Criatures 22/11/2013

L'efecte niu no s'acaba mai

2 min

L’efecte niu no s’acaba mai. Començo a assumir que només ho farà quan els nens marxin de casa. La meva companya ha canviat la nostra habitació dos cops de lloc. Ha posat els llits en diferents posicions. Tantes com les vegades que m’he menjat la paret pensant-me que era la porta quan em llevava. La canalla tampoc s’ha salvat de les rotacions de Tata Martina. Ara ja no mengen al menjador. Ho fan a la taula de la cuina. Una taula que ja no és rodona sinó quadrada. Ens la va cedir la seva germana que no té fills i això em preocupa més. “Oi que és més pràctic que sopin a la cuina?” em pregunta mentre tapo la paella perquè l’oli no els esquitxi. A la taula del menjador, que ja no és la mateixa que teníem, hi ha posat quatre cadires: totes diferents i una de cada color. Una de les que ja no vol és al replà i l’altra la porto al maleter del cotxe a l’espera que la seva germana se la quedi. No tinc pressa. M’he posat un coixí al seient perquè no em tapi la visió pel retrovisor. El seu últim objectiu ha estat la cuina. No he posat pegues: “Si vols que seguim aquí, la canvio”. Es presenta a casa amb l’”encimera”, un forn i una campana. Veig la treva. Veig uns anys de calma al nostre pis. Però mentre ho deixa tot al rebedor em diu que la seva germana se’n va del pis de la seva mare i que ens hi podem instal·lar en les mateixes condicions. Mentre penso en el marbre que ja hem encarregat, en el manobre que ja ha pres mides, en la campana que ja no hi és i en l’arsenal que han portat a casa, la seva germana em tranquil·litza: “Ja veu acordar amb el que us lloga el pis que no li pagaríeu dos mesos a canvi de fer la cuina, no? Doncs és el mateix, no perdeu res”. Me’n vaig al menjador i m’assec en una cadira. Vermella.

stats