Aquest article va aparèixer publicat a El 9 NouAquest article va aparèixer publicat a el 21/01/13 La freqüència amb què els docents trobem alumnes nouvinguts a les nostres classes ens obliga a acarar amb seriositat i rigor el problema que ens planteja la diversitat lingüística a les aules; i la veritat és que, al marge del que estableixen els projectes lingüístics, és freqüent trobar docents que, amb la intenció de fer més fàcil i suau la integració d’aquests nens a l’escola, s’hi adrecen sistemàticament en castellà. Per la llengua que parlen, cal distingir, com a mínim dos tipus de nouvinguts: els que són de llengua castellana i els que parlen altres llengües. I, malgrat que les consideracions que ens hem de fer siguin diferents en cada cas, hem de poder oferir-los un tractament convergent si volem que tots acabin integrant-se còmodament al país. Els hispanoamericans i els procedents de l’estat espanyol tenen molt fàcil la comunicació, ja que tothom els entén quan parlen la seva llengua, però precisament per això, si no els convidem a relacionar-se en català, els serà més difícil accedir-hi ja que, lamentablement, la tendència que trobaran al carrer serà majoritàriament que les persones s’hi adreçaran en castellà amb tota naturalitat. Si els docents no som conscients que això és un vici perniciós molt arrelat als hàbits lingüístics de la nostra societat i el reproduïm a l’escola, aboquem aquests nens a una situació d’absoluta impermeabilitat a la llengua del país, ja que el missatge subliminal que se’ls dóna és: “No cal que aprenguis català perquè no t’hi parlarà ningú. Aquí, tothom sap parlar com tu i no cal que t’hi esforcis”. Naturalment, llançar un missatge com aquest des de l’escola té unes conseqüències nefastes tant per a la completa i correcta integració dels nouvinguts com per a les seves possibilitats futures: continuar determinats estudis superiors, integrar-se plenament en certs grups com a membres iguals que els altres o competir amb un autòcton si mai els cal fer-ho. I, de retruc, la llengua catalana pot deixar de tenir un usuari, cosa que sempre hem de considerar com a perillosa, atesa la difícil situació del nostre idioma. D’altra banda, els procedents de països asiàtics, africans o europeus no troben el català més difícil que el castellà. Per tant, és un error pensar que si els parlem en castellà els ho posem més fàcil. En aquests parlants, a més, i precisament per aquesta raó, és possible que hi trobem una receptivitat més alta, i que la resistència a usar el català sigui menor que en el cas dels castellanoparlants. En qualsevol cas, però, el tractament ha de ser sempre el mateix: adreçar-s’hi en català cordialment i amb naturalitat i —això, sí—, si cal, donant-los totes les facilitats que estimem pertinents: parlar a poc a poc, ajudar-nos de gestos, traduir, si cal, alguna paraula clau a una llengua coneguda pels dos interlocutors i fer servir totes les estratègies que considerem útils per a la comunicació, però no pas substituir sistemàticament el català pel castellà perquè, novament, donarem aquell missatge subliminal, que actuarà com a element dissuasiu. Els nouvinguts —nens o adults— no se senten agredits quan ens hi adrecem en català. Això sol ser un prejudici nostre, heretat de vicis del passat. I si n’hi ha cap que s’hi sent és perquè és ell qui té un prejudici, normalment adquirit aquí i que serà bo que l’ajudem a superar immediatament a base de fer-li veure que, si vol integrar-se al país, l’idioma és un element indispensable. Molts, en canvi —la majoria m’atreviria a dir—, desitgen que ens hi adrecem en català per tal de poder-lo aprendre i, sobretot, per a deixar de sentir-se tractats com a nouvinguts tan aviat com sigui possible. I les nostres actituds, malgrat que sovint carregades de bones intencions, contribueixen a mantenir-los dins d’una marginalitat innecessària i injusta. Per això, la nostra escola ha de procurar incidir clarament en el bandejament d’aquesta manera de procedir. I, en canvi, em fa l’efecte que cada cop és més freqüent l’actitud més fàcil i més edulcorada, que consisteix a parlar-los en castellà, amb un menyspreu absolut per tot el que té aquesta pràctica d’apartheid i de contribució a mantenir al marge de la nostra cultura aquells qui probablement s’hi volen integrar com a ciutadans de ple dret. L’escola ha de ser un element d’integració. Un dels més importants, a més. I aquesta condició passa necessàriament per esdevenir una eina que faciliti l’accés a la nostra llengua als qui no la tenen com a pròpia. I no hi ha millor manera de fer-ho que mantenir-la com a vehicle de comunicació per defecte i fer-ho, a més, d’una manera natural i lliure de complexos, sobretot, ara que el govern espanyol s’ha decidit a combatre sense manies la immersió lingüística que tant ens ha costat d’aconseguir. Així, de passada, en un acte de justa correspondència, alhora que donarem als nouvinguts l’oportunitat que mereixen de competir dignament i en igualtat de condicions amb els autòctons, contribuirem a estendre l’ús de la nostra llengua, que també ens fa molta falta.
4 min
