Des de la pobresa educativa

La Cristina ha acabat 2n de Batxillerat aquest juny. Tot just acaben de sortir les notes de tall per entrar a les universitats i ha tingut sort: pot accedir a Traducció i interpretació, que era la seva primera opció. Bé, la seva sort és més que relativa: per entrar en aquesta carrera , ha hagut de fer un bon batxillerat i treure una nota alta a la selectivitat. Hi ha posat molt de la seva part per tal de poder tenir accés a la carrera amb la que des de fa ja un temps somnia poder-se dedicar.

Deia que la seva sort és més que relativa perquè la carrera, a més de requerir una nota alta per entrar, és de les més cares. La matrícula per al curs 2012-2013 val ni més ni menys que dos mil tres-cents euros. La Cristina forma part d’una família monoparental. Fins el curs 2011-2012, els alumnes de famílies monoparentals havien tingut una exempció del cent per cent de la matrícula. Òbviament aquesta exempció s’ha acabat i les famílies monoparentals han passat a ser considerades famílies ordinàries. Tot un detall per a la Cristina que , ara mateix, no té opcions econòmiques per costejar-se la carrera. Els valors de l’esforç i la constància l’han dirigit, tot l’any , cap el seu objectiu. L’organització de la seva agenda s’ha regit des de la prioritat d’assolir la nota de tall requerida. Actituds pròpies d’autolideratge i maduresa. Podríem dir que el seu, és un cas d’èxit escolar en tota regla, però ves per on, no arriba ni en el moment ni en el lloc adequats. Al nostre país , els mecanismes que regulaven les desigualtats econòmiques i socials s’han fet fonedissos en un tres i no res i amb ells el sistema de recompenses vers els estudiants amb situacions socials menys afavorides. Ens podem permetre perdre tot aquest talent que ja hem format amb esforç econòmic i social previ? Les retallades també han fet passar a millor vida algunes Aules Obertes que tenien els instituts de Catalunya. Aquestes aules eren un recurs que possibilitava que alumnes desmotivats, amb baixa autoestima, amb trastorns conductuals o en risc social, poguessin treballar de manera més individualitzada, amb metodologies i nous plantejaments basats en la cultura de l’esforç. Aquest és el cas de l’Institut Les Marines de Castelldefels. Francisco Castaño n’era el seu tutor des del curs 2005-2006. L’aula acollia entre 12 i 14 alumnes de 3 i 4t d’ESO amb aquestes característiques. Francisco Castaño , al seu bloc, definia així la seva tasca: “Ho tinc cada cop més clar: la meva feina no és preparar als nois i noies per a que siguin enginyers , sinó que els preparo per a que siguin persones i els intento donar totes les estratègies possibles per tal que puguin funcionar a la vida, després ells elegeixen el camí que han de prendre.” Si ens creiem de veritat que l’exercici del dret a la formació de les persones és un deure inexcusable de tota societat democràtica, i que aquesta formació va lligada a un projecte vital que ha de poder-se dur a terme , cal empoderar el sistema educatiu per a construir futur. Els nostres estudiants parteixen de condicions socials i econòmiques molt diverses però tots haurien de poder assegurar-se un lloc per a ser. Ser dins del sistema, ser per a ser reconegut com a ciutadà , ser per a esdevenir un dia un bon dirigent polític, un bon professional , un bon ciutadà en totes les seves formes. Per això el més just dels sistemes educatius és aquell que pot donar a cadascú el que necessita. És per això que les aules obertes tenen sentit, com totes les mesures i actuacions que s’encaminen a acompanyar als joves a fer-se. Totes s’encarreguen d’infondre esperança i dibuixar projectes de vida. L’actual conjuntura s’entesta a fer-nos creure que hem de renunciar a tot allò que ens obre horitzons de futur, com ho és la formació ja sigui universitària , la de les aules obertes, o qualsevol de les seves formes, amb l’excusa que això val diners. I el que és molt car és deixar de fer-ho. El que ja ens està costant molt diners és sostenir el pes de tanta corrupció i mala gestió acumulada per la ceguesa d’uns i la cobdícia dels altres. I aquest pes mai hauria hagut de recaure sobre un país que no pot desdir-se de la seva construcció futura. Ens podem permetre aquesta forma de renúncia? Quin és el preu a pagar?

Eric Hoffer, escriptor i filòsof americà (1902-1983) deia : “En temps de canvi, els que estiguin obertsa l’aprenentatge s’apropiaran del futur, mentre que aquells que creuen saber-ho tot estaran ben equipats per un món que ja no existeix.” I una mica , és això...