Aquest article va ser publicat al diari El 9 Nou el proppassat dia 4 de juliol Si, a Catalunya, fins avui no hi ha hagut cap mena de conflicte per a acceptar que la llengua catalana fos la vehicular de l’ensenyament —i no tan sols això, sinó també la preferent de les administracions per a adreçar-se al ciutadà— ha estat perquè la ciutadania, parli la llengua que parli, sap perfectament que la força social del castellà és tan gran que el català ha de ser discriminat positivament si no volem que es vagi empetitint fins que esdevingui una llengua residual. Un nen catalanoparlant de qualsevol zona urbana de Catalunya, fins i tot si el castellà no s’ensenyés a l’escola, acabaria, sens dubte, aprenent castellà, mentre que, al contrari, si el català només s’ensenyés a l’escola com una assignatura més, hi hauria molt pocs nens castellanoparlants que aprenguessin el català. Per això mateix, és imprescindible que la llengua catalana continuï essent l’única vehicular a les escoles. Perquè si no la fem imprescindible, la majoria dels nens castellanoparlants no l’aprendran, com passava abans de la immersió. I és evident que la immensa majoria de la ciutadania combrega amb el model actual, encara que sigui a base de deixar la llengua castellana en un segon terme a l’escola. Perquè, fins i tot, els catalans de llengua inicial castellana saben que és l’única manera de conservar-les totes dues. I això és exactament el que vol la ciutadania: conservar-les totes dues. Aquesta societat tan diversa, aquesta societat que aplega ciutadans de gairebé totes les llengües del món i que ha estat capaç de dotar-se d’una convivència modèlica s’ha posat d’acord que els seus membres més joves rebin l’educació en català. I, ara, és precisament això el que volen prendre-li. És per aquesta raó que el dia 14 de juny va tenir lloc, a Barcelona, una de les més multitudinàries manifestacions per l’educació. L’anomenada llei Wert pretén acabar amb una feina feta al llarg de les tres darreres dècades, una feina que no ha generat cap conflicte i, al contrari, ha gaudit del més alt grau de consens per part de la ciutadania, que, legislatura rere legislatura, ha anat referendant el model actual, a través de les urnes, donant suport a governs que propugnaven mantenir-lo. La manifestació, convocada per Somescola, es va desenvolupar en un ambient festiu i pacífic i amb afluència de persones vingudes d’arreu dels Països Catalans perquè el problema, evidentment, no és tan sols de Catalunya. Al País Valencià i a les Illes en tenen molts, també, fins i tot de molt més gruixuts que els que tenim aquí. I és molt important que no ho oblidem, això. És molt important que tinguem present que la llei Wert afecta la ciutadania i no tan sols els mestres. Perquè seran els fills de tots els ciutadans els qui en patiran les conseqüències; no tan sols els fills dels mestres. I el dia 14, m’atreviria a dir que, pel broc gros, la meitat dels manifestants eren mestres. I això no reflecteix gaire fidelment la composició de la societat. La meitat dels ciutadans no són mestres. I això vol dir que molts pares no mestres van pensar que no els calia anar a la manifestació perquè era cosa de docents. I no és així. Si la ciutadania no acompanya convenientment el sector docent en aquesta lluita, la perdrem. La perdrem perquè els docents representen —representem— una part no prou significativa de la societat. És peremptori, doncs, que ara que acaba el curs i el vinent s’hauria de començar a aplicar la llei, la societat tota, i no tan sols la docent, demostri clarament el seu rebuig i es planti de manera contundent davant d’una imposició que, a més, no pretén millorar res de l’educació, sinó, simplement, espanyolitzar la nostra societat infantil al marge de la voluntat dels pares catalans, que al llarg de trenta anys, no han manifestat mai de manera majoritària cap mena de rebuig al model que tan bons resultats ha donat.
3 min
