El viatge de la maternitat

Seguda a l'avió tornant de l'Índia, he tingut moltes hores per pensar en com qualsevol viatge ens transforma. Com al marxar som unes persones i al tornar som unes altres gràcies a les vivències que hem tingut i que ningú les entendrà a no ser que hagi estat fent el mateix. També pensava en les persones que mai viatgen, perquè es perden viure les coses amb el cor a la mà. Si només et connectes a la tele a veure el Discovery Channel per conèixer el món, és com si algú t'expliques que és ser mare i creus que comprens tot el que podries arribar a sentir.

Perquè quan vaig començar el viatge de la meva vida, cada ciutat va aportar-me experiències, diversió, amors i descobertes de mi mateixa que desconeixia. Com la maternitat, cada fill ha estat una descoberta nova: quant amor cap dins el cor d'una mare, quantes nits puc estar sense dormir, quant patiment puc arribar a sentir quan algú dels tres ha lluitat per la seva vida, per una malaltia o per treure més pit a la vida.

Els viatges ens transformen perquè al cor se'ns queden gravades les mirades dels altres i hem hagut de sortir de la nostra zona de confort, de l'entorn segur que coneixem. I aprens a viure mentre et deixes portar pel ritme de les coses, aprens a adaptar-te i a deixar fluir els sentiments. Perquè a l'Índia quan vas com jo, de missió humanitària, a cada estona et trobes o plorant o rient, però que més dóna, si allà ningú et coneix i pots ser realment autèntica i per això les amistats que fas allà són especials i per sempre. Perquè t'has deixat veure, perquè t'has donat sencera.

I ser mare també és un moment d'autenticitat. Perquè passada la por de la primera trobada "¿I ara que faig jo amb aquest bebè?" o passat el patiment del dolor físic "¿És que quan tens un fill no hi ha res que no et faci mal?", et trobes cara a cara amb la realitat, i és que ningú farà aquesta feina com tu, perquè aquest fill és tot teu i depèn només de la millor versió de tu mateixa.

En els viatges no hi regles a seguir, igual que quan ets mama pots fer el que vulguis per ensenyar als teus fills a anar per la vida. A caminar segurs amb el cor a la mà deixant-se veure si poden envoltar-se de persones reals i autentiques com ells. Quan surten al món i comencen a ser més importants els altres que nosaltres, hem de confiar. Confiar a què si ens hem deixat veure i els nostres fills ens coneixen, cada etapa del seu creixement pot ser encara més màgica que l'anterior, perquè serà una descoberta mútua plena d'amor incondicional i autenticitat. Aquests dies, he intentat mantenir el fil enviant fotos per WhatsApp perquè els nens és fessin una idea del que vivia sense ells. Però m'he adonat que és difícil tenir el cor a dues bandes, i després que ningú pot fer-se la idea que has viscut si no hi has estat. Així que en baixar de l'avió vaig tindre un pensament ben clar.

Un pensament que després de tantes hores de pensar-hi, és una petita victòria perquè de totes les decisions és la que més em deixa ser jo mateixa, i és que la següent missió humanitària me'ls emporto. Vull que obrin els ulls al món i que visquem com a família la vida sencera, a tope, plena de records i vivències autèntiques. Vull que quan jo ja no hi sigui, els meus fills tinguin una part de records en què la meva presencia els conforti perquè m'hauran conegut rient, descobrint, lluitant, aprenent a ser forta i valenta, a ser vulnerable i tendre.

Vull que aquests records els acompanyin per sempre, i així mai viuran la meva absència perquè em tindran al cor, perquè coneixeran qui era jo perquè mentre era mare em vaig deixar veure. Sóc una persona que estima tot el que fa, perquè fa temps que vaig decidir viure sense deixar de fer res que em faci il·lusió, i això en el món que vivim és una petita gran victòria, perquè per viure el viatge de la vida necessitem coratge i acceptació. I a vegades la vida és punyetera i no ens ho posa fàcil. Però quin viatge és viure l'amor en totes les seves dimensions, quina victòria que puguem ser mares, noies, persones.

¿I per tu quina és la teva? Bona nit mamis.