Amb la immersió, no n’hi ha prou (Sobretot, si no s’aplica)

Què ha passat?

Les dades d’ús de la llengua catalana a 4t d’ESO que ens han servit els departaments d’Educació i de Cultura de la Generalitat de Catalunya posen al descobert el que molts ja vèiem des de fa anys: la nostra llengua recula i ho fa a passes de gegant, fins al punt que ens cal una reacció monumental, ara ja, no pas per a recuperar els nivells que s’havien assolit sinó, de moment, perquè la sagnia no continuï augmentant fins que el català esdevingui residual, també en l’educació, que havia estat sempre un bastió important. El més important.

D’acord amb les dades obtingudes, hem passat d’un 67,8%, el 2006, a un 21,4%, el 2021, d’ús del català, entre els alumnes, a classe. La Plataforma per la Llengua ja va servir les dades del que passava al pati, cosa que, amb tota seguretat, deu haver servit d’estímul perquè el Govern s’hagi decidit a fer alguna cosa, si més no, perquè no sigui dit. El fet és que, només en 15 anys, l’ús del català ha reculat un 46,4%. Simplement intolerable! En les interaccions d’alumne a professor, s’ha passat d’un 56% a un 39,4% els mateixos anys i, de professor a alumne, d’un 63,7% a un 46,8%. Què han fet les autoritats educatives de tots aquests anys mentre es covava aquest desastre? Per què han permès que la situació hagi arribat a aquests límits inacceptables?

Per què ha passat això?

És clar que el sector docent, que és el que està en contacte directe amb els nois i noies, és l’artífex d’aquesta reculada. Però no és menys cert que la primera culpable de tot això és la intolerable passivitat amb què s’ho han mirat, durant les darreres dues dècades, les autoritats catalanes, sabent perfectament la laxitud amb què cada cop més docents es prenien el compliment de la llei, que fa del català la llengua vehicular de l’educació d’acord amb el projecte lingüístic de cada centre. Els successius governs de la Generalitat, simplement, han mirat cap a una altra banda. Han ignorat imprudentment, irresponsablement, una deixadesa que ha anat podrint la situació fins que, avui ens trobem abocats a la que tenim, que és francament preocupant i que llença per la finestra bona part de la feina que es va fer a partir dels anys vuitanta i que va donar uns avenços insuficients, però molt esperançadors. El conseller ja ha reconegut que “no s’ha fet prou els últims anys”. I no s’ha fet prou, senyors i senyores, per què els partits que se suposen sensibles a la preservació de la nostra llengua no han fet absolutament res durant tant de temps per evitar arribar a la situació d’avui.

I, ara, què farem?

I ara, diu el conseller que s’ha de passar a l’acció i ha presentat un nou pla d’acció de promoció del català als centres. Molt bé. Ho celebro. Però alerta com es confegeix i, sobretot, com es duu a terme aquest pla d’acció. En conec tan sols allò que han explicat els mitjans de comunicació i, per tant, no tinc dades sobre com s’anirà concretant, però, així, d’entrada, em sembla que no ofereix gaires garanties. De moment, el pla es planteja al llarg de quatre llarguíssims anys i és d’implantació progressiva. Per tant, anar fent... I després, ja veurem com s’ho fan els que vinguin al darrere... Res diferent, doncs, del que ha vingut fent el departament fins ara. Anar ajornant les dificultats posant-hi un decorat que amagui la realitat i el qui vingui després ja s’ho trobarà... Que no tenim quatre anys, conseller! Que la cosa és urgent! Que no podem anar sempre diferint les coses i confiant-les al temps! Que la situació és de clara emergència lingüística, caram...! Que ens estan enganyant! Que no hi sé veure una voluntat real d’intervenir en la situació amb la contundència necessària per a afrontar el gravíssim problema que tenim amb la llengua!

La titular de Cultura, per la seva banda, ha explicat també el que és més que evident: que la situació de feblesa del català va més enllà dels centres educatius. Doncs bé, això també s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar qualsevol pla, perquè la societat no està feta de compartiments estancs, sinó de relacions multilaterals entre àmbits diversos que s’influencien els uns als altres; i l’escola, un dels àmbits més importants pel que té de configuració del futur no és fora d’aquestes influències. 

I, com a primer pas, caldria començar a canviar el discurs dels consellers de cultura i el dels directors generals de política lingüística que han anat passant pels successius governs, segons els quals, durant el seu mandat, sempre s’han aconseguit fites importants i molt positives en matèria de normalització lingüística. En canvi, mai no es parla dels retrocessos, que també s’han produït. I això crea una opinió pública que segurament els és molt rendible electoralment, però que és, alhora, un tallafoc per a la presa de consciència, perquè impedeix que la ciutadania assumeixi que la situació de la llengua catalana necessita actituds contundents. I la població, castrada, amb la força reivindicativa anorreada pel discurs oficial, no és capaç d’actuar en conseqüència. I, per això, continua canviant al castellà a la mínima insinuació, en la seguretat que tot va tan bé que el futur del català està assegurat. I no és així ni de bon tros. 

Un pla d’acció eficaç, doncs, no es pot limitar als centres educatius, sinó que ha d’abastar, com a mínim, tots aquells àmbits que la legislació vigent permeti abastar, sense menystenir-ne cap. Per tant, ha de ser un pla transversal en què estiguin implicades totes les àrees de govern. I perquè la població l’assumeixi i hi faci costat, ha d’estar informada de la situació real. Una situació perillosíssima, que el discurs oficial embolica amb paper de cel·lofana de colors i un llacet la mar de bufó que emmascaren la veritat.

Com ho farem?

Tornant a l’àmbit estricte de l’educació, caldrà anar amb molt de compte d’evitar caure en una tendència a la qual el Departament d’Educació ens té força acostumats, que no és altra que establir una normativa i voler fer-nos creure que, amb això ja n’hi ha prou. Les dades presentades revelen clarament que no n’hi ha prou; que una legislació clarament favorable a la nostra llengua com la catalana no tan sols no ha estat capaç d’augmentar-ne l’ús, sinó que l’ha fet recular de manera espectacular només en 15 anys, que en matèria de llengua és un període curtíssim. Per què? Perquè s’han limitat a dictar normatives que ningú s’ha ocupat de fer complir. Vergonya i una indignació creixent, sento cap a aquests governs covards, traïdors i mesells que ens han abocat a aquesta situació!

Ara, el conseller ha anunciat una mesura estrella dins aquest pla d’acció que sembla qui sap què: els grups impulsors, un nombre de docents, segurament voluntaris ─entenc─, dins de cada centre, que s’ocuparan de dinamitzar l’ús de la llengua entre els companys, cosa que, per cert, els generarà una feina addicional que no els pagarà ningú. Molt bé. Pot ser que això sumi. Ara bé, si això és tot, no veig que la mesura sigui capaç de canviar ni tan sols una mica l’estat de les coses, perquè també generarà, en aquests professionals, cansament i impotència. Qui s’escoltarà un grup de docents predicant, entre els seus companys, que cal fer servir més el català? Probablement, aquells que ja hi estan conscienciats, aquells que, segurament, ja promocionen l’ús del català al seu centre. Però com s’ho faran per a motivar els reticents o els displicents, que és, en definitiva, la feina que cal fer? Quins incentius podran oferir-los perquè aquests, que són els qui tenen, en realitat, la clau del problema, canviïn la seva actitud? Convèncer-los amb bones paraules? 

No estem pas parlant de criatures de quinze anys amb un pensament volàtil i fàcilment influenciable. Parlem de persones adultes i amb preparació. Per tant, persones amb una maduresa suficient com per a tenir opinions formades i fonamentades d’acord amb el seu propi pensament. No es tracta de convèncer. L’únic que cal és comunicar a aquestes persones que, tot i que tenen tot el dret a pensar com estimin més convenient i a tenir el criteri que els dicti la consciència, l’ús del català és, simplement, obligatori a l’escola. Pensin com pensin. Tant si volen com si no. Que és part de la seva feina, com l’horari. Que per això se’ls paga un sou cada mes i que no observar aquest precepte és conculcar els drets dels alumnes a aprendre català i, per tant, incórrer en un incompliment. I això, difícilment, ho podrà aconseguir un grup de companys benintencionats. Si, paral·lelament, el Departament no fa valer la seva autoritat per fer complir la llei als docents que se la salten, no veig com pot ser que la situació millori. Bé ho fa l’Estat, amb els requeriments a favor del castellà, sense cap mena de complex... Per què, amb el català hem de ser tan laxos? Per què hem d’anar sempre convencent i demanant les coses si us plau perquè no es molesti ningú si tenim la llei del nostre costat? Si això ens donés algun resultat, encara... Però és que no és així. Els fets ens ho demostren.

Sembla, d’altra banda, que els departaments d’Educació i de Recerca i Universitats han decidit que també treballaran per assegurar que els graus universitaris del sector educatiu i el màster de professorat tinguin els continguts que calen. Hem d’entendre, doncs, que, després de gairebé quaranta anys de normalització lingüística, encara no els tenien? Ja n’hi ha prou d’aquest color, no...? 

El Govern, a més, vol que el pla tingui resultats avaluables per tal de poder tenir el control de la situació. Falta saber, però, què vol dir exactament “tenir el control de la situació”. Perquè si, al cap dels quatre anys que durarà la lenta implantació progressiva del pla a tots els centres, els resultats no són els esperats, què tocarà fer? S’ha plantejat, el Govern, exercir d’autoritat educativa d’una punyetera vegada i exigir als docents que incompleixen que facin el favor de fer la seva obligació a partir d’aquest mateix curs? O potser actuarà tan covardament com fins ara perquè no s’hi empipi ningú? Què passaria si, tot de sobte, hi hagués un gruix important de docents que deixessin d’ensenyar matemàtiques als centres? Crearia el Departament uns grups impulsors que, al llarg de quatre anys, miressin de tornar a introduir progressivament les matemàtiques arreu demanant-ho si us plau i comptant amb la bona voluntat dels docents que havien tingut la barra de deixar de fer-les? I, al cap d’aquest temps, si l’estratègia no funcionava, crearien un nou pla de quatre anys més per veure si, d’una altra manera, revertien la situació? Oi que no? Oi que caldria actuar amb contundència davant d’uns funcionaris que han deixat de complir la seva obligació? Per què, doncs, aquesta tebior amb el català? Que no se la creuen, la necessitat de promoure la llengua? Què és aquest complex d’inferioritat que ens tenalla sempre?

Què més s'hauria de fer?

Crec que el Departament d’Educació ha d’agafar les regnes ben fort d’una vegada en aquesta qüestió i, en ocasions, quan els cavalls estan desbocats, agafar fort les regnes fa sagnar les mans. Hi estan disposats? Perquè, si no és així, no ens en sortirem. Inexcusablement, cal fer actuar la inspecció educativa, que ha de detectar on es produeixen incompliments per poder actuar directament sobre cada cas. Per això, seria molt convenient, per exemple, que el Departament establís pactes amb els sindicats, si convé, naturalment, cedint en altres reivindicacions de tipus laboral, perquè els treballadors no s’hi posin d’esquena; ha de comptar també amb la complicitat de les AMPA i, sobretot, caldrà també que el Departament assumeixi que haurà de tenir al davant tot un seguit d’entitats i partits enfrontats que, tot i que representen un gruix de població poc important, són capaços de fer molt de soroll i, fins i tot, de convèncer, per a la seva causa, els individus més gregaris. I això pot fer perdre vots i, fins i tot, que l’estat actuï, com fa sempre, a la contra, potser portant la situació als jutjats o al Tribunal Constitucional, com ja ve sent habitual, encara que no es transgredeixi de cap manera la llei. Hi estan disposats els nostres representants polítics? Perquè, si no, tot quedarà en no res i no anirem enlloc. Perdrem temps i diners i el que és més important: perdrem ànims i forces per a continuar la lluita per la supervivència d’una cosa tan natural com és la llengua originària d’aquest país, que és, alhora, la llengua pròpia d’una bona part de la població. I no hi tenen dret. No tenen dret a jugar amb les nostres aspiracions com a nació i no tenen dret a cobrar un sou per intentar ensarronar-nos a cada contesa electoral.

Conclusions

La veritat és que tot aquest desplegament del pla d’acció, tal com s’ha plantejat, sense cap mesura realment efectiva a curt termini, fa un cert tuf de cortina de fum per a tapar la impotència del Govern de sortir-se’n amb les aspiracions sobiranistes de la majoria de la població de Catalunya. Calia fer un cop d’efecte i li ha tocat a la llengua, que pateix una situació que clama al cel i, així, s’asseguren que no se’ls pugui acusar de no fer res. 

Manca d’honestedat, unes polítiques de l’abast del vol d’un colom i molt poca voluntat de servir el país. Això és el que em sembla, si més no amb la informació que tinc a la mà, que és, estrictament, la que han servit els mitjans. La veritat és que, políticament, em sento veritablement orfe, juntament amb una bona part dels dos milions llargs de persones de bona voluntat que ens vam aplegar, el Primer d’Octubre, al voltant d’una urna, clandestina per a vergonya de l’estat que ens subjecta, i que vam ser apallissats per les anomenades forces de l’ordre públic.

Vivim en un gueto lingüístic dins mateix de casa nostra, on hem de fer mans i mànigues per poder fer servir la nostra llengua arreu i, sobretot, per vèncer els nostres propis complexos de llengua petita i supèrflua. Fins que els nostres representants polítics no assumeixin això i decideixin combatre-ho de veritat, no ens en sortirem. I, mentre continuïn distraient-se barallant-se només per obtenir petites quotes en la legislació de l’ús del català en aquest o aquell àmbit i no entrin veritablement a lluitar perquè la nostra llengua esdevingui de veritat imprescindible per a viure a Catalunya i s’equipari del tot al castellà en drets, deures, ús real i qualitat en el model que transmet l’escola, no farem pas res.