Puzzles (1a part)...

Quan l'estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l'estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs "variopintus". Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N'hi havia tres, la del bar, la de l'església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s'han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se'm van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n'adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s'atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L'últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me'n va donar les claus.

"A partir d'ara aquest cotxe serà teu", em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d'abans. I d'ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d'un puzzle de records i m'he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l'estiu. Al Cabo de Gata n'hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on "Caure no feia mal" que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d'ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me'n feia. O no me'n fa, millor dit. Puzzles.