Som la llet

Alba Padró i Arocas

Llet sense haver parit

-

La setmana anterior vàrem poder llegir un cas emocionant de lactància induïda. Jo pensava en una persona, en algú que va fer quelcom semblant i que he tingut el plaer d'acompanyar, ahir de matinada em va fer arribar el seu text.

.

"La meva història d’alletament va començar ara fa 4 anys amb el naixement de la meva primera filla, després d’un molt bon embaràs i un part no medicalitzant que vaig disfrutar molt va arribar un postpart inesperat i que marcaria la meva, o la nostra història. Vaig patir una atonia uterina que va comportar un hemorràgia ràpida i brutal que va fer que la meva vida s’escolés en pocs minuts després de tenir a la Maria.

Me la vaig poder posar al pit la mitja hora abans d’haver de marxar corrents cap al quiròfan d’on en sortiria sense matriu i directa a una UVI que em tindria 20 hores, creieu-me, les més llargues de la meva vida, separada de la meva filla.

Al cap de les 24 hores vaig tornar a poder abraçar a la Maria a qui “sense el meu consentiment” havien començat a donar llet artificial, la meva mobilitat era molt reduïda ,el dolor important i les transfusions de sang van ser el meu aliment aquells primers dies, i l’alletament?, la ginecòloga va fer anar al meu marit a comprar un tirallets per tal de posar-me’l, la veritat és que aquells primers dies van ser difícils i jo no em veia en cor ni de posar-me’l , en tot moment vaig tenir clar que em pujaria la llet tal i com estava previst i la veritat és que al cap de 4 dies del part em va pujar la llet, la Maria es va aferrar amb força al pit i va deixar la llet artificial, vam poder allargar l’alletament durant 3 anys sense cap problema, un alletament d’aquells dolços i fantàstics.

Després de 3 anys i 9 mesos va arribar la Isona , la meva segona filla.

Us podeu imaginar que no em va quedar més remei que acceptar que no la podria gestar. Estava disposada a acceptar aquella renuncia però una vegada vaig veure un reportatge on explicaven que tot i no gestar era possible alletar, es tractava de la inducció a l’alletament. Aquella opció m’obria una porta increïble i em suposava no haver de renunciar també a l’alletament, seria reconfortant i em permetria establir un aferrament únic amb la meva filla.

Vaig començar a remenar per la xarxa, contactar amb pediatres, cercar algú que m’orientés, em van donar suport el Ramon Capdevila i la Núria Palència de Lleida. La veritat és que vaig trobar molts professionals que coneixien la bibliografia que fa referència a la inducció i a la seva viabilitat, però jo necessitava conèixer algun professional que hagués acompanyat un procés d’inducció de veritat. El destí va fer que em trobés amb l’Alba, ella em va pautar el procés i em va acompanyar en el camí fins avui, va ser un regal de la vida com ho ha sigut l’alletament. Des del primer moment em va dir que la lactància exclusiva era molt difícil però sí viable una lactància mixta. Jo sóc una mica cabuda i no em conformo amb mínims pel que volia arribar fins al final amb aquella aventura.

Jo vaig pensar que si algú ho havia aconseguit jo també podria per tant engegava aquest repte que em connectava amb la meva filla i em preparava per la maternitat.

El naixement de la Isona estava previst per mitjans de setembre i com que no sabíem com reaccionaria el meu cos vaig començar el procés el 7 de juliol. No hi havia massa secrets, únicament dos aspectes claus:

  • Per una banda domperidona un galactogogo que ajuda a augmentar la producció.
  • Per l’altre l’estimulació amb el tirallets. Calia posar-se l tirallets cada 3 hores mantenint una estimulació entre la 1h i les 5h del matí(la veritat és que sóc molt dormilega i aquesta no la vaig arribar a fer mai)

Així doncs vaig començar a posar-me el tirallets cada 3 hores .La veritat és que no em resultava dolorós ni desagradable i m’ho vaig prendre amb calma i amb el propòsit de disfrutar-ho, l’objectiu era clar i això era el que m’encoratjava a seguir cada dia durant el que van ser 2 mesos i mig de moltes i moltes hores de tirallet.

El primer mes potser va ser el mes desencisador doncs els resultats van ser nuls i en algun moment vaig pensar que allò era picar pedra, però l’alba deia que calia continuar que anava bé, i jo endavant!. Cada dia feia 5 o 6 estimulacions d’una mitja hora.

El segon mes el més emocionant, doncs el 15 d’agost vaig començar a treure les primeres gotes, i a poc a poc les gotes eren suficients per omplir el cul del biberó del tirallets, mai havia pensat que calien tantes gotes per tal que s’escolessin fins al fons del biberó. Ostres era com trobar or!, fa molta molta il·lusió, era haver assolit un primer objectiu però ara calia la part més feixuga mantenir i augmentar la producció durant el mes que em quedava. A finals d’agost em treia 500 ml de llet diaris en les 3 o 4 hores que durant el dia em dedicava al tirallets, era gratificant però esgotador alhora, doncs cada 3 hores necessitava un espai i un endoll per connectar-me al tirallets i calia combinar-ho amb el ritme de vida normal (la sort va ser que estava de vacances). Si a vegades treure la teta per alletar a una criatura et suposa mirades o comentaris, imagineu si treus un tirallets i un biberó!.

Vaig anar congelant la llet fins omplir el congelador de casa meva, la meva germana i la meva mare.

El tercer més va ser esgotador, calia arribar a l’objectiu i el dia a dia es feia feixuc, alletar a una criatura és un plaer però omplir biberons amb un tirallets no és massa emocionalment gratificant.

Però per fi va arribar el moment desitjat el 21 de setembre a les 5:10 de la tarda arribava la Isona i a les 5: 15h vaig poder agafar-la i POSSAR-ME-LA AL PIT!!, va ser màgic, es va agafar al pit com si ho hagués fet sempre, jo feliç...era increïble, per fi aquell moment que havia somiat tants dies, aquell desig del primer dia era ara una realitat, com un somni!. La veritat és que em va tocar discutir amb els pediatres que em demanaven que em tragués la llet i li donés amb biberó o que fes algun biberó de llet artificial, jo en tot moment vaig tenir clar que la nena menjava, feia pipi, caca no plorava per tant ja podien dir missa.

La incredibilitat dels pediatres va anar acompanyada al llarg de les setmanes del reconeixement dels professionals que feien el seguiment de la Isona, que veien astorats com agafava pes i estava perfecte.

Van anar passant el mesos i la Isona anava agafant pes i creixia fantàstica, el meu objectiu era poder realitzar alletament exclusiu fins als 6 mesos com vaig fer amb la meva filla gran i dia a dia setmana a setmana ho anava aconseguint. Avui la Isona ja té 6 mesos i tot i que ja comença a menjar sòlids segueixo acompanyant-la amb el pit en el seu creixement fins que ho desitgem.

La veritat és que ha sigut com un somni, el que va ser un desig s’ha convertit en un realitat i la vida que un dia em va prendre la oportunitat d’engendrar una criatura m’ha donat la oportunitat d’alletar a una nena que quan em mira i somriu mentre està aferrada al meu pit em fa descobrir que la vida és fantàstica.

Per mi ha estat una lliçó, una superació, un descobriment i un regal indescriptible, he descobert que el cos és increïble i que la naturalesa ens meravella cada dia, cal potser deixar-la fluir i sobretot acompanyar-la amb una bona actitud mental.

No puc dir que sigui un procés fàcil però tampoc ho és moltes vegades un embaràs, cal dedicació i sobretot amor incondicional, aquell que sorgeix per un fill/a independentment de l’origen de la filiació.

M’agradaria per últim encoratjar a totes aquelles dones que han de ser mares d’un nadó a qui no han gestat a endinsar-se en l’aventura de la inducció la recompensa és tant i tant gran que val la pena l’esforç del camí."