L’aprovació de l’esmena sobre la llengua vehicular de l’ensenyament amb els vots d’Unides Podem, ERC i el PSOE va generar una polèmica completament estèril i, des de qualsevol punt de vista, veritablement naïf. Dir que alguna cosa, al territori espanyol, pot blindar la immersió lingüística és tractar el ciutadà com un ignorant i voler fer-li creure el que no és o bé és no tenir ni la més remota idea de com exerceix el poder l’Estat espanyol.
Ni que la immersió lingüística s’introduís en la mateixa Constitució podríem considerar que està blindada. Coneixent com respira l’Estat espanyol –i, darrerament, ens n’ha donat bones mostres–, sempre hi podria haver una majoria qualificada suficient que podria revocar el precepte al cap d’un temps. I, així, com hi ha coses que no, aquesta és una de les que, als polítics espanyols, no els costaria gaire de tirar enrere si un dia s’haguessin tornat tots bojos i haguessin introduït a la Constitució una cosa així.
Però és que no es tracta ni tan sols d’això, sinó de moltíssim menys. És un petit fragment d’una llei orgànica on hi diu literalment: “Les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris”. Una llei orgànica que, en la pròxima legislatura, si convé, poden tornar a canviar sense gaires miraments.
Afirmar que les “administracions educatives” a què al·ludeix l’esmena, en el cas català, sigui l’autonòmica, sobre la base que l’administració de l’Estat no és administració educativa a Catalunya és aventurar-se molt, em sembla a mi. Tanmateix, aquest és l’argument que fan servir els que defensen la teoria que aquest petit paràgraf blinda la immersió lingüística. De tota manera, jo, de lleis, no en sé gaire i quan sorgeixi el problema d’interpretar-ho, que sorgirà al mínim intent de fer valdre això d’una manera que incomodi determinats valors de l’Estat, ja ho resoldrà un jutge o el Tribunal Constitucional. Una raó més per a dubtar seriosament d’aquest blindatge que diuen.
Sí que és veritat que l’esmena anul·la la part de la llei Wert que consagrava la llengua castellana com a vehicular de l’ensenyament a tot el territori espanyol, però això no garanteix, perquè no queda reflectit enlloc, que la vehicular sigui exclusivament la catalana. I, en qualsevol cas, l’esmena introduïda no serà un problema per a qui vulgui fer valer qualsevol de les sentències que ja hi ha dictades en el sentit que un 25% de les hores ha de ser en castellà.
Però el propòsit d’aquest article no és fer una anàlisi jurídica del text que s’ha aprovat recentment al Congrés, sinó baixar a l’arena, entrar a l’aula i veure què passaria si, en el millor dels casos, l’esmena recollís clarament que les administracions educatives seran les autonòmiques i, a més, no existissin aquelles sentències. Doncs, bé, en aquest cas, que el català fos llengua vehicular única dependria, en últim terme, de cada docent. Perquè així és ara mateix, gràcies a la laxitud amb què s’apliquen els projectes lingüístics dels centres, sobretot a secundària, amb el vistiplau tàcit de tothom: de l’administració catalana, dels inspectors d‘ensenyament, dels equips directius dels centres i dels pares i mares del consell escolar, que miren tots cap a una altra banda quan hi ha professors que no diuen ni una sola paraula en català, altres canvien al castellà quan s’adrecen a un alumne castellanoparlant, la majoria no fomenten l’ús del català entre els alumnes que intervenen sistemàticament en castellà a la classe i tots plegats es queden tan contents amb ells mateixos explicant-se que aquest flagrant incompliment del projecte lingüístic, debatut i aprovat pel consell escolar, màxim òrgan de govern del centre, es tolera en bé de la convivència i per a facilitar la comunicació. Llavors, per a què fem projectes?
L’ús exclusiu del català a les classes (tret de les d’un idioma específic, naturalment) és bàsic perquè els nois i noies d’escoles i instituts s’hi sentin implicats, entenguin que l’han d’aprendre tant sí com no, igual que han d’aprendre a fer equacions de segon grau o les causes i conseqüències de la Revolució Francesa. O és que això també es deixa a elecció de l’alumne en bé de la convivència? Si hi hagués un grup de nens, posem per cas, que no volen aprendre com funciona la taula periòdica, què els diria el professor? Que no s’amoïnin, que ja els ensenyarà una altra cosa i que els aprovarà igualment? Oi que no?
Doncs, en una societat com la nostra, en què, al carrer, el predomini del castellà es abassegador, sobretot a les zones urbanes, és fonamental que existeixi un àmbit que, en alguna mesura, vingui a compensar aquest desequilibri i l’escola és l’ideal perquè és un espai per on passa tothom i, a més, ho fa en una edat en què l’aprenentatge de les llengües no representa cap mena de problema.
Els professors, bàsicament de secundària, però també alguns de primària, que apliquen amb laxitud el projecte lingüístic del centre, els directors i caps d’estudis que ho permeten i que no vetllen tothora perquè la llengua per defecte, a l’escola, sigui la catalana i els pares i mares que s’ho empassen sense queixar-se conculquen sistemàticament el dret dels alumnes no catalanoparlants a sortir de l’escola en igualtat de condicions amb els catalanoparlants i en situació de poder-hi competir en el món del treball, de la cultura i de les relacions socials.
Perquè la llengua catalana, a l’escola, no s’aprèn si no es fa imprescindible. I per a fer-la imprescindible cal mostrar als alumnes que no podran sobreviure-hi obviant-ne l’ús. De la mateixa manera que és imprescindible, per a aprovar determinades àrees, saber fer equacions de segon grau, les causes i les conseqüències de la Revolució Francesa i el funcionament de la taula periòdica, aprenentatges que no qüestiona ningú i que, en canvi, són coneixements que jo he hagut de fer servir més aviat poquet o més aviat gens en la meva vida diària, mentre que, amb l’aprenentatge de llengües, esdevinc, sens dubte, un ésser més capaç socialment.
És un error pensar que ajudem els nens no catalanoparlants parlant-los sempre en castellà perquè, d’aquesta manera, no l’aprendran mai, el català, i estaran sempre en inferioritat de condicions quan hagin de competir amb un catalanoparlant. No els ajudem. Potser els fem la vida una mica més fàcil temporalment, però quan els llancem al món laboral, cultural i social desproveïts d’aquesta eina sabran que parlar-los en castellà va ser una manera més de malcriar-los i llavors es recordaran d’aquells professors o professores que van tenir prou coratge per a fer-los aprendre per força a fer equacions de segon grau, les causes i conseqüències de la Revolució Francesa i el funcionament de la taula periòdica, però no entendran per què no van tenir el mateix coratge per a forçar-los a acostumar-se a fer servir el català.
