Criatures 23/03/2011

Estimada Marian

3 min

Avui entrada especial dedicada a la Marian.... tot i que preferiria nohaver tingut de fer-ho. Ja vaig parlar d'ella fa un tempsen un altre entrada.

Benvolguda Marian, no hauria volgut mai escriure aquesta entrada, ni tenir que dedicar-te cap entrada. Bé, potser si el somni s'hagués fet realitat sí, però no per acomiadar-me de tu. Sé pel que m'han dit que fa mesos que vas tenir que marxar... Però jo ho vaig saber tot just dilluns... I la notícia ha resultat igual de colpidora.

Feia anys que no et veia però tenia notícies teves. Més d'una amiga teva m'informava de com anava tot. És cert que les notícies no eren massa esperançadores, però ja saps el que diuen "l'esperança és l'últim que és perd"!

Vam parlar una mica del tema, eres forta, valenta i excepcionalment lluitadora. Volies viure, volies gaudir de la teva nena, de la teva nena preciosa. El regal de la teva vida.

La vida és una putada, et va portar el millor regal del món però també et va portar la notícia més dura que es pot rebre en aquesta vida. Tots sabem que tenim data de caducitat i que la nostra vida se'ns escola de les mans sense que podem fer-hi res. Però quan et marquen la data al calendari la cosa no va bé.

Una vegada em vas dir: " Gràcies per haver-me ajudat, gràcies per donar-me l'oportunitat de lluitar i no morir de cop (...) un dia la meva filla s'hauria trobat sense mare i no sabrien ni de què m'he mort" Són les gràcies que mai hauria volgut rebre, les gràcies més amargues i més doloses. Cóm m'hauria agradat dir-te que allò que tenies, allò que tots els gines et deien que era un problema de la lactància, ho hagués estat. Per una vegada m'hauria agradat donar-los la raó! Però la realitat no era de color de rosa, la realitat era molt fotuda, molt negre... Massa.

No sé com has viscut aquest últims mesos, un dia et vaig deixar d'enviar els SMS que ens enviàvem per saber com anava el tractament. Sí, tenia por. En especial tenia por de ficar-me on no m'havia ficar, de preguntar coses que no corresponien.... I ara em sap greu, perquè creu-me que mai t'he (te'm) oblidat. Avui he donat la notícia a les noies del grup de Ciutat Vella. S'ha fet un silenci, totes han callat i hanescoltat la teva història i la teva lluita.

Hi ha una frase que diu que fins que no mori l'última persona que et recorda tu tampoc moriràs. Si no et sap greu parlarem molt de tu, explicarem que la lactància també pot anar lligada a la paraula càncer. I lluitarem perquè ens escoltin, perquè els professionals ho tinguin present i no en donin la culpa de tot a la lactància.

Allà on siguis, bon viatge... imagino que han estat uns anys complicats però estic segura que els has gaudit.

Gràcies per donar-me l'oportunitat de conèixer-te i fer-me millor persona i millor assessora.

Un petó... Fins sempre Marian.

* Foto cedida per Cenit. " Capvespre des de el Parc de la Muntanya, al darrera del temple de Debod"

stats