M'obres la porta?

Cinc factors per a una tria vocacional

"Tots tenim un talent innat i un gran potencial per explorar". Valentí Fuster.

Una de les tasques importants dels nostres joves és haver de decidir què voldran ser de grans. Una tria gens fàcil que sovint es fa sense haver-li dedicat massa temps malgrat la seva transcendència. Així, el que els decanta cap a una elecció determinada , pot tenir més a veure amb una manera de sortejar dificultats o situacions percebudes com a poc gratificants, que no pas en una tria vocacional.

Val la pena doncs, poder treballar amb els nois i noies uns criteris que els permetin desenvolupar després, un projecte personal propi que faci possible el desplegament del seu potencial. Per a fer-ho necessitem temps , dedicació i atenció, però a la pràctica pot ser molt rendible. Hi va la seva autorealització i el seu encaix dins la societat, factors imprescindibles per al benestar individual i col.lectiu tal com ens ensenya la piràmide de Maslow.

L’acompanyament i l’orientació per a treballar els criteris que portaran a la tria, em sembla fonamental per als adolescents que estan encara en el procés de construcció de la seva personalitat. Els pares i els docents dediquem temps a informar i a explicar, però hi ha molt poc espai per a l’observació i la reflexió personals i aquestes haurien de ser peces presents en el procés d’orientació i presa de decisions.

Al meu entendre hi ha cinc aspectes clau a treballar per a poder fer una bona tria:

1. Una mirada als nostres referents personals i vivencials. Els moments i les persones que han estat significatives per a cadascú, han conformat el paradigma i les creences des d’on veiem el món. Ens definim a través de la nostra experiència i les nostres xarxes de relació.

2.La descoberta de les fortaleses des de les quals es mou tot projecte personal. Es tracta d’acostar-se a les capacitats i habilitats que ens acompanyen . Per a fer-ho ens podem valer d’una caixa d’eines dins la qual hi trobem l’autoconeixement que és la capacitat de poder apartar-nos de nosaltres mateixos i observar-nos, la imaginació que ens diu que “puc contemplar noves possibilitats”, la voluntat independent des de la que “tinc la possibilitat d’elegir” i la consciència entesa com aquella veu interna que ens diu el que està bé i el que està malament.

3. El cercle de la motivació: Valentí Fuster en parla en el seu darrer llibre (de títol igual) i divideix aquest cercle en quatre trams que van de la passivitat a la frustració , de la frustració a la motivació i de la motivació a la satisfacció. Per Fuster la motivació va lligada a l’entusiasme, aquest impuls interior que ens provoca el moviment. Descobrir en què ens entusiasmem i en quina activitat el temps ens flueix, parla molt de nosaltres. José Antonio Marina ens diu que la motivació, el tenir ganes de fer alguna cosa ens porta al voler fer-ho , és a dir en voluntat de fer-ho i quan tenim la voluntat, ens identifiquem amb ella i ens hi comprometem. L’experiència em diu que poder descobrir el que motiva a una persona, el que la fa moure i aixecar-se cada dia del llit és l’eix de la seva essència vocacional i quan es descobreix això, la tria és a tocar.

Però com encaixem dins aquesta recerca de la motivació allò que té a veure amb les dificultats, l’esforç o l’exercici del deure? La tendència humana és a evadir aquesta part poc gratificant i busquem recompenses immediates. No és una tema menor, abans dèiem que poden condicionar les decisions sobre la tria. Sean Covey encaixa aquesta qüestió distingint la zona de comoditat , entesa com aquella en la que no hi ha risc i hi trobem les coses que ens agrada fer, amb la zona de valentia, en la que hi ha riscos i reptes, incertesa, la possibilitat d’equivocar-nos i fallar, però és també la zona de les oportunitats i la que ens fa possible aconseguir el ple potencial. Hi poden haver dubtes i temors davant les decisions, però dreceres que ens permetin evadir les dificultats no, sobretot si es tracta de donar pas a l’esdevenir-se, a ser allò que un és cridat a ser.

4. Els valors que formen part de l’eix essencial d’una persona. Són qualitats que en exercir-les ens fan millors i amb alguns ens identifiquem més que amb d’altres, de tal manera que difícilment en un futur ens trobarem còmodes amb activitats que els contravinguin o que ens plantegin un dilema moral. Alinear-los en l’eix de la tria facilitaran la decisió a prendre.

5. L’encaix a la societat: Els éssers humans som relacionals. Qualsevol projecte personal de vida s’esdevindrà dins un context social i cultural. En l’acompanyament a l’hora de fer una tria, hem de poder plantejar cap a on es vol caminar. Hi ha d’haver sentit en la ruta que s’iniciarà , i el seu sentit es desenvoluparà en la societat en la que es viu. Saber com un s’hi vol inserir, amb quines persones necessàries haurà de comptar , com s’hi vol relacionar, per a qui o per a què es voldrà destinar l’energia personal és una dimensió molt important a l’hora de triar i potser poc contemplada. En aquest sentit , trobo que la figura del mentor que confia i creu en la persona que està elegint el seu futur és d’altíssim valor qualitatiu. Com diu Valentí Fuster, tenir algú a prop que sap apreciar les possibilitats d’una persona i que l’anima a avançar és un regal inestimable que et fa la vida.

Cinc elements per una proposta que necessita de moltes complicitats, però certament és imprescindible comptar amb la de qui té a les seves mans la presa de decisió. El seu posicionament davant l’ocasió gairebé única de poder escollir, marcarà en bona part qui es trobarà pel camí i qui no. Però està clar que com a mínim, nosaltres, tots els que formem el seu entorn adult, hi hem de ser.