Criatures 13/02/2019

Quan no sé com decidir... jugo!

Anna Castells

3 min

Sí, no ho negaré... quan no sé com decidir... jugo!

Quan raonar i rumiar quina és la millor opció no em dóna resultat; quan el que hem de decidir ha de ser ràpid i no cal que estiguem debatent durant minuts què és el que volem; quan no tenim prou eines per decidir però hem de decidir alguna cosa... sempre em salven dos jocs: "Jan Ken Pon" o "La morra".

Perquè? Perquè són senzills i ràpids d'executar. I per tant, decidim en un moment. Evidentment, que aquesta alternativa només serveix si totes les persones que estan en el debat inacabable estan d'acord en que sigui la solució. Només en aquest cas serveix.

Us explico com es juguen i veureu que us seran súper útils els dos.

La Morra

La "Morra" és un joc tradicional, del que ja se'n tenen notícies de fa més de 4.000 a l'antic Egipte.

Es juga de la següent manera: les persones que s'enfronten en duel han de treure els dits d'una mà al mateix temps que criden un número. Per guanyar, el número que dius ha de coincidir amb la suma dels dits de les dues mans. Per exemple: si una persona treu un 2, i l'altre un 4, qui crida "6", guanya.

Les posicions de les mans per als números són (si voleu, aquí teniu un vídeo):

puny tancat (1),
dits de pistola (2),
pota de gall o tres dits (afegint el del mig a la pistola) (3),
palma de la mà amb quatre dits i el polze tancat (4)
mà oberta (5).

Al principi pot semblar difícil, però un cop agafat el truc, cada cop és més ràpid, i aquí hi ha la gràcia del joc: ja veureu quina tensió!

Una curiositat que m'agrada de la morra és que Ciceró digué «dignus est qui cum in tenebris mices», o sigui «es persona digna aquella amb qui pots jugar a la morra a les fosques». En llatí, la morra era indicada como «micatio», del verb «micare», que per extensió era «micare digites» (estirar el dit)... sembla que té sentit, no?

Hi ha una cosa que també em fa gràcia que és que en algunes pintures es veuen jugadors amb un llistonet de fusta agafat amb la mà que no juguen... es suposa que podria servir per marcar la distància dels adversaris, evitar que la mà que no juga intervingués en el joc o bé, podria ser per marcar els punts de manera que a l'anar avançant per la barra. se la quedava aquell que guanyava.

Jan Ken Pon

Ken PonÉs com el "pedra, paper, tisora"? Sí! La diferència està en la cantarella . La cançó que fem servir a les nostres terres, al Japó es substitueix per "Jan Ken Pon" i llavors, tot es fa més lleuger.

Quan estàs dient "Jan Ken" mantens el puny tancat ( i si vols piques amb el puny sobre la palma de l'altra mà), i en el moment que dius "Pon" fas el símbol que prefereixis. A partir d'aquí, pedra guanya a tisora, tisora guanya a paper i paper guanya a pedra.

Jan Ken Pon, és un joc d'origen chinès que al S.XVIII va arribar a la cultura japonesa. La cultura coreana i chinesa fa servir "tela" enlloc de "paper", pel que alguns s'aventuren a dir que el joc tal i com el coneixem podria haver-se incorporat a la nostra cultura des de japó a finals del segle XIX.