M'obres la porta?

Feina

Feia vint-i-cinc anys que hi era. Havia crescut laboralment a redós de l’entitat. I un bon dia es va acabar. Fusions i refusions sobrevingudes quan ja començava a fer-se gran el van convidar a plegar. L’ interval d’anys des de la seva entrada a l’entitat fins a la seva sortida havien estat plens d’èxits i reconeixement que sentia seus i alhora integrats en un tot més gran. En defensava els seus colors amb el mateix convenciment que es defensa allò que és propi. Hi havia un sentit de pertinença ben entès que feia del seu dia a dia una tasca il.lusionant , un posicionament que vist des d’ara té un què de raresa. En els darrers temps, aquest dia a dia s’havia fet feixuc, gairebé indigerible: situacions complexes en una i altra banda de la finestreta convertien les hores en carreres d’obstacles d’aquelles en les que saps d’on surts però no saps on vas a parar. I no hi ha res que esgoti més que córrer sense saber-ne el destí.

Convidar-lo a baixar del tren va ser un alliberament: la pesada motxil.la es quedava dalt del comboi en marxa , mentre ell recuperava el seu espai personal massa oblidat per les darreres tensions. Una sensació agredolça es va instal.lar en el seu pensament: d’ara endavant caldria buscar nous horitzons professionals. L’entorn, el pitjor que havia viscut: una crisi galopant i unes perspectives fosques. Amb tot, però, de nou il.lusionat: anava més ben acompanyat que mai. Coneixement , experiència acumulada i nous camarades per bastir la segona oportunitat.

Aquesta història , real o fictícia, encaixa dins les múltiples realitats de l’etapa que vivim. Quanta experiència i talent es perd cada vegada que, per raons de “mercat”, les persones han de plegar i deixar de fer allò que saben fer? Com es recomposa la confiança i l’autoestima de totes elles quan s’han passat la seva vida sentint-se identificades amb el seu rol professional? Com es viu això a les cases?

Crec que aquestes noves situacions creades amb la crisi ens fan variar el paradigma des del qual orientem als nostres fills. D’ara endavant la creença que les feines són per tota la vida ja no ens serveixen , ni ens serveix educar en la idea que el nostre rol laboral ens identifica com a persones. D’ara endavant, i des del desconeixement de quin serà el nou context laboral , ens haurem d’arremangar per formar persones versàtils, adaptables als entorns canviants, molt imaginatives i resilients a la frustració. Probablement la noció de treballador per compta d’altri vagi desapareixent i prengui força la figura del “free-lance” autònom que ofereix el seu talent , coneixement i experiència a qui li vulgui “comprar”. Si aquest fos l’horitzó, la vida laboral dels futurs treballadors probablement comptaria amb etapes d’interrupció forçosa compensades per les d’activitat remunerada. Potser sigui precipitat dibuixar aquest entorn, però alguna cosa important s’està movent en allò que semblava , per definició, segur i ens comença a donar pistes que no podem menystenir. Estar-hi atents ens facilitarà l’encert en la tasca orientadora.

Amb un ànim que es mou entre les ganes de celebració, la realitat austera i l’esperança escèptica pel 2013 voldria acabar aquestes ratlles desitjant-vos Bones Festes en aquest primer Nadal que comparteixo amb vosaltres .

POTSER NADAL

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre’n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

que s’empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s’ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí I Pol

Feina from Teresa Terrades