Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Carles Puyol

Diuen que les nenes són del pare. El que no em pensava és que ho veuria tan ràpid. Tampoc m’imaginava que seria amb aquesta intensitat. Perquè potser el Barça no té defenses, però jo tinc Carles Puyol a casa. I totalment recuperat. La petita, que ara ha fet un any, em segueix allà on vaig amb un marcatge individual que només s’acaba quan se’n va a dormir. Tot el dia la tinc a coll. O si més no a poca distància preparada en tot moment per aixecar els braços demanant auxili.

Estic per penjar-me-la a la motxilla. Així m’estalviaria afaitar-me, posar-me les lents de contacte o jugar a futbol amb el seu germà gran amb ella a braços. Perquè si no l’agafo esclata a plorar i ni la seva mare la pot consolar. Ella em diu que jo ho fomento, però posats a fomentar alguna cosa ha estat ella qui m’ha enviat cada nit a adormir-la amb allò de “tu ho fas millor”.

Marxo de casa amb nocturnitat i traïdoria perquè no s’obri el cap. Perquè quan me’n vaig es dirigeix a la porta de l'entrada i es llença a terra bramant. A l’escola bressol tampoc la puc portar. Si ho faig m’arrisco que l’educadora em declari persona non grata després que els dos últims cops la resta de nens també esclatés a plorar. Quan dina o sopa sempre comença fent-ho a la trona, però acaba també sempre als meus genolls picotejant tot el que em pot pispar del plat.

Tinc, però, algunes estratègies per donar una treva als meus braços. Allargo les banyeres tan com puc. A manca d’aneguets, li poso totes les joguines que trobo i el seu germà. Fora de l’aigua, l’animo a passejar junts. Quan aixeca els braços per enèsim cop li deixo que m’agafi el dit petit i la felicito amb un “molt bé” per com camina. Pica fins la cuina. La resta del dia me la passo a quatre grapes perquèsi estem a la mateixa alçada no em demana que l'agafi. Una posició que només canvio quan la fico al llit al vespre. Aleshores surto reptant de la seva habitació perquè no vegi que me'n vaig.