-
Bon dilluns! Aquesta setmana la tinc complicada, he estat tot el cap de setmana impartint el curs de capacitació de lactància a Tierra Firme
-
Gelida, 8 de març de 2014.
Avui s’ha acabat la nostra lactància. Quina casualitat, justament el Dia de la Dona, pensava quan me n’he adonat. Si m’haguessin dit ara fa dos anys i tres mesos que arribaríem fins aquí no m’ho hagués pas cregut. Durant l’embaràs tenia clar que volia donar el pit, però quan la gent m’ho preguntava recordo que així i tot sempre deia “Home, la idea és donar-li el pit...si puc”. És a dir, creia que estava convençuda però em reservava una petita parcel·la al dubte, a la por, al “i si...”. Fins que un dia la Montse, una llevadora amiga meva, m’ho va preguntar i li vaig respondre això i em va etzibar un “I tant que podràs! Si vols, pots.” Va ser la primera vegada que vaig experimentar el que després he descobert que en diuen l'empoderament de les dones. Vaig prendre consciència que el que fes amb aquella criatura depenia de mi, i que els casos en els que no es pot donar el pit per qüestions patològiques són un percentatge ínfim, que en la resta dels casos és un tema de voluntat, de recolzament, d’informació, d’assessorament.
Així doncs, quan va néixer la Mariona, i ja durant les dues hores de pell amb pell que agraeixo profundament a l’hospital, ja me la vaig posar al pit. Les infermeres, molt atentes, anaven venint i m’aconsellaven sobre postures, em recordaven que la lactància materna havia de ser “a demanda” i intentaven que la Mariona obrís bé la boca. Però no hi havia manera. S’enganxava, però no ho feia correctament, no la notava succionar, fer el buit. I van arribar les mugroneres. Una de les infermeres ens va aconsellar unes mugroneres perquè la petita obrís millor la boca, però feien més nosa que servei. Vam deixar l’hospital molt desconcertats, sense pujada de la llet, amb dos discos de làtex molt incòmodes que ens acompanyaven a tot arreu i una nena que sortia de l’hospital amb 2kg700g, al límit dels temuts “biberons de reforç”. Marxava atemorida, amb la por que la pesessin a la següent revisió i descobrissin que “no havia guanyat”, com solen dir. Jo estava insegura, amb por, expectant. Seria capaç d’aconseguir alimentar la meva filla com havia somiat? Què faria si no guanyava el pes marcat per aquelles taules que tenien els pediatres?
I llavors van arribar els meus àngels de la guarda, aquelles persones a les que dec la meva lactància meravellosa: les assessores de lactància. Primer la Montse, la llevadora que m’havia ensenyat què era l’empoderament i que en aquell moment era assessora al grup de suport a la lactància de Sant Sadurní d’Anoia, que em va animar a anar aquell divendres al CAP a la seva trobada setmanal. La Mariona tan sols tenia quatre dies. Allà vaig conèixer la Luli, també assessora de lactància, que va corregir-nos la postura, va mirar si la Mariona tenia algun tel que li impedís mamar correctament i que va dir-me que no passava res per donar el pit amb mugroneres, que ja les aniria retirant (o no, perquè tampoc era important), però que sobretot em va donar molta força, juntament amb la Montse i les altres mares del grup, per tirar endavant. Aquell “Ho esteu fent molt bé” ens va salvar. Ja veus tu quina frase més senzilla i més tonta, no? Doncs per mi va ser un flotador en aquell mar d’incerteses. Sí que podria. Ara ja no ho intuïa, ara HO SABIA.
Però les dificultats no van acabar aquí. De fet, només acabaven de començar. Al cap d’uns dies la Mariona es va agafar bé, i vaja si va fer-ho. Superada la pujada de la llet van aparèixer les primeres clivelles, ara crec que en gran part provocades per les mugroneres, que es movien, que feien fricció amb la pell delicada del mugró, però clivelles al cap i a la fi. Feien mal, però el dolor era perfectament suportable, i a més estava molt animada perquè a la revisió dels 10 dies la Mariona ja havia guanyat pes. Però el més dur estava per venir. De cop, em va començar a fer molt mal quan mamava. Succionava amb força, amb molta força (qui m’ho hauria de dir, quan al principi mamava com un pardalet...!) i em feia molt de mal. Quan ella acabava de mamar el mugró em quedava blanc, em sentia bategar el cor al mugró durant més de 15 minuts després que ella acabés de menjar, amb un dolor intensíssim, com si me l’hagués enganxat amb la porta d’un cotxe. I del blanc passava al morat, i del morat anava tornant a poc a poc al seu color normal. I així cada vegada que mamava, que creieu-me, en un nadó de 10 dies són moltes, o almenys a mi m’ho semblaven. Quan començava a moure’s neguitosa, anunciant-me que s’acostava la següent presa, em posava a tremolar, a plorar, m’entrava el pànic. Com podia ser que em fes tant de mal? Seria així tota la lactància? Com m’ho faria per aguantar tant de dolor durant 6 mesos?
... Seguirà dimecres....
