¿Què farem aquest any?

Deia en Victor Hugo “Sap quina és la meva malaltia? La utopia. Sap quina és la seva? La rutina. La utopia és el futur que s'esforça per néixer, la rutina és el passat que s'obstina a continuar vivint.”

Pim pam, s'ha acabat l'any. I de cop i volta, sense adonar-nos-en, ja tornem a ser al Gener. Ja estem en el mes de la tornada a tot: la cuina, les compres, l’escola, la Universitat, els exàmens, la feina... 'La tornada a la rutina és dura' m'han dit els meus pacients aquesta setmana quan han vingut a la consulta.

La rutina (es diu que diàriament el que fem és un 80% de rutina) i la famosa síndrome postvacacional són temes ben present aquests dies. Veig que tots patim aquesta síndrome, aquesta apatia, aquesta angoixa davant el que ens ve de nou. Ja no tindrem aquestes hores de més per dormir, ni per fer viatges en família, ni per cuinar per a vint persones, ni per passar la tarda veients sèries o pel·lícules escarxofats al sofà, tot compartint un bol de crispetes.

Però, tot i que ens amoïna la rutina, amb el ritme dels dies se'ns va passant. I encara que vulguis relacionar-te amb gent alegre, costa mantenir la il·lusió de que potser aquest any les coses seran diferents.

Però, diferents en què? Potser només ens fa falta acostumar-nos a viure l'aquí i l'ara; les vacances ja han passat i potser fins l'any que ve ja no en tindràs més, així que... gaudeix del moment. Ser persones rutinàries ens evoca a optar sempre per les mateixes solucions a diferents problemes, que haurien de comportar diferents solucions. Però cada dia me n'adono que aquests reptes als quals hi tornem una vegada i un altre, si canviéssim la perspectiva, podrien ser més motivadors del que ens imaginem. Però això requereix enfocar els problemes que vindran des d’un punt de vista d'acceptació -la vida és la que és- i això ens costa molt de fer.

Però hi ha una altra cosa que em crida més l'atenció. Quan parlem de rutina, parlem amb tristesa, no sabem què és la felicitat vivint en la rutina. Potser ens fa por estar sols amb nosaltres mateixos.És habitual que posem la televisió o la ràdio en arribar a casa, o que ens passem hores mirant al mòbil la vida dels altres, i si no sortim amb els amics dels dissabtes, fem el que sigui per sortir amb qui sigui (encara que no ens caiguin bé). I seguim amb la parella, perquè ens diem a nosaltres mateixos: "Que faria jo ara sol, després de tant temps". Fem tot el que sigui per no escoltar realment aquesta veu interior que ens està dient una cosa molt important, i que ens convindria escoltar. I és que ens fa por escoltar la nostra veu interior i enfrontar-nos a qui som realment.

Per molt que et diguis a tu mateix o als altres, em conec al 100%, no és així. Per a mi, conèixer-se a un mateix és una feina llarga i laboriosa. És una feina que et pot ocupar tota la vida. Però es pot aconseguir. Conèixer-se a un mateix és endinsar-te interiorment en tu, veient les coses bones i les dolentes. No és un camí fàcil i alegre, per això molta gent no l’emprendrà. I la vida continuarà igual.

La gran pregunta és: ¿com aconsegueixo endinsar-me, veure i sentir com soc realment? Hi ha moltes maneres: fent-te preguntes, llegint determinats llibres, assistint a conferències, demanant ajuda... però no oblideu que, sempre, les respostes les tindràs tu mateix, no els altres.I segur que alguna persona estarà pensant ara...: ‘Ja soc gran per canviar!’ o el típic ‘jo soc així’. Com ja he dit, som éssers rutinaris. Fa tant temps que estem ficats ‘dins del nostre personatge’, que ja és una cosa rutinària per a nosaltres. Només canviem, com els dic alguna vegada als meus pacients, quan la situació és límit, quan ja no podem més.

Si aquest any has de canviar una mica la teva vida, un consell que sempre m'ha anat bé és que ho facis ara, no esperis a situacions millors, perquè mai hi haurà un moment que puguis dir "ideal". Potser ara, amb el balanç de l'any, veuràs millor quina mare voldries ser aquest any, o com voldries estar amb la teva parella, o potser quins són els canvis d'hàbits que has de fer per viure més anys i millor.

A mi, pensar en tot això al gener m'atabala. Tothom està parlant de propòsits que al final cauen en la rutina perquè no ens motiven. Potser portem sobre les espatlles massa càrrega i només volem deixar-la anar i viure cada dia com si fos nostre, com si nosaltres decidíssim com volem que sigui. I realment és així. Podem veure el que ens passa com una cosa negativa o positiva, això sí que ho escollim nosaltres.

Però t'entenc. A vegades la vida ens trenca, ens sacseja, ens obre en canal i és molt difícil veure-li la part d'aprenentatge, sobretot quan estem envoltats de mares instagramers que tenen criatures amb pijames nets i planxats i amb fills que devoren la verdura! O només veiem imatges de parelles a les Maldives o de vacances amb cossos que no saben què és el turró ni les neules. O veiem cases de dos-cents metres quadrats amb uns armaris on hi cap tot el nostre pis. I sospirem, somiem, ens diem que serem feliços quan tinguem això ara i això després.

I no, la vida és la que és, ara una factura, ara una malaltia, ara una feina poc motivadora, ara una parella que no es connecta amb nosaltres. I l'única cosa que podem fer per espolsar-nos aquesta rutina de sobre és tenir il·lusió només pel fet de viure. Perquè, ens agradi o no, les coses més boniques de la vida són gratis, i depèn de nosaltres trobar la màgia en tot allò que fem.

Ànims, mares i pares, un any nou comença i que sigui especial i fora de la rutina depèn de nosaltres. Potser és això el que ens cansa, que tot depèn de nosaltres mateixos. Però no hi ha un altra forma de fer que les coses millorin o passin més que posant de tot cor la força que calgui per aconseguir-ho. Així doncs, ens desitjo que aquest any sí que sigui diferent. Que quan s’acabi ens haguem adonat que només tenim l'avui i l'ara, i que volem gaudir-lo cada dia com si fos l'últim. Que així sigui! Feliç gener, famílies!