El plurilingüisme escolar del PSC
La polèmica encesa arran de la proposta del PSC de dur al seu pròxim congrés una revisió del tractament de les llengües a l’escola a base de propugnar-hi un model plurilingüe denota fins a quin punt la llengua de l’escola ha esdevingut cobejada matèria electoralista.
Intueixo, com molts observadors ja han avisat, que la iniciativa del PSC és, a la vista de noves eleccions autonòmiques en un horitzó no gaire llunyà, un desaprensiu intent de pescar el vot dels desencantats de Ciutadans a base d’oferir un model que, si més no en el seu enunciat, pot recordar el que proposava el partit del dimitit Rivera, ara en hores més que baixes.
El PSC va ser una peça clau en l’acceptació d’un model, el de la immersió lingüística, entre els catalans de procedència forana. Recordem que la iniciativa, a Catalunya, té l’arrel a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet durant els anys vuitanta del segle passat i, de seguida, va obtenir una acceptació majoritària per part de la ciutadania independentment del seu origen, ja que es tractava d’una manera de fer que, en teoria, permetia aprendre les dues llengües oficials amb un nivell de competència força acceptable. I això, en una societat com la nostra, que és fonamentalment pacífica, treballadora i integradora va venir a resoldre les aspiracions de tothom. Entre els catalanoparlants d’origen, perquè es preservava i es prestigiava la nostra llengua, tan malmesa durant les dècades anteriors, i entre els que tenien com a llengua primera el castellà, perquè se’ls donava l’oportunitat d’accedir al coneixement de la llengua del país i, per tant, d’integrar-s’hi en peu d’igualtat amb els qui ja teníem l’avantatge de ser-ne usuaris de naixença.
La immersió lingüística, malgrat les dificultats que ha hagut –i ha– de superar, propiciades per associacions i partits polítics que, sota la fal·laç aparença d’apostar pel bilingüisme, amaguen una clara voluntat que els bilingües siguem exclusivament els catalanoparlants i que els castellanoparlants puguin, si així ho volen, mantenir-se sorrudament monolingües, va fer possible que el català assolís, en uns quants anys, unes cotes de prestigi i de coneixement per part de la població desconegudes d’ençà dels estralls que havia provocat, en aquest sentit, la llarga nit del franquisme.
L’etapa de primària va ser cabdal en aquest sentit, ja que els mestres van –vam, puc dir modestament– assumir el repte d’una manera veritablement seriosa i això va fer possible que, cap al final dels noranta, pràcticament cap nen escolaritzat a Catalunya desconegués la llengua catalana i, al mateix temps, tots haguessin assolit un nivell acceptable en llengua castellana.
Dèficits? Tots el que vulgueu trobar-hi. Que hi ha nens en determinats indrets de la Catalunya interior que quan parlen en castellà tenen un accent que delata incontestablement que no és la seva llengua? I tant! Que hi ha nens que els costa més parlar en castellà que en català? És clar que sí. Que n’hi ha que, en ocasions, no saben trobar la paraula o l’expressió adequades quan parlen en castellà i sovint cometen allò que en diem catalanades? Tots els que vulgueu... I què...? Que no passa el mateix en nens castellanoparlants quan parlen en català? Molt més! Infinitament molt més! Fins i tot hi ha nens que no hi parlen mai, en català! Aneu a veure què succeeix en determinats barris de Barcelona o, en general a tota l’Àrea Metropolitana, o en ciutats grans que han rebut molta immigració, com ara Mataró, Terrassa, Sabadell, Tarragona, Reus, Granollers, etc. Qui pretengui que és possible aprendre el castellà, a Catalunya, com si ens trobéssim a les províncies de Sòria o Valladolid, s’enganya irremissiblement.
Sembla que la recepta del PSC passaria per “personalitzar” el tractament lingüístic que s’ha de fer a cada centre, d’acord amb les característiques sociolingüístiques de la població escolar que aculli. Doncs, mira, si això es fes veritablement amb la voluntat de millorar el nivell assolit en les dues llengües fins que assolissin la igualtat, no em semblaria malament. Però no crec que aquesta sigui la intenció del PSC. Més aviat penso que persegueix fins estrictament electoralistes i que l’estat de la llengua –tant l’una com l’altra– se li’n refum més que qualsevol altra cosa. Però, si es fes amb aquella intenció, el català en sortiria beneficiat, sens dubte. Perquè el que és indubtable és que, malgrat la immersió lingüística, si hi ha una llengua feble, fins i tot a l’escola, aquesta és el català.
I com és que la llengua catalana és la que es troba en inferioritat de condicions quan les lleis catalanes, en principi, la protegeixen? Doncs, simplement, perquè la immersió lingüística s’aplica amb una laxitud intolerable a la primària i és completament inexistent a la secundària. Això és el que hauria d’arreglar la proposta del PSC si volguessin realment fer un bé.
No fa gaire, en aquest mateix mitjà, ja denunciava l’actitud de determinats mestres de primària i de molts més de secundària que parlen sistemàticament en castellà als alumnes. Si aneu a https://criatures.ara.cat/blogs/paraules/catala-llengua-comunicacio-escola_6_2303829595.html, podreu rellegir l’article, on explico les raons d’aquest fenomen, que dificulta enormement l’accés de certs alumnes a la llengua catalana. Però no és tan sols això, sinó que també posa traves al foment de l’ús entre els alumnes que la tenen com a original.
Molts s’hi ha abonat contra el PSC per la seva iniciativa i és merescut perquè és oportunista i electoralista. Però i els partits que han governat Catalunya durant tants anys...? Convergència i Unió, el PSC de Maragall i el de Montilla amb el tripartit, ERC, el PDECat... Tots ells autoproclamats, si més no, catalanistes! El PP i Ciutadans són els únics que no han governat mai Catalunya. I tanmateix, no hi ha hagut ningú que prengués les regnes del problema i se’l fes seu. Simplement, han deixat podrir-se un model lingüístic escolar, a base de no intervenir-hi. Un model que va merèixer el reconeixement, fins i tot, de diferents entitats i institucions de fora de l’Estat. Tots els governs autonòmics han permès, per pura covardia, per pur electoralisme, que molts docents –no pas tots, ni de bon tros– es deixessin dur per la desídia i abandonessin l’ús sistemàtic del català a la classe i als passadissos, que no fomentessin l’ús de la llengua catalana entre els alumnes i que optessin pel camí més fàcil, el menys compromès i el que menys problemes els havia de comportar: fer servir la llengua que l’alumne escollia per a comunicar-se. Fins i tot a les classes de llengua catalana, hi ha instituts on només el docent s’expressa en català, amb una mica de sort, tota l’estona! I són molts els ciutadans que desconeixen aquesta realitat i es pensen que tot són flors i violes per al català.
Tots els partits són còmplices d’aquest desgovern. I després s’inflen el pit amb proclames contra els que ataquen obertament la immersió lingüística. Falsaris! Només defensen que es facin lleis a favor del català, però després s’amaguen covardament quan es tracta de fer-les complir. Jo us culpo a tots del fet que, dia rere dia, es conculquin els drets dels milers de nois i noies que passen pels centres de Catalunya cada any. Uns drets que s’haurien de concretar en la garantia que tot alumne que hagués fet l’escolaritat a Catalunya hagués obtingut una capacitat de parlar i escriure català i castellà amb una correcció que estigués en consonància amb la seva edat i amb les seves capacitats. I això passa també per barrar el pas als docents que no ofereixin uns models de llengua homologables. No tan sols que no cometin faltes d’ortografia, que d’aquests n’hi ha uns quants, sinó que, a més, compleixin uns mínims de competència en català –també oral–, una llengua de la qual esdevindran model, en molts casos, únic, per a moltes criatures en edat de formar-se. No és una responsabilitat que es pugui prendre tan a la lleugera com se l’han presa tots els governs catalans que s’han omplert tant la boca de treballar a favor del català.
I si només fos l’escola... On queda la llei d’etiquetatge? I la del cinema, que havia de garantir un 50% de pel·lícules doblades al català? I la situació a la justícia? Què s’hi fa? I les plataformes digitals...? Tot és un veritable frau i un intolerable deixar fer.
I després es publiquen aquests estudis que es fan periòdicament, com la darrera “Enquesta d’Usos Lingüístics” (2018), els resultats de la qual es van presentar com si fossin òptims posant l’accent en determinades dades i col·locant en segon terme les que delataven tendències que no eren gens esperançadores.
La població catalana no coneix la realitat de la situació de la llengua del país perquè els successius governs, nominalment favorables al català, l’han amagada sistemàticament per interessos electoralistes. Penseu quantes vegades ha sortit un govern català a dir “No anem bé amb això de la llengua”. És creïble que no hi hagi res que vagi malament quan, després de gairebé quatre dècades de normalització lingüística, encara ens trobem amb una situació, a Catalunya, on hi ha persones que hi viuen fa anys i que no són capaces no ja de parlar el català sinó ni tan sols d’entendre’l? Si tots els missatges positius que ens dona i ens ha donat l’Administració catalana fossin certs, a Catalunya, no hi hauria d’haver ni una sola persona que no fos competent en català, si més no, al mateix nivell que ho és en castellà.
No m’ha agradat la iniciativa del PSC perquè és oportunista i electoralista i és sobretot molt irrespectuosa amb molta gent que treballa a les escoles molt compromesa amb el català que, diguin el que diguin, és la llengua que necessita ajuda. Però també estic molt i molt molest i desencisat amb l’actitud dels partits catalanistes, nacionalistes i independentistes que, quan han tingut –i tenen– l’oportunitat d’agafar el bou per les banyes, miren cap a una altra banda i intenten fer-nos combregar amb rodes de molí.