El coronavirus ha fet que la diferència de classes s'accentuï pels nostres fills?
La vida ens ha canviat a tots. Coses que donàvem per descomptades ara són com a mínim qüestionables. El nostre sistema de vida s'ha vist congelat en el temps i hem deixat de viure des de fora i ens hem hagut de quedar dins. Per a alguns, ha estat la primera vegada que passaven tant de temps amb la seva parella o fills. Per a uns altres ha estat un descans tenir un bebè en confinament, sense intromissions ni visites, podent fer el vincle pare-mare-bebè molt més íntim.
La pandèmia mundial ens ha confinat dins de les nostres cases amb les eines que teníem. Sense preparar-nos. Sense avís. I les escoletes, els col·legis, els instituts i les universitats s'han vist abocats a una frenètica renovació digital per a poder pal·liar la presència d'alumnes i mestres a les aules.
Fins aquí pot semblar tot normal quan hi ha una pandèmia global. Però el sistema social que vivim s'ha posat de manifest d’una manera ben crua. Perquè no totes les famílies tenen la mateixa preparació ni els mateixos mitjans per a sobreviure a mesos d'incertesa laboral, escolar i familiar.
L'economia ha posat en escac i mat a milers de persones que han vist, de la nit al dia, el seu sistema de vida en el més pur caos imaginable.
Jornades de teletreball impossibles amb els nens a casa pendents de connexió digital que no moltes llars poden permetre's, confinament social sent els pares l'única font d'educació possible durant la pandèmia.
Aïllament dels nostres avis i subsidis estatals per a emprenedors i empreses mitjanes que hi ha hagut que contractar cadascun segons la seva solvència, per a sortir tres mesos després, endeutats fins a les celles i amb la incertesa d'un virus que no s'acaba de marxar.
Tornaran els nens a les escoles? Què passarà a les famílies que no tenen recursos digitals ni culturals per a ajudar als nens en els seus estudis? L
'altre dia un dels meus pacients em comentava que els havien donat deures de música. L'instrument era la flauta, i que només li faltava que a més que el nen sortís en totes les seves reunions de teletreball, ara a més ell hagués de supervisar com toca la flauta quan ell no tenia ni idea.
És un exemple ximple si vols, però descriu molt bé la falta d'una estructura pensada per a les famílies, en el cas en què els pares ens hem vist en l'embat de ser l'única font d'educació que els nens han tingut – i no sabem si tindran- en els mesos que està durant una pandèmia que sembla ser va per a llarg.
'obertura a l'estiu ha arribat perquè l'economia no pot suportar estar tancada mentre les factures s'acumulen. Molts pares hem tornat al treball i aquí s'evidencia una altra crisi a més de l'econòmica. La conciliació familiar. Aquesta que el govern no secunda i que supleixen amb gust els avis. Però en aquesta situació les persones de la tercera edat s'han vist en l'ull de l'huracà, ells han estat els més afectats i els altres som una font de risc per a ells.
Ara que tornem a poc a poc al treball hem de deixar-los una altra vegada els nens, i que vagin al parc, o els ajudin amb els deures?
El sistema social en aquest país revela una incoherència que voreja el surrealisme. Riem per no plorar.
Però francament qui pot permetre's cangurs, assistents i cases amb jardí on puguem viure tots junts donant-nos el suport que necessitem els pares per a sostenir el ritme econòmic que es necessita per a tot això?
La diferència de classes una vegada més s'ha vist exacerbada.
Molts nens no tenen connexió a internet, no tenen una habitació gran i assolellada on poder passar la major part del seu temps. No hi ha més espai que el menjador per a estudiar o teletreballar. No hi ha més que un ordinador o cap.
Hi ha cases en les quals es comparteix l'espai perquè els sous són per riure o només es que ets autònom i si no treballes no cobres i si no cobres, ja em diràs tu de què viuràs. Es va acceptar el Bonus social per a algunes famílies en estat crític.
Però no és així, després que passin les coses, que un govern ha de reaccionar.
Ens fa falta més que mai un govern que entengui com funciona la nostra societat -en tots els seus estrats- i posi a la disposició dels ciutadans uns plans assequibles per a famílies monoparentals, famílies amb pocs recursos, autònoms i emprenedors. Recursos autèntics perquè els pares i les mares puguin tenir fills i conciliar el treball i la família.
Perquè no són els avis els qui han de fer el pont, ni les dones reduir la nostra jornada perquè si no hi ha col·legis, ja em diràs com ho fem per a treballar fora de casa. I això és el que està passant.
Al final sempre som les dones les que paguem els plats trencats. Reducció de jornada, teletreball o excedència. No hi ha més. I això no hauria de ser així en ple segle XXI i veient com a societats com les nòrdiques funcionen com un rellotge.
Tant costa copiar sistemes? És tan difícil veure un país que funciona i copiar el que fan? Perquè no podem tenir un govern que actuï posant mesures a l'abast dels ciutadans com Finlàndia o Suècia?
Potser per a començar haurien de tenir una vocació social de servei en comptes del flamenquisme d'aquí em col·loco jo i tots els meus cosins per a xuclar tot el que pugui i a oposar-me a tot el que digui el que governi amb la condició de mantenir-me en el meu escó.
Ningú té voluntat d'unir-se per construir. De passar per sobre dels ideals partidistes per a plantejar el nou començament que ha suggerit aquest virus. Els nous valors que haurien de regir la nostra societat, els nous paradigmes que haurien de ser més importants que les velles creences en les quals estem assentats pel patriarcat costumista.
El món ens ha convidat a parar per a reflexionar. Hem deixat de córrer en la roda de hàmster per a parar-nos i veure cap a on estàvem corrent. Per a què serveix el que fem. Perquè necessitem els diners -si els diners no es poden gastar perquè no es pot sortir- i perquè no podem anestesiar-nos corrent a gastar en coses que suposadament omplen el buit existencial de no fer el que ens agrada. O de no tenir el que volem.
Però estem aprenent alguna cosa? Crec que no.
La vida vol tornar a la normalitat, però tots ens hem adonat que no vivim d'una manera normal. Que els valors en els quals sustentàvem la nostra vida no són els adequats per a viure en una societat cada vegada més polaritzada entre rics i pobres. Entre els que poden i els que no.
Quin futur deixa això als nostres fills?
Quin ensenyament és el ja t'ho faràs? En una societat on la meritocràcia no és el que compta què ens queda?
Estem ensenyant als nostres fills que el que té diners passa per sobre de les aigües turbulentes i els que no en tenen o saben nedar contra corrent o s'ofegaran en les capes més baixes de l’escombrer on vivim.
Aquesta pandèmia no ha estat igual per a tots. Ha marcat -encara més si cap- les diferències entre els nens de famílies solvents o de famílies humils i treballadores.
I com sempre, els avis i les dones cobrint els forats d'una societat patriarcal que s'entossudeix a no canviar, a no avançar cap a una igualtat de drets que posa en dubte a tots els que en aquest moment es dediquen a la política en aquest país.
Els falta visió de futur, vocació de servei als altres, ganes de treballar junts per a dissoldre les diferències socials, per a crear una societat de la qual ens sentim tots orgullosos.
Potser serà això en el que tots ens hem de focalitzar.
A ensenyar als nostres fills a veure que aquesta pandèmia ha estat l'inici d'un canvi.
L'inici final de la recuperació de la humanitat, dels valors que importen, del que ens emportarem en morir, que no és res més que el que haguem fet perquè la nostra vida conti, el bé que haguem fet a la societat i la diferència que haguem marcat en el món.
Hi ha molta gent bona que cada dia s'aixeca per treballar i ajudar als altres. Potser és per això que encara podem ser optimistes. El món encara té remei i és a les nostres mans canviar les regles per viure d'una forma conscient i humana.
Fem-ho.
Feliç estiu, família.