Criatures 15/09/2015

En defensa de la preservació de l'eix social

4 min

Aquest article va sortir publicat aEl 9 Nouel dia 14 de setembre de 2015 Són moltes les persones que creuen ─i més encara en els temps que corren─ que preservar l’eix social és prioritari en aquestes eleccions i que és un objectiu a abastar molt més important que qualsevol altre objectiu de caire nacional o que faci referència als nostres trets d’identitat col·lectiva. No puc estar-hi més d’acord. Efectivament, no hi ha cap objectiu més important que el de la preservació dels drets bàsics de les persones, sobretot quan aquestes persones es troben en situacions de vulnerabilitat extrema (immigració, pobresa, atur, desnonament, infantesa, malaltia, etc.). Això no vol dir, però, que per aconseguir-ho hàgim de fer costat necessàriament als partits que prioritzen la preservació de l’eix social si, alhora, es desmarquen de les opcions independentistes. En opinió meva, aquests partits s’han equivocat de convocatòria electoral perquè, a parer meu, és impossible incidir veritablement en l’eix social des d’un parlament i un govern de fireta com són els autonòmics, on qualsevol decisió que no agrada a Madrid és posada en qüestió, passada pel Tribunal Constitucional i, immediatament, esmenada o directament anul·lada. És per això que penso que qualsevol partit que es plantegi incidir veritablement en l’eix social no ho pot fer des d’un govern autonòmic, i molt menys encara si, a Madrid, hi ha una maquinària piconadora de drets socials com és el PP, que ja ha deixat ben clar ─amb l’acord del PSOE, per cert─ que si es modifica la Constitució no serà, de cap manera, per fer ni una mínima concessió a una Catalunya amb aspiracions d’emancipació. Els partits que pretenen defensar l’eix social obviant la consecució prèvia d’un Estat propi, doncs, han de presentar-se a les eleccions generals d’àmbit estatal. Perquè, si se’n surten, aconseguiran representació a la cambra on sí que es pot decidir tot. I si poden formar govern, tindran el poder de decisió necessari per a intentar canviar les coses tal com ells han previst. El que passa és que, difícilment, un partit d’àmbit català serà mai majoritari a l’estat espanyol. Tenim, doncs, un problema impossible de resoldre per aquesta via. Per tant, tot partit que vulgui aplicar un programa ambiciós ha d’aconseguir la sobirania plena per tal de poder incidir veritablement i de manera irrevocable damunt l’ordenament legal. Per això, en aquesta convocatòria electoral, hem de passar per damunt de la ideologia, perquè el que és prèviament imprescindible per a poder fer-la efectiva, tant si és de dretes com si és d’esquerres, és disposar d’un aparell d’Estat propi que ens permeti donar sortida a les mesures socials que la societat catalana vulgui implementar, sense que aquestes hagin de passar pel sedàs d’un govern aliè a Catalunya, que ni hem votat majoritàriament ni té cap intenció de protegir els nostres interessos col·lectius. Com s’ho faran els terceraviistes, per exemple, per a combatre, des d’un govern autonòmic, uns pressupostos com els que ha presentat el PP, que preveuen una inversió a Catalunya del 10,7%, que és poc més de la meitat del PIB que representa Catalunya, i que atorguen una inversió de 160 € per habitant, mentre que la mitjana de l’Estat és de 238 €? O això no afectarà les polítiques socials? A part de la fiscalitat espoliadora que patim, recordeu, per exemple, els vetos estatals a la Llei de pobresa energètica i a l’impost sobre dipòsits bancaris? Sabeu que, a causa dels impostos que la Generalitat ha volgut implantar i que el Tribunal Constitucional ha vetat, el nostre govern deixa d’ingressar més de 807 milions d’euros anuals? Naturalment, això es tradueix en serveis que deixen de donar-se o bé en més retallades. Sabeu com ens colla el ministre Montoro amb els límits de dèficit, malgrat les recomanacions en sentit contrari de Christine Lagarde (Fons Monetari Internacional) i de José Luis Escrivá (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), abocant-nos, així, a una asfíxia que condueix inevitablement a salvatges retallades? En els sous dels funcionaris, posem per cas. Ja s’ha anunciat que els que depenen de l’administració estatal recuperaran la paga extra perduda el 2012 perquè l’Estat es pot permetre el luxe d’endeutar-se, però els de la Generalitat, de moment no, precisament per la raó contrària. I una observació: quan l’Estat ens maltracta d’aquesta manera, ho fa sense distingir entre catalans de soca-rel i catalans d’adopció, eh...? Ens maltracta tots per igual. La independència, per tant, no és una opció exclusiva per a catalanets de pura sang, que n’hi ha ben pocs, sinó per a tots els ciutadans de Catalunya. En aquesta contesa electoral, doncs, per més que ens costi, ens cal tenir una mica de visió de futur. Encara que ens hàgim d’acostar a l’urna amb el nas tapat, hem d’aparcar momentàniament el vessant ideològic i prioritzar el nacional per tal que, a partir de les pròximes eleccions, que si les coses surten bé no seran tampoc gaire més enllà, puguem pensar únicament en l’ideològic com fan els electors de tots els països normals del món, que tenen l’eix nacional completament resolt. Però aquest no és precisament el nostre cas. Encara no. Obviar que, sense sobirania plena, cap parlament i cap executiu, siguin de dretes o d’esquerres, no podran implementar les mesures socials que desitgin és un pecat d’ingenuïtat que un polític que pretén tenir responsabilitats de govern no es pot permetre o bé és, ras i curt, voler enganyar l’electorat.

stats