Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Les dones sempre manen

Mentre el nano es passa tot el sant dia comptant, ja siguin els macarrons que li queden al plat o la gent que fa cua al supermercat, la meva companya no em deixa ni pixar tranquil perquè em tanca al lavabo amb el roomba encès. La petita, al seu torn, comença a exercir de dona. O sigui a manar. A l’escola bressol està fent punts per ser mestra de suport el curs vinent. Quan els fan seure a taula per menjar ella reparteix els gots de tots els seus companys i a la sortida si s’anima els dóna les agendes i la bossa del berenar als pares. No canvia bolquers, però ala Minnie, que en realitat es diu Maggie, la fa seure i li treu les sabates. Quan la veu ja plora. Perquè el ritual del calçat el complementa amb passejades per l’aula agafant-li la mà.

A casa tampoc ens dóna massa treva. Les coses s’han de fer a la seva manera. Això vol dir que no em puc estirar al sofà sense sabatilles. Quan les veus al terra les recull i me les posa. A vegades encerta quina va a cada peu. També es vesteix sola. No passa de la roba interior perquè les calcetes li queden com un lligacama. També li queda així el bolquer quan se l’intenta treure per fer pipi o caca. Més complicat ho té per seure a l’orinal perquè no deixa que li aguantem. Després de passar-se una mitjana d’un parell de minuts barallant-se amb el recipient per encabir-hi el cul aconsegueix asseure’s. Aleshores per demostrar-nos que ja controla els esfínters, tot i que no ha fet ni els dos anys, caga en diferents tongades. Pot arribar a seure quatre vegades. No li poso un bolquer nou fins que no passa una hora.

El que més ens costa és fer-li entendre que pot tenir una mà lliure quan menja. I que no ens agrada que faci pilars de tres amb la cadira i la trona per cruspir-se els filipinos o les patates que ens hem deixat al marbre de la cuina. Només ens fa cas quan ja té la boca plena. Aleshores baixa, m’agafa el dit petit, que tinc mig deformat del tour diari que em fa per casa, i em diu “teu”, que vol dir seu. Ens asseiem al sofà i em dóna un conte perquè li expliqui. Intento evitar que agafi el de la castanyera. Perquè llavors baixa del sofà, es posa a ballar i girar i només para quan de tantes voltes que fa es menja el moble de la tele.