Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

L'AMPA

Ser membre de l’AMPA té els seus avantatges, especialment al Nadal. Et pot tocar la rifa. La grossa és un talonari de cinquanta números que has de vendre en dues setmanes. Amb l’inconvenient que l’oferta supera la demanda perquè la resta de pares del planeta es troben en la mateixa situació que tu. Això et converteix en un psicòpata que va tot el dia amb el talonari a sobre buscant una víctima. Per postres t’animes i li comentes a la presidenta de l’AMPA que aquesta setmana el pastís per recaptar diners el faràs tu. “Així faig alguna cosa” li dius sense pensar que la teva experiència amb els dolços és igual de dilatada que fent mitja.

El dia abans mires a internet la recepta per fer un pa de pessic. No et vols complicar la vida. Tampoc cal forçar-ho. Baixes a casa la veïna, experta en la matèria, perquè t’assessori. Trenta-cinc minuts després de posar-lo al forn, el pastís puja aproximadament uns dos centímetres. Li dic a la meva companya que el podem tallar a tires o que els nadons s’atipen ràpid. No sé si m’escolta: “Amb això no et pots presentar a l’escola”.

Seguint les seves recomanacions, el segon el poses en una safata més petita. Al quart d’hora, la cosa pinta bé. El pa de pessic es va inflant. Quan ja és l’hora de treure’l, ella em diu que encara està cru. Aquest temps extra resulta més demolidor que el projecte del ministre Wert. La culpa, però, és meva: “El forn l’has obert quatre cops!”, “T’he dit que la meva mare et donaria les mides exactes!”, “Això no es pot fer a les onze de la nit!”. Tot plegat m’ho diu mentre se’l va cruspint.

Se’m passa pel cap treure la part de sota que no està carbonitzada, però sí torradeta. A les dues del matí opto per anar-me’n a dormir i comprar-ne un l’endemà en algun forn que no sigui del poble ni dels voltants. El crim ja el confessaré després. Al matí, la meva companya m’envia un missatge dient-me que el cuiner de l’escola bressol l’ajudarà i que m’apunti al consell escolar que no hi ha cap pare.