A Santa Valentina, Gràcies.

A Santa Valentina, Gràcies.

L'avió s'enlairava i ella va demanar una ampolla de cava. Era el seu 18 aniversari. Anava a treballar i a estudiar a Londres. Allà va trobar la bogeria dels anys 80 i feina, amics i diversió. Ell va anar a la mateixa ciutat dos anys després a estudiar al mateix lloc, però allà no van trobar-se. Tot i que va menjar allà on ella havia menjat, i passejava per allà on ella havia passejat.

L'univers havia llençat els daus del destí.

Ella va marxar de Londres a Manhattan a treballar i complir el somni de fer pel·lícules memorables.

Ell va marxar de París a Texas a fer la carrera. Ella va tornar de Manhattan a Barcelona amb el cor trencat i és que a vegades els amors no són de pel·lícula.

Ell va tornar de Texas a Barcelona amb un títol sota el braç. També sabia que no totes les princeses són de fiar.

A Barcelona i en el lloc més inversemblant van coincidir. L'univers va conspirar. Santa Alice d'en Woody Allen, gràcies.

Remenant un cafè, ella li va dir que no volia enamorar-se mai més. Ell no va dir res. Ella va anar arreglant la seva vida i ell va anar arreglant-li els armaris de la cuina amb el Black&Decker. Cada vespre, marxava tot dient-li que el sopar estava deliciós.

Es van fer amics inseparables durant 547 dies i mig. Fins aquell vespre on ell i Sant Valentí varen posar-se d'acord.

I és que l'orquestra tropical, ell i Sant Valentí van creuar la tremolosa línia que separa les converses entre amics, dels balls on amb mitja volta i amb bamboleo se't desperta la marabunta.

Ell va mirar-la.... “Por un beso de la flaca yo daría lo que fuera” i ella va dir que sí. Santa Valentina gràcies per la màgia d'aquella nit. Gràcies per les 3 criatures que criem, gràcies perquè malgrat que passin els anys i jo ja no sóc aquella flaca, ni ell és tan blau com un príncep, és una petita victòria fer-ne divuit enamorat.

Bona nit a tots als que estimen amb fe i esperança.