Onze raons per entendre per què és tan difícil ser pares

Si ets pare, ja ho saps. Si mires d'explicar-li-ho a algú més, sembles boig o inepte. M’ho van preguntar l’altre dia, en un taller de mares primerenques i vàrem quedar que millor ho escrivia, i avui comparteixo amb vosaltres algunes de les meves reflexions.

La criança sembla estar plena de tasques senzilles i quotidianes. Però d'alguna manera sembla que és molt difícil. Canviar un bolquer, preparar un esmorzar, anar al parc, anar al pediatre... Cap dels components individuals és res de l'altre món, oi? I tot i això no podem evitar l'esgotament, la mania, la pèrdua de seny, els dubtes, el "no puc" i el "totes les altres mares ho està fent millor"... ¡És tan difícil explicar per què és tan difícil!

Potser si ens prenem un moment per pensar en allò que fa que alguna cosa que sembla tan fàcil en realitat sigui increïblement difícil, no sentiríem que estem perdent el cap. I potser, fins i tot, podríem pensar en maneres de fer que ens ajudin a que sembli una mica més fàcil. Pensant-hi amb una mica més de calma he tret algunes petites conclusions, veient com he afrontat la maternitat amb tres fills de diferents edats i sexe.

1. La corba d'aprenentatge

- Abans de deixar l'hospital per primera vegada, el pediatre ens va dir que tot i que ara sembléssim ineptes, en 24 hores seríem els experts en la nostra filla. Ningú la coneixerà millor. Això era cert. La corba d'aprenentatge fa pujada: no en saps gens i, de sobte, ho saps tot.

- Excepte: Que la corba d'aprenentatge es manté abrupta: no en sabem gens una vegada i una altra. ¿Creus que estàs fent un bon treball en aquest concert per a pares? Només espera una setmana, o cinc minuts, i et veuras obligat a topar amb la crua realitat. Una altra vegada. Sembla que cada dia has de guanyar-t'ho.

- Solució: Gaudeix de les tres setmanes en les quals tens la maternitat assolida, perquè passarà molt ràpidament. És a dir, gaudiex d'aquests dies perquè aquesta era de saviesa maternal acabarà aviat.

2. L'ansietat

- Pot ser que tingui un diagnòstic oficial, però crec que tots els pares i mares patim això d'una manera o una altra. Una mare em va dir: "Com a persona, mai estic angoixada per res, però com a mare, soc com una lleona boja". Hi ha molt de què preocupar-se. Algú va treure el nostre maleït cor del nostre cos i el va deixar caminar pel món com si no fos vulnerable com l'infern.

- Solució: Temps. De debò, no hi ha solució. No necessites buscar un psiquiatre, només altres mares per compartir la preocupació i el WhatsApp.

3. No preguntis, no diguis res

- Pares i mares sempre estem passant per alguna cosa: si cridem massa, preocupant-nos perquè l'obsessió del nostre nen amb YouTube el convertirà en un estrany, o si juga masses hores a la Play, o si no para de fer Facetimes amb els amics. Però moltes vegades no ho diem a ningú perquè ens fa sentir com a mares o pares fracassats. Ben segur que no passa a cap altra casa que els nens el cap de setmana no es treguin el pijama abans de les 4 de la tarda, o que demanem pizza perquè no volem ni entrar a la cuina, o posem el canal de dibuixos sense final! No, segur que no ho hem fet mai i per això tampoc no serem els primers a confessar.

- Solució: Confessar. La narració d'històries salva vides, gent! Compartir la teva lluita podria portar a un altre mare de tornada a la serenor. I de vegades aquesta altra mare seràs tu. Així que, si us plau, truquem-nos o fem cafetons amb amigues, però parlem-ne per no embogir.

4. El nostre equipatge és pesat

- Totes les idees que internalitzaves com a futura mare, les que ni tan sols sabíem que teníem fins que ens convertim en pares… doncs resulta que no totes aquestes idees són bones. I són súper difícils de sacsejar. Em va prendre tres anys deixar la meva primera filla amb algú altre que no fos jo. Però gairebé em tornava boja, treballant i fent de mestressa de casa. Pensant que havia de portar a la meva filla amb mi arreu on anava. I això és només una de les coses que et preocupen. Cap de nosaltres va ser criat a la perfecció i portem això amb nosaltres; de vegades ho repetim, de vegades ens obsessionem per no fer les coses com ho feien amb nosaltres. I tots tenim el nostre equipatge!

- Solució: Tranquils, literalment no hi ha possibilitat que els nostres fills no tinguin el seu propi equipatge a causa o per reacció del que vam fer l'altre dia. O per culpa de tots els vídeos de YouTube que hem deixat veure al nostre fill de cinc anys sol a la seva habitació mentre nosaltres dormíem al sofà. Almenys haurem dormit una mica! Relaxem-nos. No és possible ser perfecte i neutral cada hora de cada dia de tota una vida.

5. Tots els "hauries de"

- Si no sentíssim cnstantment tots els deures i els “hauríem de”, ser pares no seria ni la meitat de difícil. Algunes obligacions venen quan algú ben intencionat, mira al teu fill tot movent el cap com si digués no i amb el front arrugat ens comenta: "El teu nadó ja hauria d'estar gatejant". “Si fas co-llit no dormirà mai sol”. “Ui, si que està acostumat als braços”. I un llarg etcètera que ens fa reconsiderar-ho tot: “Hauria, o no?”.

Però molt del que creiem que ve de fora és, realment, un ressò fort al nostre propi cervell. “El meu fill de set anys ja hauria de saber com anar amb bicicleta, perquè jo ja hi anava, a la seva edat em va ensenyar l’avi”. També els “hauria de passar més temps llegint que jugant a l'ordinador, jo a la seva edat ja m’havia llegit tots els Hollister, el Club de los Cinco, Mujercitas i la plaça del Diamant”. O els “Hauria de llegir-los un conte cada nit abans de ficar-se al llit, quan estàs esgotada i no et queden ànims ni per desmaquillar-te”. Sense oblidar els “Hauria d’arribar a tots els festivals, presentacions, jugar amb ells, fer que prenguin el sol, cuinar coses sanes...” Noies, és esgotador i no s'acaba mai!

- Solució: Cada vegada que escoltis la paraula "hauria de" sortir de la teva boca o rumiant dins el teu propi cap, pregunta-li d'on ve i després diga-li que torni allà i que et deixi en pau. Cada vegada que l'escoltis dir d’algú altre, senzillament digues que sí, i somriu-li. Dos no discuteixen si un no vol, que només som persones, no wonder-pares.

6. Hem d'estimar sense rencor

- Tots els que tenim fills ho fem. Però ells ho fan tan fàcilment, i a una velocitat… Un dia ens odien i som els pitjors pares del món, i al minut següent necessiten que els abracem mentre es dormen. És estrany haver de buscar la comoditat de la mateixa persona que et causa l'angoixa. Però és tan estrany com ser odiat en un minut i abraçat al següent.

No sempre podem entendre aquests canvis d'humor sobtats. Però si que és veritat que amb el temps, podem no perdre els nervis en situacions com: “Ets la pitjor mare del món”, a "Ets la millor mami del món", en 5 segons! Tot i que no és fàcil passar d’un extrem a l’altre. Simplement no som tan resistents com ells.

- Solució: Hem de ser com els nens. Mirar de deixar-ho anar com ho fan ells és una cosa increïblement difícil. I fallarem. Perquè a mesura que ens fem grans tots volem, amb més ganes, tenir raó que ser feliços. Però si més no, hem d'intentar que vegin que l'amor està per sobre de qualsevol disgust.

7. Tothom està mirant

- Des del moment en què confirmes el teu embaràs a coneguts i estranys, comences a ser jutjada gratuïtament. Els teus pares, els teus sogres, el teu cap, la teva millor amiga, la teva germana, el noi de Facebook amb qui vas anar a l'institut i, sobretot, altres mares. Tot el que fas està sota un microscopi. Vist així només hi ha dues opcions: la perfecció o el fracàs total. I és difícil que aconsegueixis cap de les dues.

- Solució: És possible que sentis que t'estan observant, però mira al teu voltant. Sobretot, pensa que qualsevol que estigui mirant és per a dues raons: (a) es preocupa per tu, o (b) no t'importa el que pensi.

8. Mai més viuràs despreocupat

- Sí, ningú t'ho diu això. Però el dia que vas decidir ser mare vas signar una mena de contracte universal que diu que seràs mare 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, per sempre més. Podrà sonar el telèfon en meitat de la nit. Tot el dia, tots els dies. Fins que la mort et separi. Ni la Universitat a un altre continent farà que deixis d'estar amoïnada. Tinc 52 anys i encara no parlo de segons què perquè estic prou segura que encara estresso a la meva mare.

- Solució: Cap.

9. Ets indispensable fins que deixes de ser-ho

- Vaig tenir una classe a l'escola que es deia "La salut i l'esperit humà", a la qual ho vaig aprendre tot. Des de com fer servir un condó fins a com parlar sobre el racisme. Una cosa que m'ha quedat per sempre d’aquella classe és aquesta perla de saviesa: “La font de tot estrès és la sensació que ets indispensable”.

Si creus que ningú més pot fer la teva feina o que ets tan important com l'únic cirurgià cardíac al món que sempre està de guàrdia, t'estressaràs. És com si mai agaféssim vacances de la feina perquè pensem que ningú ho farà com nosaltres. La cosa és que, com a pares, som prou indispensables per als nostres fills. Ells ens necessiten. I no em diguis que no és difícil no sentir el pes d'això constantment.

- Solució: Necessites aprendre a allunyar-te. És cert que ningú més pot fer la teva feina de criança tan bé com tu, però no podràs fer-ho tanbé si mai deixes que ningú més t'ajudi. A mesura que es facin grans t'has d'allunyar molt més perquè algun dia ja no hi seràs i han d’estar preparats per viure sense tu.

10. No hi ha sortida

- No pots fugir. Si ho fas, ja no ets un pare. Però, oh noi! hi ha dies en què voldràs fugir, ja t’ho ben asseguro! Fantasejaràs amb allunyar-te conduint com Thelma i Louise. O sortir a comprar tabac i córrer fins a una illa tropical per començar una nova vida i mai més mirar enrere. Voldràs tornar a començar en una nova ciutat on ningú et cridi "mama" 1.000 vegades al dia. Fugiràs a un lloc on tornes a tenir el cos que tenies abans de parir. A poder gastar-te tots els diners en tu i no en ells. Un lloc on podràs dormir sense angoixa. On només viuràs per tu i no et sentiràs jutjada ni menyspreada. Sí, tindràs tota mena de pensaments així molts dies... I mai no ho faràs, perquè realment no te'n vols anar.

- Solució: Fins i tot si tens una gran vida, hi ha moments en els quals voldràs deixar el teu cos. O almenys el lloc on vius. Tranquils, a tots ens arriba el dia que se'ns ha passat. Això sí que millora amb el temps!

11. Les apostes: Tot pot anar bé o malament

- No hi ha res més important. Hem de fer-ho bé. O almenys no ho arruïnem completament. Els meus fills van arribar a aquest món i va ser perfecte. Durant els primers anys, vaig seguir pensant: "no els arruïnis", "no la caguis". Però igual això és menys complicat del que pensem. Un amic meu psicòleg em va dir una vegada que els nens fan la seva mitjana de la nostra criança: no recordaran els pitjors dies i tampoc recordaran els millors. En la seva majoria, recordaran com els vas fer sentir, dia rere dia. Només se'n recordaran dels dies regulars, potser dels avorrits. Aquest esforç titànic de criar persones l'hem escollit voluntàriament nosaltres, no esperem flors pels sacrificis perquè ells en tenen prou en dir-te "jo no vaig demanar néixer" i ja ho tens, ens sentirem com uns idiotes havent-los dedicat mitja vida d'amor i recursos.

- Solució: Només sé que tots fallem en algun moment. Com diu la meva amiga Carmeta "No fas una xiulada i tens internet". Ho has fet el millor que podies i sabies. Ells estaran bé.

Quina petita victòria serà quan un dia els nostres fills seran pares i potser ho entendran, que això de ser pares és l'ofici més difícil del món!