també per totes aquelles altres dones que des de la distància, oferien a la Laura la seva llet.

Van passar els dies, i el meu petit va néixer. Vam lluitar per la lactància des del primer instant, i vam poder gaudir d'aquest immens luxe des del moment inicial. Quan aquesta lactància es va complicar amb clivelles doloroses, vaig decidir deixar de donar-li un pit al meu fill. Just tenia la pujada de la llet, i me la treia, tant per buidar el pit com per seguir produint-ne. Durant uns dies vam donar suplement de la meva llet al meu fill, per complementar el pit del qual no mamava.

La Laura em va venir al cap: ella necessitava llet, i jo l'havia de llençar. Tant fàcil com això. Vam començar a congelar-ne, ja que nosaltres fèiem amb la que podia extreure'm quasi al moment.

La nostra lactància s'ha estabilitzat, el petit mama de tots dos pits a tothora, i la llet que podem, l'anem congelant.

Ara, quan sento les manetes del meu petit acariciant-me metre mama, quan veig la seva intensa mirada mentre està al pit, quan noto com queda de satisfet després de menjar, sento propera aquesta lluita de la Maria per la Laura, per voler que la seva petitona segueixi mamant, i poc a poc, puguin recuperar aquest temps que no ha estat perdut, ha estat diferent.

G.N.

És indescriptible el que vaig sentir quan me la vaig posar al pit, però tot m'ha semblat d'allò més natural. I encara que la meva família em considera part d'un grup de boges ( i que això ja és de tancament total) les dones, bé de fet els éssers humans en si, estem fets per ajudar-nos els uns als altres, per viure en comunitat, en família, en una tribu. Per empatitzar, per emocionar junts, riure amb els que riuen i plorar amb els qui ploren. I encara que en aquesta desgraciada i caduca societat en què vivim, regna l'egoisme, la cobdícia, el trepitjar al del costat i delectar-se en el dolor dels altres, és molt bonic veure que encara hi ha persones que són capaços de teixir una xarxa, com si de membres de la mateixa comunitat, la mateixa família, la mateixa tribu ... es tractés, tot i les distàncies, tant físiques com d'un altre tipus. Jo he tingut la gran, no sé com dir-, Sort?Benedicció? de trobar a dues d'aquestes xarxes, i ser part d'elles. I em sento molt orgullosa de formar part d'aquestes dues famílies.

J.G.

Sóc donant de sang, de plaquetes i de medul·la i he estat voluntària d’associacions sense ànim de lucre des de l’adolescència, així que suposo que l’altruisme el porto als gens. Però res m’ha aportat tant com donar el pit i la meva llet. Nodrir a un bebè és un dels actes més preciosos que pot fer una dona i si a més a més de fer-ho amb els teus fills ho pots fer amb d’altres, és meravellós.

A més, m’ha reportat un dels moments més intensos de la meva vida i una experiència que mai podré oblidar: Consolar a la Laura al meu pit després de l’accident i de les proves que li van fer. Va ser màgic. Quan tot va passar, jo em moria de ganes de protegir-la, la bressolava i li explicava que la mare estava bé, però els metges no em deixaven donar-li el pit i jo sabia que la Maria volia i que la Laura ho necessitava.

Així que és difícil descriure la intensitat del moment quan el Nacho em va oferir a la Laura demanant que l’alletes. No hi havia cap dubte. Tots tres ho necessitàvem en aquell moment i la Maria, aquell moment a la UCI, ho havia deixat clar: “Que alguna de vosaltres li doni el pit a la Laura”.

Aquella petita de 5 setmanes es va agafar al pit i va anant tranquil·litzant-se fins adormir-se amb una pau infinita.

Hi ha alguna manera de mesurar qui dóna a qui? Donar el teu pit amb llet, donar la teva llet, és donar amor, carícies i paraules plenes de tendresa, és un acte que es retroalimenta i que fa gaudir a qui ho rep i a qui dóna.

N.C.

Instintivament, em vaig posar a la pell de la Maria. Ho vaig veure clar: si jo em trobés en aquella situació, el dolor per no poder alletar la meva filla seria molt més fort que el propi dolor físic causat per l'accident! Que el dolor per haver de faltar a la responsabilitat més gran i bonica que tenim com a mares no el podria treure la morfina! Vaig entendre que la recuperació, tot i que llarga, seria emocionalment més fàcil de portar amb la tranquil·litat de que la petita prenia llet de mare. Ho vaig veure clar. Vaig plorar, vaig respirar fons i vaig anar a buscar el tirallets.

A.R.

Donar pit és la síntesis perfecte entre : mare i estimar

A.M

Sóc de Barcelona però per circumstàncies no hi visc. Tinc dues nenes, amb lactàncies complicades ambdues. Amb la segona vaig conèixer ALBA LM i em vaig vincular personalment amb varies persones: vaig fer AMIGUES…. Quan vas explicar el que li havia passat a la Maria, que ni la coneixia ni res, em vaig sentir vinculada a ella directament i vaig sentir la necessitat personal d'ajudar-la (con em van ajudar a mi, i continuen ajudant-me) El tirallets i jo tenim una gran relació, litres i litres…. de lleTETA, ara podia ser molt útil!!! No ho vam dubtar ni un segon…. Per nosaltres es com estar una mica més a prop de casa, participar i sentir-nos bé. La Rosa (4,5 anys), la Irene (16,5 mesos) i jo, la Maria em fet servir el tirallets i ara tenim una germaneta de llet…. i ens agrada

M.S,

Quan vaig llegir la notícia, em va trasbalsar. Ho havia pensat tantes vegades... "I si et passa alguna cosa, amb les nenes tan petites?" Llegir que a la Maria li havia passat, malgrat no conèixer-la de res, em va fer sentir un vincle molt estret amb ella. Em posava a la seva pell i se'm regirava tot. Malauradament, va coincidir que vam marxar fora de Barcelona i no vaig poder donar llet abans de l'agost. Però davant de la necessitat que ara encara hi havia d'alimentar la Laura aquests dies, no vaig dubtar d'agafar unes bossetes de llet que tenia al congelador i dur-les a l'Alba.

M'imagino la seva carona en el moment de prendre's la lleTETA i només puc somriure. Les meves preciositats, de 3 anys i mig i de 6 mesos respectivament, també tenen una germaneta de llet. I pensar que dels meus pits en surt aliment per a 3 criatures... Em fa molt i molt feliç. No hi ha res més gran.

C.P.

El primer que vaig pensar va ser: a mi també m’hagués agradat que fessin el mateix per mi i la meva nena. És el gran motiu: que el meu fill Ismael tingui una germaneta de llet. gràcies.

E.S.

Em vaig assabentar de l 'accident quan havien passat crec que tres dies, el Marco, el meu tercer fill tenia llavors tres mesos i estava mamant en aquell moment plàcidament. No podia creure el que estava llegint. Jo estava radiant gaudint del meu nadó, bressolant-lo tot el dia. Feia tres mesos que havia parit amb la Imma a casa i sabia que la Maria també ho havia aconseguit. Ens varem conèixer al curs de part de Néixer a Casa i sempre em va agradar la seva mirada dolça i tranquil·la. La última vegada que ens vam trobar va ser a casa meva en una trobada de Néixer a Casa, ella va conèixer al Marco i entre totes li varem donar força per assolir el seu esperat part, quedàvem pocs dies. Quan t'expliquen alguna desgracia t'impacta però si es d'una persona com la Maria el dolor s'endinsa molt mes. No ho vaig pensar, si podia ajudar (malgrat fos amb una miqueta de llet) ho faria. No podia parar de pensar en la petitona Laura que estava sense sa mare i la Maria estirada en un llit impossibilitada i sense la seva filla. Penso que la Maria som totes las mames i juntes podem amb tot.

C.L

Quan vaig llegir el que havia passat, estava en l'últim més d'embaràs i se'm va posar la pell de gallina només de pensar que em pogués passar el mateix a mi. Quan va néixer el meufill, no vaig dubtar ni un moment en oferir-me. Quan li vaig explicar a la meva mare, em va comentar que la meva àvia també havia criat un fill que no era seu al poble. La mare del nen no el podia alletar i la meva àvia va criar al meu tiet i a aquell nen i que la relació dels dos és com de germans, que de fet ho són, són germans de llet. Em vaig emocionar molt, ja que la meva àvia feia dos mesos que havia mort. I de fet vaig pensar que això de criar els teus fills i als dels altres és una cosa que s'ha fet sempre i em va fer pensar que està passat amb la humanitat que ara resulti com un fet tant extraordinari.

O.M.

El que li ha passat a la Maria ha estat sempre un dels meus grans temors des que sóc mare. De vegades havia pensat que si mai em passava res quan els meus fills encara mamaven, miraria de demanar-li a alguna amiga que els alletés. Així que quan vau fer la crida, malgrat que passats dos anys de lactància em costava un munt extreure'm, no vaig dubtar.

Me n'alegro moltíssim que aquestes mare i filla tan lluitadores hagin pogut tirar endavant la lactància, i que tot quedi en una anècdota per a explicar passats els anys.

R.J.

Quan vaig veure les tres trucades perdudes de l’Alba, vaig saber de seguida que alguna cosa passava. I quan la vaig trucar i em va dir “la Maria ha tingut un accident amb la Laura” se’m va quedar el cor tant petit que em pensava que deixava de bategar. I quan em va preguntar “encara tens llet?”, em va faltar temps en sortir corrents i agafar un taxi cap a l’hospital del Mar. No va haver cap pensament racional ni cap dubte. Estava anant cap a l’hospital per a alletar la Laura. Em va semblar tan lògic, tan normal i tan natural, que quan vaig arribar a urgències de pediatria i la noia d’admissions no em deixava entrar, li vaig dir que havia de passar sí o sí perquè “jo hi era allà per donar-li teta a la nena”. Durant els dies següents, vaig alletar la Laura uns quants cops més. I va haver gent que no ho va entendre. De fet, si m’haguessin preguntat a mi mateixa, en fred, potser la resposta no hagués estat un SI tan rotund. És una cosa molt estranya i maca alhora el fet d’alletar un nen que no és el teu propi. Ho tornaria a fer per la Maria i la Laura, mil vegades si fes falta, sense pensar-m’ho dos cops. El dubte que em queda ara és si ho hagués fet per qualsevol altra… Això, veus no ho sé. No sé fins quin punt una experiència tan íntima l’hagués pogut compartir per una persona que no fos una amiga. Fins quin punt és altruisme o simplement un acte d’amor per algú que estimes? Doncs no ho sé. Segurament, ho faria també per algú altre. Però això, no es sap fins que no et passa. I quan et passa, senzillament no es pot explicar.

S.R.

GRÀCIES A TOTES!

stats