Criatures 31/07/2015

BREUS RELATS D'ESTIU 2. Un dubte que no cal

2 min

El coneixia de l’escola, al Manel. Un home discret, intel.ligent, molt humil. Va estudiar enginyeria agrònoma i les ganes i un cop de sort el van dur a convertir-se en professor de secundària. Allà va descobrir que aquella era la seva autèntica vocació i s’hi ha dedicat amb passió. Però el Manel no és un profe estrella perquè malgrat viure bolcat preparant les classes i formant-se, dins l’aula es mou amb malaptesa, li costa expressar-se amb fluïdesa i a vegades això el dificulta relacionar-se amb determinats perfils d’alumnes. Fa un parell d’anys un seguit de circumstàncies personals el van deixar exhaust i la seva feina se’n va ressentir greument. Van començar a dominar-lo l’insomni i sentiments de culpa i d’aquí a l’infern només hi ha un pas. Les classes es van convertir en un malson, els pares es queixaven i la direcció li va recomanar agafar la baixa. El Manel m’explicava amb serenitat aquesta experiència , ara ja superada després de moltes hores de teràpia i treball personal. Quan li vaig preguntar què l’havia fet sortir del pou, em va dir taxatiu: Adonar-me que la meva vàlua personal i la meva capacitat docent no estaven en joc i que havia d’aprendre a posar límits a la meva entrega desmesurada a la feina sobretot en els moments en els que les circumstàncies personals són adverses. Em va deixar perplexa aquella conclusió: la despesa energètica que suposa entregar-se a la tasca docent ha d’estar en un perfecte equilibri amb la que necessitem per a la resta de les circumstàncies vitals si no volem, que en trencar-lo, ens arrastri cap al forat negre que ens provoca el dubte de la pròpia vàlua professional , el dubte que de debò incideix més negativament dins l’aula. El Manel continua sent un gran professional , amb la seva malaptesa i falta de fluïdesa que el caracteritzen. Però sap que això no el fa pitjor, el fa ser ell i quan és ell, la classe rutlla.

stats