Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

L'atemptat frustrat

Des de Sant Joan no sé si tinc més por jo o el nostre nano als petards. El cas és que cada cop que tiren un cohet em llenço al terra. És la conseqüència d’haver patit un atemptat frustrat al balcó. Perquè refusar totes les ofertes dels amics per passar la revetlla junts i quedar-se a casa perquè el teu nano té pànic als petards no significa estar fora de perill. Després de tirar quatre bombetes al matí amb companys de la seva classe i veure que la pedagogia ha servit de poc, regales les bengales que has comprat i organitzes un sopar en petit comitè a casa.

Quan el nano gairebé s’ha adormit, li dic al fill del meu cunyat si vol pujar al terrat a tirar quatre cohets. Surto al balçó a agafar l’encenedor. Just en aquell moment veig un cohet que ve directe cap a mi. Tanco la porta i miro de ficar-me a la nevera. El míssil terra-aire topa amb l’única finestra que està tancada i crema la bossa d’escombraries que tenim fora. No truco al 012. Després fot un pet que deixa el menjador ple de fum. En no portar màscara anti-gas em menjo la porta del menjador quan em disposo a rescatar la família.

A la nostra criatura el cor li va a cent. No és fins l’endemà, però, que em pregunta constantment per què han tirat un petard a casa. Li comento que potser s’ha desviat, que en principi encara no som objectiu militar. Ell es dedica a tranquil·litzar la seva germana. Tant és que només tingui quatre mesos: “No tinguis por, els petards estan molt lluny”.Veient-lo amb tanta seguretat, li pregunto si vol que en tirem algun.Em respon que ell encara és petit, que quan sigui més gran ho farà. No parla de l'any vinent: "Quan toqui el sostre".