Les imatges que ens defineixen

Treballem la Guerra Freda a primer de Batxillerat. Una de les tasques que vaig demanar als alumnes en aquest tema, va ser que busquessin informació gràfica sobre la Guerra del Vietnam i la Guerra de Corea. Com és evident n’han trobat per parar un tren. Sobretot de la primera. La xarxa és plena d’imatges i reportatges que recullen de manera aclaparadora aquells fets. Un dels reportatges que uns alumnes van portar i que vam veure a classe , recollia el retrobament al cap de trenta anys, de dos fotògrafs que havien viscut la guerra. Un d’ells era vietnamita i l’altre americà. Inicialment, tots dos tenien en comú un sentit heroic i patriòtic que els havia empès a anar al front a explicar gràficament la guerra. Volien captar-ne la seva “la bellesa”, segons ells mateixos expliquen. Però els esdeveniments els va fer viure a tots dos altres històries comunes que van tenir molt més a veure amb l’horror que amb la bellesa. Una de les qüestions que ens va cridar més l’atenció a l’aula era el fet de saber les circumstàncies que havien envoltat les espectaculars i terribles imatges que les seves càmeres havien immortalitzat. Totes i cadascuna d’elles tenien històries humanes esfereïdores al darrera que encara avui no els deixava indiferents. Aquests fotògrafs, quan les tornaven a veure, ploraven, el dolor es tornava a fer present. Estem tan acostumats a veure tot tipus d’horror gràfic a diari, que ens oblidem que per veure-ho , algú ha estat enmig aquells fets i els ha viscut. Pel fotògraf , l’escena retratada ja forma part d’ell mateix. La seva retina ha captat el que la seva memòria mai més podrà eliminar a la particular paperera de reciclatge. Tot havent compartit aquestes reflexions a classe, vaig continuar donant-li voltes a la importància que té el fet de captar les imatges d’un temps, d’un moment, d’una societat. Aquest testimoniatge és el que en bona part després permet explicar a les següents generacions com érem, com vam viure, què vam crear o què vam destruir. I reconec que aleshores em va agafar un calfred perquè vaig adonar-me que el testimoniatge gràfic no tan sols explica com eren les generacions passades sinó que és també el mirall sobre el qual ens podem veure a nosaltres mateixos, a la societat de la que formem part. Si els retrats i fotografies actuals ens defineixen, podem contestar-nos què estem construint, què estem destruint, quins valors emergeixen darrera les nostres imatges, a què o qui estem posant el nostre zoom i a què o qui estem deixant de mirar. Heu provat de pensar en les imatges que ara mateix conformen la nostra realitat? L’exercici és prou potent com per a prendre consciència que en aquest context actual de crisi , els retrats quotidians que estem deixant immortalitzats tenen massa drama i massa horror al seu voltant. Es podien imaginar els constructors de l’actual Europa que aquest vell continent estaria deixant en ple segle XXI imatges de pobresa gairebé feudal? Podien imaginar imatges de famílies del sud europeu maldant per la seva subsistència? podien imaginar-se que l’educació i la salut estarien a punt de perdre la seva qualitat d’universals, o el dret al treball estaria fora del seu accés per a milions de persones? I d’imatges d’aquests fets les veiem cada dia. L’ull d’una càmera sempre és davant d’aquestes realitats. L’Europa del benestar que va sorgir després de la II Guerra Mundial, probablement va créixer com una reafirmació davant el bloc comunista , però amb la seva caiguda no tan sols va caure aquell model de societat, sinó que en van caure dos de models: també va caure , mica en mica i a pas lent, el de l’Europa del benestar . Probablement perquè la por a que s’instal.lés en els països occidentals, el comunisme, ja havia passat . I el capitalisme més descarnat ha vingut a ensenyar-nos la seva imatge més grotesca. L’Europa del benestar ha proporcionat un dels períodes d’estabilitat més llargs de la història . I ens l’havíem fet nostre. Les imatges dels desnonaments diaris, del malestar social , dels casos de corrupció flagrants, de les trepitjades constants a la nostra llengua i cultura, són el reflex més clar d’un nou model de societat que sense tenir temps de definir-la ja s’ha definit . Els nostres retrats no enganyen: no poden amagar què hem prioritzat, a què hem donat valor. Potser fins ara ens hem mirat aquestes fotos des d’un estat hipnòtic i passiu, sense reconèixer-nos-hi. Donar-nos l’espai per veure-les i “veure’ns” amb una mirada atenta, desperta i crítica pot servir-nos per a ser conscients del que som, del que no som , del que fem i del que no fem, del que tenim i del que no tenim. Decidir com volem ser com a societat des d’aquesta presa de consciència , hauria de ser el nostre deure més urgent . L’ull de la càmera és amatent i no s’atura. El nostre reportatge gràfic es construeix dia a dia, tant si ens n’adonem com si no. "Cada guerra és una destrucció de l’esperit humà”. Henry Miller.

Retrats actuals from Teresa Terrades